La força de la incertesa

Deixo enrera les llargues hores d'estiu sota l'esforç i el sol. He pouat en el silenci per atemperar embats d'emotivitat. He blasmat el meu present endinsant-me en la duresa del temps, en l'eixuta mirada del malalt que no comprèn el seu estat però que encara sap mirar per interpel·lar-te i t'agraeix tanmateix que li premis la mà. Alçar el ulls i veure les restes d'un passat ignorat pot abatre't en qualsevol instant. Són moments d'agror inassumible. Una mirada envitrallada t'assetja insistentment des del davant. La defuges debades. No en saps res d'aquell que n'hauria de ser el mirador. Ignores quan temps fa que va caure en el buit de la malaltia. No en saps el nom. Ni el demanes. Et sents escrutat i les ninetes et semblen forats d'una memòria escolada. Et sents acusat i no goses defensar-te. Aleshores retorno per servar el meu present. Em desfaig en atencions per qui tinc al costat. Tampoc en sé gran cosa. Però hi ha un petits fils que ens lliguen a un passat gairebé esborrat. En un precís instant mil preguntes t'abaten. Calles i contens la desfeta. Prens força d'un sentiment generós. Enllesteixes la feina i t'acomiades tendrament quan en el fons voldries escapar. Tu pots fer-ho. Ells hi són ben presos. La calor es fa novament present i m'oblido del meu propi dolor. Insignificant, balder. Retornen les preguntes i reprenc el record que em consola.

Un bri (d'esperança) rera l'altre. [Què ho fa possible, avui?]

Hi he pensat sovint en la incoherència o dispersió d'aquest blog. A l'inici les pretensions eren molt simples i qui sap si alhora també massa vanitoses ... Ara però, poc a poc, vaig recalant en uns objectius molt més personals i particulars que em distancien d'aquells inicis plens de la curiositat d'un mitjà que estava en expansió. Com tot en aquesta vida canvia i s'adapta a les necessitats. Desestimada la vocació de creador d'opinió i d'altres possibilitats molt exteses en la xarxa, m'abelleix molt més establir aquest espai de registre de diversos estats de la meva consciència vital, personal, particular i codificat. M'haureu de perdonar l'encriptament semàntic. Entendreu que tampoc cal mostrar amb cruesa totes les pròpies misèries. És qüestió de simple higiene, segurament també es fonamentarà en prejudicis. No em fa res. No patiu. A voltes passa el temps i fins i tot a mi mateix em resulten incomprensibles algunes metàfores o alguns jocs de paraules. Aleshores m'ho prenc com un exercici literari fruit d'un entrenament rutinari per mantenir i aplicar-me en l'ús de la llengua escrita. Bona falta me'n fa. Llegeixo. Consulto. Rectifico. Aprenc.

Avui, en aquest post, volia recollir la sensació agradable quan, en un curt espai de temps, en aquest darrer periode de vacances, reps una pila de confidències d'amics, diversos i distants entre ells, els quals t'aprecies i que acabes reconeixent que els hi tens molta estima i a voltes poca atenció. En un temps ple d'urgències, de neguits, de buits, dolors, silencis, desesperances, pèrdues i altres maleses, m'està bé poder contraposar-hi l'escalf de l'amistat que em manifesten. Me'n sento molt satisfet, i alhora espero haver estat a la seva alçada en mostrar-los el meu afecte i alhora les meves confidències. Gràcies per la vostra generositat.

Mal m'està dir-ho però és de justícia, reconèixer-ho. Les noves tecnologies també hi han contribuït a fer-ho possible, segur. Així doncs, en prenc nota per quan en torni a malparlar.