Fa molt de temps que vaig descobrir l'encís de la veu d'en Gaspar Hernàndez. Era quan encara no s'havia mediatitzat amb L'Ofici de Viure. Em vaig acostar al llibre per l'encant de la seva veu i en agraïment, com a oient, de la seva professionalitat. Així doncs me'l vaig comprar abans del 23 d'abril. Ara quan ja fa dies que me'l vaig llegir, d'una revolada, m'agradaria tornar-hi, rellegir-lo i deturar-me en aquelles petites perles que s'hi poden pescar i que tot just vaig començar a subratllar. M'abstindré de fer-ne un judici literari de l'obra, ja l'han premiat amb el Pla, però el que més m'ha sobtat han estat els paral·lelismes que he fantasiejat tot llegint-lo. Pura fantasia. O potser, no. Potser hi ha hagut una sicronització real entre l'oient, jo en aquest cas, i el locutor, una sincronia que ens ha fet convergir en aquest procés d'autoreconeixement. Pot semblar estrany tot plegat. Però si mal no l'erro pertanyem a una mateixa generació, i potser en aquests moments de la nostra consciència vital és quan estem més predisposats a permeabilitzar-nos de tot aquest complex món de l'autoconeixement, meditació o com vulgueu dir-ne. Potser també hi tindrà molt a veure el lligam radiofònic que ens ha connectat. Bé, sigui pel que sigui, el cas és que molt d'allò que va destriant la novel·la m'ho he sentit molt proper. No pas la malaltia, sortosament, sinò tot el que fa referència a posicionaments vitals. I més a més, hi ha hagut un estrany acompanyament contextualitzat en forma de buit. No en vull parlar. No cal.
He recomanat el llibre i sembla que agrada. Segurament la grandesa dels llibres és que contenen diferents accents on parara-hi l'orella. Registres diversos per a gent diferent. Cadascú amb el seu grau de sensibilitat. Cadascú amb les seves necessitats i mancances. D'altre manera seria tot molt avorrit si a tots ens complaguessin les mateixes coses, no?
El tornaria a recomanar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada