El darrer a l'albada.

Avui m'endinso de nou en aquesta mar desitjada. Un temps de silencis. Així, en plural, perque no callo jo, callen els meus jos. Tots ells s'han esperitat durant aquests darrers dies. Uns mentre esguardava la mirada neta que s'apropa al no res. D'altres s'enjogassaven en l'espera i la joia d'uns petits moments de felicitat. També el jo més fosc s'endinsava en les gèlides aigües del dubte. I més enllà el jo pacient s'alçava dret afrontant la ventada i deixant que la pluja li amarés el seu rostre. No els anomenaré tots, no en treuria cap profit. Habiten en mi i no pas sempre s'avenen entre ells. Els hi cal un món ben ample i això avui és el que s'alça al seu davant. Un món extens.
Finarem aquest darrer full del calendari per reescriure demà les nostres petites mentides.
Mai sabré com suren els mots damunt la mar. Als matins quan veig hissar el sol en l'horitzó m'acomiado de la nit i en bressolo les seves ombres fins que s'esbraven sota els ratjos.

DE LA INSOSTENIBILITAT DE LES COSES

Gairebé farà un mes des del darrer post. Ara que hi penso, també he deixat de consultar d'altres blogs. No, no és la febrada del feisbuc, no. Allà després de la primera embestida de la novetat he anat restrintgint-lo a una mera crònica del temps, del mar i d'aquell espai íntim que publicito. Més enllà d'aquests àlbums de fotos, on el mar tot ho salabreja, no hi ha ja gaires impulsos per respondre les propostes ideològiques que tants i tants coneguts van abocant, realimentant una realitat invasora. Tampoc m'abelleix els innombrables jocs, molts d'ells simples propostes per promoure la creació de llistes d'usuaris que acabaran sent destinataris d'absurdes campanyes publicitàries ..... (Bé ho deixo)

Mapa de sons de Tokyo

Objectiu acomplert. Em voltava pel cap des de feia dies, des de la promoció. Van anar passant els dies, les setmanes, els mesos i a la fi quan ja no m'ho proposava s'hem presentà l'ocasió. Fa quinze dies, al vell Cinema Foment. Aquell mateix que acull l'anterior crònica d'aquest caòtic blog. Si no fos per aquesta aposta anacrònica, mantenir un vell cinema al centre de la ciutat, de ben segur que hauria posposat aquesta joia. Anar al cinema en un macrocomplex comercial i lúdic malmet un dels rituals amb que m'agrada acompanyar la meva modesta afició pel cinema. No m'agraden les remors dels devoradors de crispetes ni els comentaris o xerrameques durant la projecció , vicis que a voltes he hagut de patir en les meves escasses visites al cinemes de centres comercials. En canvi m'agraden, i en frueixo, aquelles sortides lentes, calmoses on la gent desfila sense presses, silencioses o amb confidències a cau d'orella, en les quals pots anar compartint les emocions percebudes amb la de la nit que envolta el carrer, silent o humit o ennegrit o gris, i on l'empedrat ha emmudit perque puguis resseguir els darrers acords dels crèdits. Són aquestes sensacions que recullo del meu imaginari quan recreo les moltes nits després de la darrera sessió. També m'agrada molt la possibilitat d'entaular-te, abans o després, per prendre un mos o un darrer glop per empassar tot allò que retindràs. Aquests són els engalaments que m'acompanyen en les meves nits de cinema.
Ara toca parlar d'aquest darrer treball d'Isabel Coixet. El guió o la trama no m'han interessat especialment. Però això no en desmereix la proposta, al contrari. El tractament narratiu que en fa és molt introspectiu. T'apropa al món silent de les persones i ho fa explotant la gelor que a nosaltres, de trets occidentals, ens pot semblar l'expressió continguda dels rostres orientals . Una molt bona ocasió per trencar aquests tòpics com l'excels treball amb els actors per aflorar l'expressivitat més profunda de cadascun d'ells. Una molt bona pel·lícula. No em faria res tornar-la a veure.

Última Sessió

Fitxa tècnica

Director: Francesc PáezProducció: M. Carmen Sanfrancisco Guió: Javier Rebollo, Lola MayoIntèrprets:Paco Morán, Carmen Paez, Rocío Berenguer, Marta Eres, Miguel de Molina, Iván Andrade, Katia Klein, Ruth Garcia, Enric Boixadera. Atlant Barbaflorit, Lourdes FolgaronaFotografia: Ferrán CasteràMuntatge: Eloi TomàsVestuario: Marina Pineda y Elena FontMaquillaje y peluquería: Laura ZamacoisDurada: 90 min, color.

Sinopsi

El Monumental, un cinema de tota la vida, tanca les seves portes demà. La vida de Mauri, l’acomodador, s’enfonsa. Teresa segueix netejant i Carol, la taquillera, segueix enamorada en silenci de Bruno, el projeccionista. La darrera nit és llarga, el destí capritxós i els amics estan preparats per fer que aquest dia sigui quelcom inoblidable.

Notes de producció

‘Última Sessió’ es va començar a rodar a finals del 2007 en escenaris mataronins reconeixibles, com el cinema Foment, la plaça Gran, la plaça de Santa Maria o el restaurant Teulada del carrer de Sant Isidor. Aquesta és una història coral, centrada en diversos personatges relacionats i lligats emocionalment i físicament a una sala de cinema que tancarà les seves portes en breu. El projecte compta amb el suport de la productora barcelonesa Activa Films i l’Ajuntament de Mataró, que té l’objectiu d’impulsar el sector audiovisual i convertir la ciutat en un plató de rodatge. El directorEl cineasta mataroní Francesc Páez, el qual ha destacat en la direcció de diversos curts, s’estrena en el llargmetratge amb la seva ciutat com a teló de fons. Páez, llicenciat en Sociologia i graduat en Cinema, dirigeix i guionitza una història coral amb un gran reclam: la presència del veterà actor Paco Morán en el repartiment.

Bones sensacions després d'haver assistit a l'estrena. Felicitacions al director per aquest primer llarg metratge. Bona narració. Localitzacions mataronines amb massa cura, pel meu gust. M'hauria agradat, potser, que haguéssin estat molt més explotades. Però aquesta és una percepció personal i en cap cas desmereix la qualitat del treball. Un repartiment d'actors molt encertat tot i el risc d'un actor principal com en Paco Morán. La història ben narrada i centrada en les vides dels protagonistes no sorprèn, és ben previsible però això no desmereix el guió. Sovint la gràcia rau en com s'expliquen fets quotidians sense necessitat de crear ficcions impossibles. Aplaudeixo el respecte d'una realitat que apareix amb normalitat, sense estridències. Em refereixo a la presència del català en els rètols dels comerços, en les rotulacions informatives i en la veu en off d'un programa televisiu. S'agraeix. Potser algun dia algú s'atrevirà a gravar amb ple respecte a la realitat d'aquest país i qui sap si tindrem pel·lícules en versió original que no amaguin el bilingüisme quotidià. Una realitat que alguns reclamen políticament però que a l'hora de la veritat sols és una mera conseció a una tossureria persitència que consideren perturbadora. De ben segur que no tardarem massa a veure qualsevol dia d'aquest qui s'atrevirà a no doblegar-se a les suposades lleis del mercat. Al director, Francesc Páez no crec que se li hagi de retreure-ho, tan sols ho hauria pogut subsanar amb una malentesa militància lingüística, de fet ell està lluitant per fer-se un lloc en el món audivisual i prou, ben comprensible. Les pressions haurien d'estar a altres nivells, no pas al dels creadors. Giro full i em deturo a comentar altres aspectes. La música em va passar relativament desapercebuda, segurament per la bona realització, ni es troba a faltar ni distreu. La fotografia en canvi peca d'un excés de foscor en un bon tram de la pel·licula que m'incomodà un pèl. No sé dir el perquè, però em va semblar poc treballada, en contrastos o ves a saber. En quan a retrets una crítica per l'escena del desfullatge del guió. De concepció molt poètica però d'una realització poc acurada, potser massa simple. No deuen ser pas senzilles aquestes escenes però a mi em va semblar forçada, artificial en l'execució, es notava massa la mà d'un ventilador dirigit. Què hi farem. En conjunt una bona pel·lícula que es mereix una oportunitat en aquest difícil món del cinema.

De les tempestes.

"Els mots cauen pels espadats de l'oblit i de la cordialitat. La mar del desesper espetega amb força contra l'ànima retallada d'incerteses i despits ajornats. Ara tot seguit m'envaeix una densa boira que t'ennuvola. Ressentiments que malmeten les passions somortes i les fereixen en la seva docilitat. M'esperonen els desitjos d'accelerar un temps que no em pertany. D'omplir uns espais que s'han de mantenir erms i que malgrat la plena consciència d'aquesta inquebrantable realitat voldria veure rics i generosos en fruits. Retrets que s'escolen pel degoteig arrítmic d'una persistència dilatada. I això dol i remou la mar del delit. Ara retornen a la consciència aquelles tendreses embolcallades de paraules i de la seva transmutació càlida a l'aridesa de la cordialitat més estricta. No he estat capaç de treure'n l'entrellat. Em demano per què aquest canvi. Un distanciament sobtat després d'abordar la tendresa. No. M'és dificícil d'entendre si no fós per la intució que m'envaeix i em confon imaginant-te enmig d'una mar revoltada. Un simple gest podria alleugerir-te, però molt em temo que ens abocaria al no res. Ens arrecererem en els silencis i anirem contemplant com decau aquest present que ens acompanya. Qui sap si a la fi sabrem reprendre el temps de l'ahir. Però per reprendre'l hauríem d'acometre l'oblit. I això és una fal·làcia que no em perdonaria."

[He rellegit aquests mots escrits dos mesos enrere. M'han agradat i ara els publico sense cap pretensió. No importa el rerefons que hi pogués haver. Ara sols m'interessa aquesta cadència de proposicions i de pensaments mig embastats. Tal vegada retrobi aquell paisatge emotiu que me'l va inspirar. Però no és pas aquest el meu desig avui. Així doncs aquí ho deixo i així em justifico.]

La meva cita pendent de Sitges: The Road

D'aquesta escapada a Sitges m'emporto l'impacte que m'ha causat el cartell de The Road. Acabo de descobrir que el director de fotografia és Javier Aguirresarobe. No us sona? Doncs a mi sí. Formo part de la seva obra. Hehehehe. Va ser a Vicky Cristina Barcelona. Així doncs ja tinc una excusa per declarar-me'n admirador. Queda doncs apuntat el meu desig de poder veure aquesta nova pel·lícula que tant bones crítiques està acumulant. Fins ara totes les imatges que he vist em produeixen molt bones sensacions. Retinc encara la impressió que em va causar aquest cartell mentre feia cua per entrar a l'Auditori. Vaig comentar-te que m'agradaria endur-me'l a casa. Ara postejant-lo aquí és com si ho hagués fet. Em ve a la memòria aquell tòpic que vam dir-nos més tard: La primera impressió és la bona.

Sorpreses en el Festival de Sitges

Vaig deixar-me endur per un munt de curiositats i vaig topar amb un dels darrers fenòmens de la industria cultural mundial. Millennium 2 va ser una proposta cinèfila d'entreteniment prou suportable. En un primer moment la calor incomodava però poc a poc l'aire condicionat va tornar a posar les coses al seu lloc, tal i com pertoca en aquesta magnífica sala que és l'Auditori de Sitges. Poc a poc s'anava desfent la troca d'aquest enrabassat joc d'intrigues i d'enigmes. El final em va semblar molt forçat, i ben poc creïble, segurament fruit de la seva configuració parcial en la triologia. Però més enllà del film m'agradaria perdrem per d'altres sorpreses que em va oferir Sitges. D'una banda l'esplèndid sol que lluïa em va oferir la possibilitat d'un passeig agradós per alguns dels seus carrers més emblemàtics. També és cert que la ruta va ser el fruit d'una particular rutina. No hi va haver possibilitat de trencar-la més enllà dels comentaris correctament amicals. Deixava anar els meus jocs de paraules, sovint no eren prou ben entesos. Segurament vaig ser poc hàbil comunicativament parlant. O vés a saber, també potser no era el meu millor dia. De totes maneres vaig sentir-me'n alliberat quan em manifestà la virtut desconnectora. No m'hi vaig capficar. En el fons ho presentia. Vaig intentar maldestrament explorar aquesta actitud però no em vaig treure res. O potser sí. Un silenci d'autoprotecció. Vaig intentar retenir la blavor d'aquells ulls però m'era impossible. Recordo, ara, aquells altres ulls que temps enrera, no fa pas massa, m'interrogaven sobre el vol de la mirada. Aleshores vaig sentir-me amonestat. Ahir en canvi no vaig saber invertir la situació. Vaig consentir aquella fugida i no vaig trobar cap paraula per advertir-la. En tenia prou mantenint un bon clima i poder respirar tranquil·lament. Percebia indiferència no pas animadversió. Em va quedar una estranya sensació d'acidesa. No hi fa res. No tinc cap dret d'immiscir-me. Tan sols em resta l'honesta predisposició i la recança de la inhabilitat comprensiva. A l'esquiu no se li pot demanar temperància. Acomodar-se també requereix valor. Rera un no poden aixoplugar-se pors i temences. Cal saber copsar-ho. Potser tan sols eren respostes d'un mateix mecanisme d'autoprotecció atresorat. Res a dir, doncs. El darrer gest, cordial. Sensacions? No n'estic segur, era un simple ritu, vés a saber. Tal vegada sí que me'n va quedar alguna percepció molt lleugera. L'hauria de descriure? No ho crec pas. Ser fantasiós té aquestes coses. La realitat es distorsiona i es confon.

Rebobino i torno al Bar de tapes. Érem a la barra mentre una parella s'asseiè a la taula que havíem desestimat. Preníem, tots, els típics "montaditos". Al cap d'una estona me'ls vaig mirar mentre una panerola passava ben aprop dels seus peus. Vaig entretenir-m'hi fins que la noia se'n va adonar. Els seus ulls resseguien el terra. En poc més d'un quart d'hora era la tercera panerola que veia. En va tenir prou. Van marxar. Nosaltres també.

De retorn alguna confidència des de la seguretat que dona esquivar la mirada seguint els contorns de la carretera. Em vaig perdre un munt de matisos que el temps amanirà i que el silenci engolirà.

El primer de la resta

Una nova descoberta molt satisfactòria. Encara hi ha bones raons per anar al cinema. Un bon guió, una bona realització, bons actors i un munt de molt bones sensacions. La sala era prou plena. Un fet a destacar en una ciutat que ha deixat morir d'innanicció les velles sales de cinema. Aquest fet ens demostra que la seva desaparició del centre de la ciutat fou un fet derivat dels interessos de les grans distribuïdores i de determinats interessos econòmics. És molt probable que tot sia el fruit d'una desencertada gestió cultural. Tot i així s'ha d'agraïr l'aposta del Foment d'arriscar-se a aquesta mena de projeccions. Sort en tenim aquells que volem veure cinema més enllà de les propostes merament comercials.

Retorno al film en qüestió i m'agradaria ressaltar-ne la força dels petits moments. Situacions molt personals que trascendeixen el simple fet personal i poden ser fàcilment assumibles per un públic heterogeni. Les disputes generacionals i les personals, alimentades per les complexes realitats emocionals dels protagonistes, són fàcilment identificables per una majoria d'espectadors. Aquest sol fet garanteix la pluralitat dels espectadors i en certa manera en possibilita la gran acceptació. També ens dona la possibilitat d'entendre la vida de cadascú desproveïnt-nos dels rols tòpics que acaben emmascarant les nostres vides. Un retrat precís i alhora universal. Una saviesa narrativa espectacular. Detalls insignificants que ens manifesten clarament la profunditat individual de cadascun dels protagonistes. Moments dramàtics plens d'ironia desdramatitzadora. Un retrat reeixit de la vida i de com s'hi enfronta cadascú. El món gira i nosaltres amb ell. Som tots tant iguals!

Com ens ho farem?

Les darreres notícies sobre l'exploració de l'espai sideral no poden emmudir la reprovació que ens provoca aquesta mena d'ínfula. Tot jugant m'he demanat on anirem a raure, o deixar-nos-hi caure, tots aquells que tant sovint ens hi perdíem. Ho feiem per fugir d'una realitat que ens desagradava, potser no l'enteníem, aleshores. Ara en canvi, amb el cúmul d'experiències recollides, apilades any rera any, sabem amb una clarividència que ens aclapara, que no hi ha cap posibilitat de comprensió. Ens estan minant el referent poètic de la nostra evasió, la nostra petita pàtria on hi enterràvem tantes hores i hores de pensaments. On anirem a cercar refugi? Què diran els nostres amics, les nostres mares quan ens agafin absents? La consciència els traïrà i ja no ens deixaran anar aquell: Estàs a la lluna!

La força de la incertesa

Deixo enrera les llargues hores d'estiu sota l'esforç i el sol. He pouat en el silenci per atemperar embats d'emotivitat. He blasmat el meu present endinsant-me en la duresa del temps, en l'eixuta mirada del malalt que no comprèn el seu estat però que encara sap mirar per interpel·lar-te i t'agraeix tanmateix que li premis la mà. Alçar el ulls i veure les restes d'un passat ignorat pot abatre't en qualsevol instant. Són moments d'agror inassumible. Una mirada envitrallada t'assetja insistentment des del davant. La defuges debades. No en saps res d'aquell que n'hauria de ser el mirador. Ignores quan temps fa que va caure en el buit de la malaltia. No en saps el nom. Ni el demanes. Et sents escrutat i les ninetes et semblen forats d'una memòria escolada. Et sents acusat i no goses defensar-te. Aleshores retorno per servar el meu present. Em desfaig en atencions per qui tinc al costat. Tampoc en sé gran cosa. Però hi ha un petits fils que ens lliguen a un passat gairebé esborrat. En un precís instant mil preguntes t'abaten. Calles i contens la desfeta. Prens força d'un sentiment generós. Enllesteixes la feina i t'acomiades tendrament quan en el fons voldries escapar. Tu pots fer-ho. Ells hi són ben presos. La calor es fa novament present i m'oblido del meu propi dolor. Insignificant, balder. Retornen les preguntes i reprenc el record que em consola.

Un bri (d'esperança) rera l'altre. [Què ho fa possible, avui?]

Hi he pensat sovint en la incoherència o dispersió d'aquest blog. A l'inici les pretensions eren molt simples i qui sap si alhora també massa vanitoses ... Ara però, poc a poc, vaig recalant en uns objectius molt més personals i particulars que em distancien d'aquells inicis plens de la curiositat d'un mitjà que estava en expansió. Com tot en aquesta vida canvia i s'adapta a les necessitats. Desestimada la vocació de creador d'opinió i d'altres possibilitats molt exteses en la xarxa, m'abelleix molt més establir aquest espai de registre de diversos estats de la meva consciència vital, personal, particular i codificat. M'haureu de perdonar l'encriptament semàntic. Entendreu que tampoc cal mostrar amb cruesa totes les pròpies misèries. És qüestió de simple higiene, segurament també es fonamentarà en prejudicis. No em fa res. No patiu. A voltes passa el temps i fins i tot a mi mateix em resulten incomprensibles algunes metàfores o alguns jocs de paraules. Aleshores m'ho prenc com un exercici literari fruit d'un entrenament rutinari per mantenir i aplicar-me en l'ús de la llengua escrita. Bona falta me'n fa. Llegeixo. Consulto. Rectifico. Aprenc.

Avui, en aquest post, volia recollir la sensació agradable quan, en un curt espai de temps, en aquest darrer periode de vacances, reps una pila de confidències d'amics, diversos i distants entre ells, els quals t'aprecies i que acabes reconeixent que els hi tens molta estima i a voltes poca atenció. En un temps ple d'urgències, de neguits, de buits, dolors, silencis, desesperances, pèrdues i altres maleses, m'està bé poder contraposar-hi l'escalf de l'amistat que em manifesten. Me'n sento molt satisfet, i alhora espero haver estat a la seva alçada en mostrar-los el meu afecte i alhora les meves confidències. Gràcies per la vostra generositat.

Mal m'està dir-ho però és de justícia, reconèixer-ho. Les noves tecnologies també hi han contribuït a fer-ho possible, segur. Així doncs, en prenc nota per quan en torni a malparlar.

Els dimarts amb Morrie

Després del regust agre que em va deixar l'edició de "La Tregua" calia refer-me amb el plaer de la lectura. Calia retrobar-me amb la calidesa d'una bona edició. Ara que m'aturo en aquest aspecte banal de la literatura em descobreixo admirador de les edicions d'Empúries. No ho sé del cert, però en aquesta darrera elecció sí que hi ha tingut molt a veure el com. Una edició molt amable i plaent. Justa mesura, just pes i millor contingut. Em va caure a les mans per propi neguit i per benevolença d'un/a bibliotecari/a eficient. El van posar a la pila dels recomanats quan vaig retornar l'anterior. Així doncs vaig cedir a la proposta i me'l vaig endur.

No sé qui ho va dir primer, però ho he llegit en molts articles i també ens alguns blocs, que els llibres escullen els lectors, ens escullen. I avui em sento víctima, afortunada, d'aquesta elecció.

Em calia un llibre que més enllà de la qualitat literària m'aportés quelcom complementari del meu present. I vet-t'ho aquí que m'ha caigut a les mans el llibre que em calia.

La narració és molt senzilla i planera però d'un alt voltatge vivencial i d'un gran vessament d'humanitat i de clarividència existencial. M'ha commogut i amb això en tinc ben bé prou.

Si em voleu fer cas, no us els perdeu. De ben segur que una cosa o altra hi trobareu que us faci profit.

No me n'he pogut estar de posar rostre a aquesta lectura, per això he volgut cercar els retrats dels seus protagonistes.

De les formes, i de com ens condicionen ...

He fet cas a la recomanació d'un bon amic (http://joancalsapeu.blogspot.com/2009/05/la-tregua-de-benedetti.html). L'hi estic força agraït. I dic força perque em reca un petit però. Segurament ell no en té cap culpa. Més encara, la dissort és tant sols meva, i fruit de la meva ignonímia. Vet aquí el cas:

He llegit "La tregua" de Mario Benedetti en l'edició que il·lustra aquest post. Un desencert personal i ben particular. En primer lloc perque tot el treball de presentació, contextualització, biografia i les extenses cites, m'han aixafat el plaer de la lectura. Ho dic en contra meva. Ho sé. Però m'han deixat un mal regust de boca. Què voleu que hi faci. Evidentment no vaig acabar-me tots els estudis i vaig optar per anar directament a l'obra en qüestió.

Tot i així no vaig encaixar el seguit de cites, contínues i personalment innecessàries, que em distreien i em trencaven el ritme de la lectura. Per major escarni, l'edició manellevada, en servei de prèstec de la Biblioteca Pompeu Fabra, estava totalment subratllada amb llapís. Potser algun estudiant l'havia emprat per a un treball. Se'm fa difícil d'entendre quina mena de treball podia realitzar subratllant tantes i tantes pàgines i pàgines. Me'n faig creus.

Per acabar la meva demolidora crítica, contra aquesta edició, tan sols dir que el cos de la lletra era massa menut per a la meva ja decrèpita percepció visual.

Tot i així a la fi he pogut treure'm de sobre la llosa dels inconvenients per completar una lectura que he trobat esplèndida amb alguns fragments incommensurables.

Tan sols, recomanar-vos, que si us abelleix llegir-la, escolliu una altra edició. Jo d'aquesta lectura en treuré la lliçó d'afinar millor l'elecció de les edicions de les meves properes lectures. Un bon llibre, a més de contenir una bona obra ha d'estar ben editat. I ben cuidat. Si sou dels que guixeu els llibres, feu-ho selectivament, no pas a dojo, si us plau. Sobretot si el llibre és d'ús públic.

Temps esgotat

Les vancances, com moltes altres coses en aquesta vida, representen valors diversos segons el subjecte i el moment. Hi ha qui en fa un temps de viatges per saturar-se de paisatges nous, d'un munt de postals que no retindrà i que potser demà recordarà que va veure-les a través de l'objectiu de la seva càmera digital. D'altres es lamenten de la llibertat a contrarrellotge: encara no han començat a gaudir-ne que ja compten els dies per tornar a la feina. Molts es perdran entre gandules, platges i terrasses assedegant-se a cops de gerres i atemperant la gana a cops de tapes i d'altres manduques que els hi proporcionaran aquells quilets de més que al setembre justificaran la seva renovada vocació gimnàstica. Potser s'hi aplicaran o tal vegada recorreran a la càrrega escolar dels fills per ajornar uns hàbits, dieta inclosa, que ara per ara els fi molta mandra d'afrontar.

Malparlo de les vacances d'altri perque no sé ben bé com titllar les pròpies. Un viatge particular fet de renúncies i de silencis. Un viatge contra el setge del temps prenent els elements com a companys. L'aire de bon matí per eixamplar el pit i alimentar, potencialment, l'esclat, de paraules, crits i plors. El Sol per carregar el cos que poc a poc ha anat colrant la pell per resguardar-se del fat. Les carícies absents ennegreixen l'epidermis. La salabror de les onades per amorosir la pell suada de l'esforç i relaxar els muscles tensats.Poc a poc el gust del present reconfortarà aquella buidor de la consciència de les pèrdues, pròpies o alienes. Tant se val.

Des de la foto del post, miro la vall d'un ahir que se m'escola entre els dits. Tredòs. La pluja m'amarà de dolçor i alhora del temor de la ràbia dels déus: trons i llamps m'empenyeren camí avall per no deturar-me a la Vall on vaig pouar el meu present en un temps passat. Els ulls, la mirada també, s'han alleugit amb la força de les muntanyes i qui sap si dels records que no vull esventrar. El cor ha pres el seu respir i vet-ho aquí que poca cosa més en queda d'aquest temps incert que he esgotat.

Un pessic a l'ànima

Diumenge passat la tarda era prou xafogosa per cercar el recer en qualsevol local on hi hagués aire condicionat. Habitualment en detesto el seu ús exagerat que se'n sol fer arreu. Però vet aquí que en la Sala del Foment, l'aire hi és condicionat en una mesura que a mi em sembla prou encertada. Tal vegada sia motivada per la deficiència de l'aparell o potser, qui sap, si per l'encert de qui n'ha fixat el grau. Tant se val. El que mana en aquest cas és que d'aquesta tarda de cinema no em quedarà a la memòria les percepcions tèrmiques disparatades.
Anem a l'objecte del post. La pel·licula en qüestió era l'única opció possible en aquella hora i espai, vaig doncs acceptar la proposta sense tenir-ne referències i empès pel desassossec climàtic . Ni tan sols recordava cap crítica de quan va ser premiada en els darrers Òscars. De fet, aquests premis mai m'han destapat grans passions, i sovint he acabat per no prendre'ls com a mesura fiable alhora de prendre una decisió cinèfila. Tot i així en aquesta ocasió valoro positivament l'adjudicació del premi.

No pretenc fer cap crítica cinèfila, mancat com sóc de coneixements amplis en la matèria. Però des d'una perspectiva d'espectador puc apuntar diverses coses. D'una banda la bona narrativa del film, en cap cas es fa pesat ni hi vaig trobar excessos recursos tècnics que em distreguessin de la narració i que sovint s'inclouen per a donar lluïment als diferents professionals, als dels efectes especials, al director de fotografia, al mateix guionista, etc ... La música hi té una força important, però també l'argument hi juga a favor. En algun moment potser se n'abusa d'aquesta facilitat, però no desentona ni molesta aquest petit pecat formal. La història és prou simple i fins i tot previsible en molts moments, però aquesta previsibilitat no li fa perdre valor. El que vaig copsar-ne era un retrat d'una societat, la nipona, que ens cau molt llunyana, i en la que sovint no hi recalem prou i de la qual segurament en podríem aprendre prou coses. El mateix fet d'afrontar la mort, com el retrata el film, ens hauria de fer repensar les nostres cerimònies. Així com les pròpies manifestacions d'afecte que es transmeten en les relacions humanes. Les faccions orientals sovint ens semblen molt inexpressives, deu ser una percepció molt personal, però crec que pot ser una consideració molt compartida per d'altra gent del meu entorn. A la pel·licula doncs s'agraeix que la narració compti amb molt pocs diàlegs i que el joc de mirades i expressions dels actors tingui tanta importància. M'ha semblat que les interpretacions han estat força reeixides, tot i el distanciament cultural que m'impossibilita valorar l'assertivitat d'aquesta afirmació. Més enllà de la bona factura fotogràfica, molt plaent i agradosa, en destaco aquesta emotivitat instrumentalitzada en la seva justa mesura. Si ets un sentimental de mena, i estàs en un temps vital en el que revises certs preceptes personals, potser et caurà una petita llàgrimeta. Hi ha escenes d'una gran tendresa i d'una emotivitat molt ben assolida. A la fi el que ens queda d'una bona pel·licula és aquell munt de sensacions que ens acompanyaran durant un bona estona mentre abandonem la butaca i retornem al carrer. Aquelles sensacions que intento retenir sense deturar-me a pensar en els que com jo abandonen la sala. No busco coneguts per no perdre'm aquest petit gaudi personal. Vull fruïr-ne fins arribar al carrer. Després que tot es vagi diluïnt i que un cop refredat, en el fangar de la xafogor d'aquesta tarda d'agost, m'apunti la possibilitat de tornar-la a veure en una altra ocasió, a casa, i sabent que em plaurà revisar i recrear-me en tot un seguit de detalls. Aquesta és la mesura d'una bona pel·lícula: apuntar-la en la llista de les revisualitzables.

Amb tres n'hi ha ben bé prou

Tot passejant me n'he adonat. No sé si és una simple casualitat, però m'hi he hagut d'esforçar per adonar-me'n. Què hi fa un pal despullat? La resposta és ben simple: Em dona ànim, un petit esclat d'esperança quan tot sembla mig perdut. Esperem que no la reposin. No cal.

Fogonades d'estiu

Dies enrera vam poder contemplar aquest espectacle ritualitzat en les nostres festes. En els seus inicis les meves referències festives de les Santes es reduïen tan sols en els castells de foc. Enguany no passaran a la meva memòria. Queden enrera aquells castells de foc amb els pares, els que seguiren amb els amics i els primers flirtejos i els que després vaig gaudir amb els fills en les seves diverses edats. També queda en la memòria, indatada, algun castell insípid. D'aquells que van fer-se ajustant pressupost a raó d'una d'aquelles crisis cícliques que ens van encolomant els motivats sitèmics.
Però els focs d'estiu tenen altres mnifestacions. Jo ja n'he patit diverses, enguany. Digueu-me agosarat per acostar-me a la platja abans de les vuit del matí. Però tant me fa. Jo a la meva i ells a la seva. El món és molt gran. I ells en gaudeixen sense manies. Què hi farem. No passa res.


-

L'ABRAÇADA DE L'OMBRA

Temps enrera vaig percebre l'Alzheimer en algú que m'era relativament proper però no suficientment per sentir-me'n afectat. En sabia el patiment d'aquells que l'atenenien dia rera dia. Però per molt que t'ho expliquessin mai te'n fas prou a la idea. Escoltes i acompanyes, sí, però se't fa molt difícil abastar tota la duresa que representa. Ara en canvi he vist l'esclat d'aquest mal de més aprop. Tenia la possibilitat de distanciar-me'n, però no sé perquè m'hi he deixat arrossegar. No en sé els motius ni m'importen gaire. Ara tan sols sé que m'hi trobo i prou. He vist aquella mirada interpel·lant i que tot d'una es mostra buida i es perd i no sap on és. He sentit aquell petit gest d'agraïment mentre encaixes les mans, les dues alhora, afectuosament, i tot seguit com la mirada s'esquerda. No hi ha paraules per expressar el dolor que se't clava. En sé poc de la seva història personal. Ben poc puc fer-hi per mantenir uns records que no em pertanyen. Ara tan sols em resta aquest fràgil present. Saber que em reconeix i que poc a poc m'oblidarà com tots aquells anys d'una estranya familiaritat que manteniem tot saludant-nos pel carrer. Ara però això importa ben poc. La malaltia ja s'ha cobrat una víctima, i ara des de la distància ploro tot el que ha esborrat i s'ha endut injustament. Li vaig dir adéu tot just acaronant-li la mà. Amb prou feines em va mirar. No tingué ni esma per saludar-me. Dos dies després moria. Aleshores no ho sabia. Ara en tinc la certesa. Ha estat víctima de la malatia del seu home. L'Alzheimer va actuar a traïció, s'abraonà sobre una presa fàcil, feble i temerosa. Poc a poc li anà cegant la vida al seu entorn, despietadament. Ara s'abat impunement sobre l'home que es perd. M'aclapara la ràbia de tanta dissort. Hem fallat, col·lectivament. Una vegada més la malaltia ha pres el seu camí i ha estat ferotge. Ara, mentre intento reconduïr aquest dolor m'abaten un munt de pensaments. Cal prendre'n consciència.

De nit

Tres quarts de nou del vespre. Tanco el portal de casa. Enfilo carrer enllà amb un desig que haurà d'esperar alguns minuts encara per saber si rep cap oportunitat. El vespre és prou lluminós encara, la calor molt suportable. M'hi sento bé dalt de la bici. El desig m'amanyaga. Em mima. Va recorrent poc a poc tots els racons del cos per transmetre'ls la seguretat que reclama la meva consciència. Passen els metres sota les rodes. L'aire m'acarona la suor que apareix tot i el curt recorregut que porto. Pel camí de la riera em trobo alguns ciclistes que tornen. També alguns corredors i passejadors. Trepitjant els vells rails del tranvia que encara resten visibles abans d'arribar a Argentona he pres la decisió. Provaré de fer la volta pel Pou de Glaç de Canyamars passant per la Font del Malpas i Can Bruguera. Apa som-hi! Disset quilómetres fins al Pou, sense canviar plats ni pinyons. Ja es prou fosc. El camí comença a enfilar, cal deixar el plat gros i el pinyó petit. ....

Contrapunt

Tinc el record ben viu. Un ahir d'ombres que vagareja entre les certeses de l'adultesa. Les pautes, els ritmes de cadascú estan plegats de silencis i renúncies. Avui m'entretinc a contemplar aquest esclat de vida que intento amarar. Són petites incisions que faig en el meu temps per alleugerir la pesantor i la càrrega vital. Veure'ls com lluiten per sobreviure em situa en el meu punt just. Canaricultor de baixa intensitat, em complau gaudir del cant i de la bellesa. Vaig endinsar-m'hi esperonat per un bon veï, que ja fa temps va marxar per retornar a la seva Andalusia. Aleshores vaig recordar l'afició paterna pels ocells i de com gravada em va quedar aquella dèria en el meu incoscient. L'he resseguit com si fos un lligam emocional que no volia desprendre'm. Avui el refermo quan perdo una nova traça.

Vallderiolf

Sempre m'ha agradat recolzar-me en imatges. En la infantesa el meu món silent es manifestava oníricament, de nit i de dia. Les paraules fluïen amb comptagotes. Intentava relligar mots escapçats i no acabava mai de recompondre'ls. El temps gasiu de mots es defeia generosament en favor de la contemplació visual. Recordo colors d'infantesa, traçades d'incerteses. No hi havia voluntat pictòrica expressa en aquests exercicis. Era el resultat d'una naturalesa que m'amanyagava. Quan se'ns debilita un sentit, la seva fressa passa a ser deures d'un altre. Talment així, la meva escadussera verbàlia va encabritar el sentit de la meva mirada.

Aquestes paraules semblen voler justificar la imatge d'un paratge molt singular per a mí. Vallderiolf, ha estat el camí de sortida de casa quan enfilàvem vacances. Parpers era el mur que trencàvem per allunyar-nos de la costa, però fins que no atravessàvem Vallderiolf no captíem l'esperit d'abocar-nos a allò desconegut, nou i il·lusionador. Potser per això, ara que aquest enllaç viari ha perdut la seva vigència en els meus trajectes, sovint l'agafo pel pur plaer de satisfer la meva mirada. És la bellesa del Vallès, porta del Maresme. Tant d'anada com de tornada sempre que em plau m'hi deixo caure per eixamplar-me l'esperit.
Avui, en record d'una nova absència m'hi deixo portar.

Enfilar el Rocar d'en Serra és la vara de mesurar el meu estat de forma. Feia dies que somortament covava el propòsit d'aventurar-m'hi per primera vegada aquest any. Ho he afrontat sense neguit. Temia el desànim resultant d'una impaciència. Però vet aquí que tants dies d'esforç han donat el seu fruit. La pujada ha estat tot un èxit. Poc patiment i moltes bones sensacions. Un cop a dalt contemplar el paisatge que tant sovint maltractem i esgotem en pro d'un progrés que hauríem de revisar. M'envolta el silenci de la tarda del diumenge i els cants dels ocells que no sé destriar. Enfilo la pista del Parc i em desplau veure com l'han enxamplada i aplanada. La prevenció del patrimoni natural té a vegades aquestes contradiccions. Els camins han de fer també la funció de tallafoc. La visió però resulta feridora. Atempta contra el record d'aquell camí retingut en la memòria de quan vaig redescobrir el plaer de la bicicleta. Fa més de 20 anys. Tota la pista és molt sorranosa. Reté les pedalades. Enfilo direcció Òrrius. El sol va caient. Vol allitar-se. El silenci dels boscos m'acompanya. Estic sol i m'hi trobo bé. El cos agraeix l'esforç i la ment filtra el sons del paisatge marinat esmorteïnt el brunzit del trànsit de l'autopista. Espero el descens que emprendré un cop abandoni la pista pel vell camí trinxat de roderes. Un camí que em portarà a la pista que voreja les entranyables cases de Can Manyana i Altafulla de grata memòria adolescent. La baixada del veïnat de Clarà serà continguda. La Riera en el seu darrer tram intransitable. La sorra envaeix tot el llit i gairebé la fa impracticable. Travesso la carretera i vorejant la riera d'Argentona retornaré cap a casa amb la satisfacció de les bones sensacions copsades. Anem bé.

ULLS VERDS

Una molt bona recomanació descoberta en una tertúlia radiofònica sobre llibres (segurament Icatfm, no recordo ben bé el programa). M'en vaig convèncer tot resseguint comentaris de lectors en diversos blogs. No m'ho vaig pensar i vaig comprar-lo. Una adquisició encertada. Un regal. Es tracta d'una novel·la magnífica d'un autor jove, Marc Pallarès, que promet molt i que caldrà seguir. Si hi ha cap pega en el llibre aquesta deu ser el poc encert del disseny de la coberta i del subtítol que amaga la veritable riquesa de l'obra. No us el perdeu.

Esventrada de buits

Havent traspassat els límits de la racionalitat me n'adono de l'estupidesa dels gestos. En sóc plenament conscient. Però tammateix més enllà de la sensació de ridiculesa hi ha el menyspreu als convencionalismes, una negació tenyida de falsa sinceritat. Abocats a l'abisme som plenament conscients de l'engany de les certeses. Hem bastit el nostre present de mentides que ens sostenen. I arribada l'hora ens hi aferrerem, si el fat ens ho permet. Recordo aquella mirada derrotada mentre l'hi feia costat al llit de mort. Recordo com vaig oblidar qualsevol retret i vaig deixar que els petits gestos i la meva veu l'acompanyés. A les portes de l'adéu vaig plantar-hi la tendresa. Ho vaig fer aturant el meu temps, abandonant els meus deures, renunciant als meus somnis. Sé que el vaig sorprendre en la mesura que el seu estat li ho permetia. Però també vaig tenir consciència d'uns sentiments, paralels, que mai no es van trobar. Ara amb la recança del buit, aprenc a sentir la meva pròpia petjada. Miro als ulls i la mar és ben llunyana oblidant com m'acaronava en les profunditats de l'ahir segellat. Ni tan sols em retorna al blau d'aquell primer bes de despit o d'aquells altres que van quedar sense donar. Podria dir: No!. Deixa-ho. No hi ha res a dir. Tant m'he fa. M'està bé si a tu t'hi està. Al cap i a la fi, es tant sols un joc, de paraules, de gestos. Ara em venen a la memòria les paraules de ràbia de qui pacientment m'esguardava. Les abocà mirant l'horitzó ennegrit mentre m'aferrava desesperadament a uns ulls que em foragitaríen poc després. Mai no gosà travessar el llindar de les ànimes que avui estic temptant d'esquivar. Sempre m'ha quedat la recança d'un menysteniment. Ara, però, ben aprop, no em fa res. Tinc el bes de l'aire damunt la cara. Retinc en la mirada l'escalf dels primers ratjos del sol a trenc d'alba. Esperaré, sabent l'adéu, negat el futur, En tinc prou del present rebut. D'haver bastit un nou traç sobre les roderes del passat. Sovint la vida ens depara aquestes coses. Abatuts sense esperança ens esclata, del no res, la rialla. Potser hi ha poc sentit en tot plegat. Però, si em plau, per què negar-ho?

EL VOL DE LA MIRADA

Deturar els pensaments. No atendre el reclam dels fonaments. Callar. Perdre's fixant la vista en un punt indeterminat. Abstracció per cuirassa. Res sembla aturar la tempesta somorta quan s'abat irremeiablement en aquest present. Per què doncs temptar més la sort?. La racionalitat aposta pel recer. Ressonen però les paraules d'aquell retret: Mira'm!
M'aturo en aquest detall i en la naturalesa de l'observació, ho faig ara perque no vaig fer-ho en aquell precís instant. Dubto. Inducció o traïció?. No hi havia cap propòsit inconfesable, cap intenció premeditada ni cap mena d'estratègia amb finalitat oculta. No. S’entrellucava, tal vegada, la possibilitat de mostrar el neguit somort que es debatia en el fons. Entre la consciència plena i la incontrolable.

Però, més enllà, el to d'un cert enuig disfressat de recriminació. Exigència despullada d'amabilitat i de comprensió. Fruit colpidor d’un menyspreu molt intens. Ferida?
Hauria de foragitar la intuïció i l’aproximació a la realitat! Obro de bat a bat els finestrals de l’ànima perque el vent aixequi tots els puntals de la consciència. És l'hora del vol.

Buit

Avui, el record d'una absència persistent plena de silencis cruents.

EL SILENCI (i de retruc un munt de sensacions)

Fa molt de temps que vaig descobrir l'encís de la veu d'en Gaspar Hernàndez. Era quan encara no s'havia mediatitzat amb L'Ofici de Viure. Em vaig acostar al llibre per l'encant de la seva veu i en agraïment, com a oient, de la seva professionalitat. Així doncs me'l vaig comprar abans del 23 d'abril. Ara quan ja fa dies que me'l vaig llegir, d'una revolada, m'agradaria tornar-hi, rellegir-lo i deturar-me en aquelles petites perles que s'hi poden pescar i que tot just vaig començar a subratllar. M'abstindré de fer-ne un judici literari de l'obra, ja l'han premiat amb el Pla, però el que més m'ha sobtat han estat els paral·lelismes que he fantasiejat tot llegint-lo. Pura fantasia. O potser, no. Potser hi ha hagut una sicronització real entre l'oient, jo en aquest cas, i el locutor, una sincronia que ens ha fet convergir en aquest procés d'autoreconeixement. Pot semblar estrany tot plegat. Però si mal no l'erro pertanyem a una mateixa generació, i potser en aquests moments de la nostra consciència vital és quan estem més predisposats a permeabilitzar-nos de tot aquest complex món de l'autoconeixement, meditació o com vulgueu dir-ne. Potser també hi tindrà molt a veure el lligam radiofònic que ens ha connectat. Bé, sigui pel que sigui, el cas és que molt d'allò que va destriant la novel·la m'ho he sentit molt proper. No pas la malaltia, sortosament, sinò tot el que fa referència a posicionaments vitals. I més a més, hi ha hagut un estrany acompanyament contextualitzat en forma de buit. No en vull parlar. No cal.

He recomanat el llibre i sembla que agrada. Segurament la grandesa dels llibres és que contenen diferents accents on parara-hi l'orella. Registres diversos per a gent diferent. Cadascú amb el seu grau de sensibilitat. Cadascú amb les seves necessitats i mancances. D'altre manera seria tot molt avorrit si a tots ens complaguessin les mateixes coses, no?

El tornaria a recomanar.

SOLITUD

La soledat és l'impuls vital per excel·lència. Abastar-la amb plenitud ens aboca a la llibertat. Negar-la ens anorrea.

SENTIR

L'etimologia dels mots ens apropa amb major certesa al significat de les paraules. En aquest cas l'origen de sentir ens remet a 'percebre amb els sentits; adonar-se; pensar'. Actualment el seu significat no difereix tant però la voluntat d'acotar conceptes en dilueix el seu encant. Percebre per mitjà dels sentits, comunament amb exclusió de la vista. / Experimentar una impressió de dolor o de plaer espiritual. / Tenir consciència del propi estat.
Parar esment en aquest mot no és ara un acte gratuït. Té molt a veure en el trasfons del bloc. En les motivacions, i porta a avaluar-ne les seves conseqüències. Sé que tot plegat pot comportar incomoditat. Sóc prou conscient dels envats que m'assetjen. Però també tinc la certesa que en tot cas tot és tan sols fruit de la meva desmesurada imaginació. Saber del risc i negar-se a reduïr-ho tot als clixés imposats. Tancar els ulls i sentir. Sí. Pot semblar ridícul però m'hi aboco amb la voluntat d'avaluar les meves pròpies capacitats. D'avaluar i gestionar els meus propis sentiments. No negar la basarda d'un risc inassumible. Racionalitzar expectatives. Esbandir-les. Tan sols sentir. No pas assolir res. En aquesta decisió hi cap la fugida. No em fa res atemptar el meu subconscient. Una lluita desigual entre els diferents estats del pensament. I a la fi aquest joc de lluites és plaent. Has estat guspira. No hi ha lloc per culpables ni recances. Si les meves paraules inquieten em remeto als fets. He defugit l'ofensa. No m'ho hauria perdonat. A la inversa hi campa el dubte i la probable decepció. Prevenir em desconcerta. La negació sol amagar veritats anònimes. Hi tenim tot el dret. Em remeto al SENTIR, sense por ni recança. No enganyar-nos és el millor regal que ens podem fer. No vull racionalitzar més els meus sentiments perque sóc conscient que s'esmicolarien en l'aire en el mateix moment que els verbalitzés. Ja he fet prou posant-los per escrit. Encriptats, això sí. Ara toca abandonar-los al buit. I desitjo que això no els aboqui al no res. I si fos aixi, no hi haurà plany.

Els plaers eterns

Quan em parlen d'aprofitar el temps, quin contrasentit (el temps és per gaudir-lo), sempre em vé al cap el gran plaer i la recàrrega energètica que m'envaeix a trenc d'alba arran de mar. En el silenci de l'esclat de llum s'hi arrauleig, amatent, fins i tot, l'onatge, ... quan surti el sol potser s'esbalotarà, però no pas abans, hi ha plaers que cal respectar!

(Sense paraules)

Vas aparèixer per CAsualitaT fa onze anys enrera ...Vàrem acollir-te amb els meus recels i la joia de la canalla ...

Amb cadascú de nosaltres vas tenir les teves petiteses ...Els darrers dies t'estaves al jaç sabent-te vençuda, però encara vas voler sortir al balcó. Feia sol, però no vas arraulir-te com solies fer-ho, no. Vas alçar el musell al vent i semblaves captenir-te amb l'aire. Ben poca estona per retornar després al teu jaç, on t'anaves apagant sense estridències ni gemecs, resignadament. Calia prendre una determinació. No podíem deixar passar més dies. Cadascú de nosaltres va acomiadar-se de tu, privadament, a recer de les mirades dels altres. A mi em va tocar fer el cor fort i enfilar els carrers fins al veterinari. Apa, deixem-ho aquí!

Encara, n'hi ha qui me'n parla!

Vaig caçar aquesta imatge d'internet. L'he escollida perque sé que jo era ben aprop quan es va fer. En aquest moment jo era a tocar de l'Scarlett. Me n'enrecordo prou bé. També recordo aquells segons que vam creuar els ulls i ens vam mirar. Segurament ella sols buscava un punt on aturar i atemperar els seus nervis. Jo vaig jugar per fer passar l'avorriment de l'espera durant el rodatge. Però vaig témer que el meu joc no fos entès com un atreviment i vaig tallar aquella mirada. Si abans vas semblar-me una noieta creguda per la fama. Ara puc dir-te que després d'aquell breu encontre també vas redimir-te humanament. Figures entre les estrelles del celuloide però el vostre lloc no és pas el firmament ... de ben segur que per això hi ha aquell passeig de les estrelles on qualsevol pot trepitjar els vostres noms!
Gràcies per la teva mirada.

Quan tot treballant hi ha espai per a la creativitat...

Aquesta prestatgeria mòbil és d'aquelles petites obres que t'omplen de satisfacció. Elaborar el projecte, atenent una necessitat. Avaluar els pros i contres de cada element. Mesurar cada peça i avaluar el rendiment global del conjunt. Tot un procés de creació i construcció que acaba quan el client et manifesta la seva satisfacció ignorant que més enllà de la simple transacció econòmica hi ha hagut un procés creatiu molt més important.
Sovint el valor de la feina no es mesura pel rendiment econòmic.

La ventada de gener i el meu carrer.

Aquesta ventada de fa quinze dies va arrencar un arbre jove i va embestir contra les branques desfullades d'altres que tenien més històries en les seves soques. Però la fi de tots ells ha estat la mateixa. Les serres mecàniques els han trinxat. En entestem a plantar arbres al bell mig de la ciutat però els abandonem a la seva dissort. Aïllats i en parterres inapropiats els exposem a una i mil situacions de risc. Ells són el petit testimoni que ens recorda la nostra pròpia fragilitat.

Tot anant a comprar ...

El rètol ja ho diu tot per si mateix...
Bé podria voler dir "Pollastre sense netejar", però no.
El pollastre era ben net i tot ell sencer!!!

Concentració contra el genocidi palestí a Gaza

Vam començar l'any amb una concentració davant

l'Ajuntament de Mataró. Gairebé mig miler de persones

van assistir-hi. Convocada a corre-cuita el dia abans

podem parlar d'un gran èxit de la solidaritat local. Tot

i així cal lamentar l'absència de moltíssima gent distreta

per les grans preocupacions de les festes nadalenques.

No hi fa res. Hi tornarem demà dijous esperant que els

polítics locals facin la seva aportació. A data d'avui tot

fa preveure que no seran gaire agosarats en les seves

manifestacions.

Adjunto una imatge publicada pel Capgros digital de la

concentració del passat dia 1.