L'ABRAÇADA DE L'OMBRA

Temps enrera vaig percebre l'Alzheimer en algú que m'era relativament proper però no suficientment per sentir-me'n afectat. En sabia el patiment d'aquells que l'atenenien dia rera dia. Però per molt que t'ho expliquessin mai te'n fas prou a la idea. Escoltes i acompanyes, sí, però se't fa molt difícil abastar tota la duresa que representa. Ara en canvi he vist l'esclat d'aquest mal de més aprop. Tenia la possibilitat de distanciar-me'n, però no sé perquè m'hi he deixat arrossegar. No en sé els motius ni m'importen gaire. Ara tan sols sé que m'hi trobo i prou. He vist aquella mirada interpel·lant i que tot d'una es mostra buida i es perd i no sap on és. He sentit aquell petit gest d'agraïment mentre encaixes les mans, les dues alhora, afectuosament, i tot seguit com la mirada s'esquerda. No hi ha paraules per expressar el dolor que se't clava. En sé poc de la seva història personal. Ben poc puc fer-hi per mantenir uns records que no em pertanyen. Ara tan sols em resta aquest fràgil present. Saber que em reconeix i que poc a poc m'oblidarà com tots aquells anys d'una estranya familiaritat que manteniem tot saludant-nos pel carrer. Ara però això importa ben poc. La malaltia ja s'ha cobrat una víctima, i ara des de la distància ploro tot el que ha esborrat i s'ha endut injustament. Li vaig dir adéu tot just acaronant-li la mà. Amb prou feines em va mirar. No tingué ni esma per saludar-me. Dos dies després moria. Aleshores no ho sabia. Ara en tinc la certesa. Ha estat víctima de la malatia del seu home. L'Alzheimer va actuar a traïció, s'abraonà sobre una presa fàcil, feble i temerosa. Poc a poc li anà cegant la vida al seu entorn, despietadament. Ara s'abat impunement sobre l'home que es perd. M'aclapara la ràbia de tanta dissort. Hem fallat, col·lectivament. Una vegada més la malaltia ha pres el seu camí i ha estat ferotge. Ara, mentre intento reconduïr aquest dolor m'abaten un munt de pensaments. Cal prendre'n consciència.

De nit

Tres quarts de nou del vespre. Tanco el portal de casa. Enfilo carrer enllà amb un desig que haurà d'esperar alguns minuts encara per saber si rep cap oportunitat. El vespre és prou lluminós encara, la calor molt suportable. M'hi sento bé dalt de la bici. El desig m'amanyaga. Em mima. Va recorrent poc a poc tots els racons del cos per transmetre'ls la seguretat que reclama la meva consciència. Passen els metres sota les rodes. L'aire m'acarona la suor que apareix tot i el curt recorregut que porto. Pel camí de la riera em trobo alguns ciclistes que tornen. També alguns corredors i passejadors. Trepitjant els vells rails del tranvia que encara resten visibles abans d'arribar a Argentona he pres la decisió. Provaré de fer la volta pel Pou de Glaç de Canyamars passant per la Font del Malpas i Can Bruguera. Apa som-hi! Disset quilómetres fins al Pou, sense canviar plats ni pinyons. Ja es prou fosc. El camí comença a enfilar, cal deixar el plat gros i el pinyó petit. ....

Contrapunt

Tinc el record ben viu. Un ahir d'ombres que vagareja entre les certeses de l'adultesa. Les pautes, els ritmes de cadascú estan plegats de silencis i renúncies. Avui m'entretinc a contemplar aquest esclat de vida que intento amarar. Són petites incisions que faig en el meu temps per alleugerir la pesantor i la càrrega vital. Veure'ls com lluiten per sobreviure em situa en el meu punt just. Canaricultor de baixa intensitat, em complau gaudir del cant i de la bellesa. Vaig endinsar-m'hi esperonat per un bon veï, que ja fa temps va marxar per retornar a la seva Andalusia. Aleshores vaig recordar l'afició paterna pels ocells i de com gravada em va quedar aquella dèria en el meu incoscient. L'he resseguit com si fos un lligam emocional que no volia desprendre'm. Avui el refermo quan perdo una nova traça.

Vallderiolf

Sempre m'ha agradat recolzar-me en imatges. En la infantesa el meu món silent es manifestava oníricament, de nit i de dia. Les paraules fluïen amb comptagotes. Intentava relligar mots escapçats i no acabava mai de recompondre'ls. El temps gasiu de mots es defeia generosament en favor de la contemplació visual. Recordo colors d'infantesa, traçades d'incerteses. No hi havia voluntat pictòrica expressa en aquests exercicis. Era el resultat d'una naturalesa que m'amanyagava. Quan se'ns debilita un sentit, la seva fressa passa a ser deures d'un altre. Talment així, la meva escadussera verbàlia va encabritar el sentit de la meva mirada.

Aquestes paraules semblen voler justificar la imatge d'un paratge molt singular per a mí. Vallderiolf, ha estat el camí de sortida de casa quan enfilàvem vacances. Parpers era el mur que trencàvem per allunyar-nos de la costa, però fins que no atravessàvem Vallderiolf no captíem l'esperit d'abocar-nos a allò desconegut, nou i il·lusionador. Potser per això, ara que aquest enllaç viari ha perdut la seva vigència en els meus trajectes, sovint l'agafo pel pur plaer de satisfer la meva mirada. És la bellesa del Vallès, porta del Maresme. Tant d'anada com de tornada sempre que em plau m'hi deixo caure per eixamplar-me l'esperit.
Avui, en record d'una nova absència m'hi deixo portar.