COSES

Això s'acaba ... tot està per fer!

2010-06-21T18:49:00.003+02:00

Aquest bloc/blog arriba fins aquí.

BLANC / ROIG

2010-05-01T17:25:00.004+02:00

Com ens arriben els llibres?
M'ho demano ara tot intentant escriure el primer apunt d'aquest 2010. Quina mandra!
Aquest post, però, també versa sobre colors com els dos darrers que he deixat muts, volgudament.

Ara, però, us explicaré com m'ha arribat a les mans aquest llibre.
Sense haver-ne rebut cap recomanació me'l vaig trobar a la pila de novetats de la llibreria el dia de Sant Jordi, anant a la recerca de l'acompliment del deure, amb l'ànim abatut de desconcert i desídia ... i vet aquí que la suggerent portada em va activar qui sap quines connexions neuronals. La qüestió és que en vaig llegir la ressenya i en vaig tenir ben bé prou per saber que era un bon llibre per regalar ... alhora vaig intuïr, encertadament, a qui l'havia de regalar.
Si la portada del llibre havia de ser el preludi d'un silenci trencat no ho podia saber. Però hi havia en aquells colors el sentit d'un missatge que vaig respondre l'endemà amb un sol mot: felicitats!.

Torno al llibre. Literatura per adolescents. Fet, decisió presa, pago, deure mig acomplert. Queda entregar-lo. Arribo a casa. Quan? Tant li fa. El dia gris i rúfol s'ha entretingut en el seu rostre. Pressenteixo vessaments que confirmaré més tard. Seran les espines de les roses? Tant és, els adults hem de fer veure a voltes que som cecs i rucs. Regalo el llibre amb un bri d'esperança. Poc després quan la tempesta amaina comença la lectura. Ara sí, poca estona després no en tinc cap mena de dubte, el resultat serà excel·lent encert.

Així doncs ja tinc una bona raó per llegir també jo literatura adolescent. M'hi poso a poc a poc. Lectura fàcil i molt amena. M'ha agradat. Fins i tot hi he trobat petites reflexions dignes de recollir. Qui sap, potser les resseguiré en un altre moment.

Ara tan sols em venen al cap referències mitològiques gregues. Ho deixo aquí trencant aquest silenci que m'havia imposat per cap d'any, i ho faig explicant coses que em passen amb aquestes capses de lletres que són els llibres, curiós oi?.

Ara?

2010-04-27T17:25:00.003+02:00

Com?

2010-04-21T00:31:00.001+02:00

El darrer a l'albada.

2009-12-30T10:51:00.003+01:00

Avui m'endinso de nou en aquesta mar desitjada. Un temps de silencis. Així, en plural, perque no callo jo, callen els meus jos. Tots ells s'han esperitat durant aquests darrers dies. Uns mentre esguardava la mirada neta que s'apropa al no res. D'altres s'enjogassaven en l'espera i la joia d'uns petits moments de felicitat. També el jo més fosc s'endinsava en les gèlides aigües del dubte. I més enllà el jo pacient s'alçava dret afrontant la ventada i deixant que la pluja li amarés el seu rostre. No els anomenaré tots, no en treuria cap profit. Habiten en mi i no pas sempre s'avenen entre ells. Els hi cal un món ben ample i això avui és el que s'alça al seu davant. Un món extens.
Finarem aquest darrer full del calendari per reescriure demà les nostres petites mentides.
Mai sabré com suren els mots damunt la mar. Als matins quan veig hissar el sol en l'horitzó m'acomiado de la nit i en bressolo les seves ombres fins que s'esbraven sota els ratjos.

DE LA INSOSTENIBILITAT DE LES COSES

2009-11-30T08:48:00.002+01:00

Gairebé farà un mes des del darrer post. Ara que hi penso, també he deixat de consultar d'altres blogs. No, no és la febrada del feisbuc, no. Allà després de la primera embestida de la novetat he anat restrintgint-lo a una mera crònica del temps, del mar i d'aquell espai íntim que publicito. Més enllà d'aquests àlbums de fotos, on el mar tot ho salabreja, no hi ha ja gaires impulsos per respondre les propostes ideològiques que tants i tants coneguts van abocant, realimentant una realitat invasora. Tampoc m'abelleix els innombrables jocs, molts d'ells simples propostes per promoure la creació de llistes d'usuaris que acabaran sent destinataris d'absurdes campanyes publicitàries ..... (Bé ho deixo)

Mapa de sons de Tokyo

2009-11-03T23:19:00.005+01:00

Objectiu acomplert. Em voltava pel cap des de feia dies, des de la promoció. Van anar passant els dies, les setmanes, els mesos i a la fi quan ja no m'ho proposava s'hem presentà l'ocasió. Fa quinze dies, al vell Cinema Foment. Aquell mateix que acull l'anterior crònica d'aquest caòtic blog. Si no fos per aquesta aposta anacrònica, mantenir un vell cinema al centre de la ciutat, de ben segur que hauria posposat aquesta joia. Anar al cinema en un macrocomplex comercial i lúdic malmet un dels rituals amb que m'agrada acompanyar la meva modesta afició pel cinema. No m'agraden les remors dels devoradors de crispetes ni els comentaris o xerrameques durant la projecció , vicis que a voltes he hagut de patir en les meves escasses visites al cinemes de centres comercials. En canvi m'agraden, i en frueixo, aquelles sortides lentes, calmoses on la gent desfila sense presses, silencioses o amb confidències a cau d'orella, en les quals pots anar compartint les emocions percebudes amb la de la nit que envolta el carrer, silent o humit o ennegrit o gris, i on l'empedrat ha emmudit perque puguis resseguir els darrers acords dels crèdits. Són aquestes sensacions que recullo del meu imaginari quan recreo les moltes nits després de la darrera sessió. També m'agrada molt la possibilitat d'entaular-te, abans o després, per prendre un mos o un darrer glop per empassar tot allò que retindràs. Aquests són els engalaments que m'acompanyen en les meves nits de cinema.
Ara toca parlar d'aquest darrer treball d'Isabel Coixet. El guió o la trama no m'han interessat especialment. Però això no en desmereix la proposta, al contrari. El tractament narratiu que en fa és molt introspectiu. T'apropa al món silent de les persones i ho fa explotant la gelor que a nosaltres, de trets occidentals, ens pot semblar l'expressió continguda dels rostres orientals . Una molt bona ocasió per trencar aquests tòpics com l'excels treball amb els actors per aflorar l'expressivitat més profunda de cadascun d'ells. Una molt bona pel·lícula. No em faria res tornar-la a veure.

Última Sessió

2009-11-03T10:57:00.003+01:00

Fitxa tècnica

Director: Francesc PáezProducció: M. Carmen Sanfrancisco Guió: Javier Rebollo, Lola MayoIntèrprets:Paco Morán, Carmen Paez, Rocío Berenguer, Marta Eres, Miguel de Molina, Iván Andrade, Katia Klein, Ruth Garcia, Enric Boixadera. Atlant Barbaflorit, Lourdes FolgaronaFotografia: Ferrán CasteràMuntatge: Eloi TomàsVestuario: Marina Pineda y Elena FontMaquillaje y peluquería: Laura ZamacoisDurada: 90 min, color.

Sinopsi

El Monumental, un cinema de tota la vida, tanca les seves portes demà. La vida de Mauri, l’acomodador, s’enfonsa. Teresa segueix netejant i Carol, la taquillera, segueix enamorada en silenci de Bruno, el projeccionista. La darrera nit és llarga, el destí capritxós i els amics estan preparats per fer que aquest dia sigui quelcom inoblidable.

Notes de producció

‘Última Sessió’ es va començar a rodar a finals del 2007 en escenaris mataronins reconeixibles, com el cinema Foment, la plaça Gran, la plaça de Santa Maria o el restaurant Teulada del carrer de Sant Isidor. Aquesta és una història coral, centrada en diversos personatges relacionats i lligats emocionalment i físicament a una sala de cinema que tancarà les seves portes en breu. El projecte compta amb el suport de la productora barcelonesa Activa Films i l’Ajuntament de Mataró, que té l’objectiu d’impulsar el sector audiovisual i convertir la ciutat en un plató de rodatge. El directorEl cineasta mataroní Francesc Páez, el qual ha destacat en la direcció de diversos curts, s’estrena en el llargmetratge amb la seva ciutat com a teló de fons. Páez, llicenciat en Sociologia i graduat en Cinema, dirigeix i guionitza una història coral amb un gran reclam: la presència del veterà actor Paco Morán en el repartiment.

Bones sensacions després d'haver assistit a l'estrena. Felicitacions al director per aquest primer llarg metratge. Bona narració. Localitzacions mataronines amb massa cura, pel meu gust. M'hauria agradat, potser, que haguéssin estat molt més explotades. Però aquesta és una percepció personal i en cap cas desmereix la qualitat del treball. Un repartiment d'actors molt encertat tot i el risc d'un actor principal com en Paco Morán. La història ben narrada i centrada en les vides dels protagonistes no sorprèn, és ben previsible però això no desmereix el guió. Sovint la gràcia rau en com s'expliquen fets quotidians sense necessitat de crear ficcions impossibles. Aplaudeixo el respecte d'una realitat que apareix amb normalitat, sense estridències. Em refereixo a la presència del català en els rètols dels comerços, en les rotulacions informatives i en la veu en off d'un programa televisiu. S'agraeix. Potser algun dia algú s'atrevirà a gravar amb ple respecte a la realitat d'aquest país i qui sap si tindrem pel·lícules en versió original que no amaguin el bilingüisme quotidià. Una realitat que alguns reclamen políticament però que a l'hora de la veritat sols és una mera conseció a una tossureria persitència que consideren perturbadora. De ben segur que no tardarem massa a veure qualsevol dia d'aquest qui s'atrevirà a no doblegar-se a les suposades lleis del mercat. Al director, Francesc Páez no crec que se li hagi de retreure-ho, tan sols ho hauria pogut subsanar amb una malentesa militància lingüística, de fet ell està lluitant per fer-se un lloc en el món audivisual i prou, ben comprensible. Les pressions haurien d'estar a altres nivells, no pas al dels creadors. Giro full i em deturo a comentar altres aspectes. La música em va passar relativament desapercebuda, segurament per la bona realització, ni es troba a faltar ni distreu. La fotografia en canvi peca d'un excés de foscor en un bon tram de la pel·licula que m'incomodà un pèl. No sé dir el perquè, però em va semblar poc treballada, en contrastos o ves a saber. En quan a retrets una crítica per l'escena del desfullatge del guió. De concepció molt poètica però d'una realització poc acurada, potser massa simple. No deuen ser pas senzilles aquestes escenes però a mi em va semblar forçada, artificial en l'execució, es notava massa la mà d'un ventilador dirigit. Què hi farem. En conjunt una bona pel·lícula que es mereix una oportunitat en aquest difícil món del cinema.

De les tempestes.

2009-11-02T19:50:00.003+01:00

"Els mots cauen pels espadats de l'oblit i de la cordialitat. La mar del desesper espetega amb força contra l'ànima retallada d'incerteses i despits ajornats. Ara tot seguit m'envaeix una densa boira que t'ennuvola. Ressentiments que malmeten les passions somortes i les fereixen en la seva docilitat. M'esperonen els desitjos d'accelerar un temps que no em pertany. D'omplir uns espais que s'han de mantenir erms i que malgrat la plena consciència d'aquesta inquebrantable realitat voldria veure rics i generosos en fruits. Retrets que s'escolen pel degoteig arrítmic d'una persistència dilatada. I això dol i remou la mar del delit. Ara retornen a la consciència aquelles tendreses embolcallades de paraules i de la seva transmutació càlida a l'aridesa de la cordialitat més estricta. No he estat capaç de treure'n l'entrellat. Em demano per què aquest canvi. Un distanciament sobtat després d'abordar la tendresa. No. M'és dificícil d'entendre si no fós per la intució que m'envaeix i em confon imaginant-te enmig d'una mar revoltada. Un simple gest podria alleugerir-te, però molt em temo que ens abocaria al no res. Ens arrecererem en els silencis i anirem contemplant com decau aquest present que ens acompanya. Qui sap si a la fi sabrem reprendre el temps de l'ahir. Però per reprendre'l hauríem d'acometre l'oblit. I això és una fal·làcia que no em perdonaria."

[He rellegit aquests mots escrits dos mesos enrere. M'han agradat i ara els publico sense cap pretensió. No importa el rerefons que hi pogués haver. Ara sols m'interessa aquesta cadència de proposicions i de pensaments mig embastats. Tal vegada retrobi aquell paisatge emotiu que me'l va inspirar. Però no és pas aquest el meu desig avui. Així doncs aquí ho deixo i així em justifico.]

La meva cita pendent de Sitges: The Road

2009-10-13T21:25:00.006+02:00

D'aquesta escapada a Sitges m'emporto l'impacte que m'ha causat el cartell de The Road. Acabo de descobrir que el director de fotografia és Javier Aguirresarobe. No us sona? Doncs a mi sí. Formo part de la seva obra. Hehehehe. Va ser a Vicky Cristina Barcelona. Així doncs ja tinc una excusa per declarar-me'n admirador. Queda doncs apuntat el meu desig de poder veure aquesta nova pel·lícula que tant bones crítiques està acumulant. Fins ara totes les imatges que he vist em produeixen molt bones sensacions. Retinc encara la impressió que em va causar aquest cartell mentre feia cua per entrar a l'Auditori. Vaig comentar-te que m'agradaria endur-me'l a casa. Ara postejant-lo aquí és com si ho hagués fet. Em ve a la memòria aquell tòpic que vam dir-nos més tard: La primera impressió és la bona.

Sorpreses en el Festival de Sitges

2009-10-12T23:56:00.009+02:00

Vaig deixar-me endur per un munt de curiositats i vaig topar amb un dels darrers fenòmens de la industria cultural mundial. Millennium 2 va ser una proposta cinèfila d'entreteniment prou suportable. En un primer moment la calor incomodava però poc a poc l'aire condicionat va tornar a posar les coses al seu lloc, tal i com pertoca en aquesta magnífica sala que és l'Auditori de Sitges. Poc a poc s'anava desfent la troca d'aquest enrabassat joc d'intrigues i d'enigmes. El final em va semblar molt forçat, i ben poc creïble, segurament fruit de la seva configuració parcial en la triologia. Però més enllà del film m'agradaria perdrem per d'altres sorpreses que em va oferir Sitges. D'una banda l'esplèndid sol que lluïa em va oferir la possibilitat d'un passeig agradós per alguns dels seus carrers més emblemàtics. També és cert que la ruta va ser el fruit d'una particular rutina. No hi va haver possibilitat de trencar-la més enllà dels comentaris correctament amicals. Deixava anar els meus jocs de paraules, sovint no eren prou ben entesos. Segurament vaig ser poc hàbil comunicativament parlant. O vés a saber, també potser no era el meu millor dia. De totes maneres vaig sentir-me'n alliberat quan em manifestà la virtut desconnectora. No m'hi vaig capficar. En el fons ho presentia. Vaig intentar maldestrament explorar aquesta actitud però no em vaig treure res. O potser sí. Un silenci d'autoprotecció. Vaig intentar retenir la blavor d'aquells ulls però m'era impossible. Recordo, ara, aquells altres ulls que temps enrera, no fa pas massa, m'interrogaven sobre el vol de la mirada. Aleshores vaig sentir-me amonestat. Ahir en canvi no vaig saber invertir la situació. Vaig consentir aquella fugida i no vaig trobar cap paraula per advertir-la. En tenia prou mantenint un bon clima i poder respirar tranquil·lament. Percebia indiferència no pas animadversió. Em va quedar una estranya sensació d'acidesa. No hi fa res. No tinc cap dret d'immiscir-me. Tan sols em resta l'honesta predisposició i la recança de la inhabilitat comprensiva. A l'esquiu no se li pot demanar temperància. Acomodar-se també requereix valor. Rera un no poden aixoplugar-se pors i temences. Cal saber copsar-ho. Potser tan sols eren respostes d'un mateix mecanisme d'autoprotecció atresorat. Res a dir, doncs. El darrer gest, cordial. Sensacions? No n'estic segur, era un simple ritu, vés a saber. Tal vegada sí que me'n va quedar alguna percepció molt lleugera. L'hauria de descriure? No ho crec pas. Ser fantasiós té aquestes coses. La realitat es distorsiona i es confon.

Rebobino i torno al Bar de tapes. Érem a la barra mentre una parella s'asseiè a la taula que havíem desestimat. Preníem, tots, els típics "montaditos". Al cap d'una estona me'ls vaig mirar mentre una panerola passava ben aprop dels seus peus. Vaig entretenir-m'hi fins que la noia se'n va adonar. Els seus ulls resseguien el terra. En poc més d'un quart d'hora era la tercera panerola que veia. En va tenir prou. Van marxar. Nosaltres també.

De retorn alguna confidència des de la seguretat que dona esquivar la mirada seguint els contorns de la carretera. Em vaig perdre un munt de matisos que el temps amanirà i que el silenci engolirà.

El primer de la resta

2009-10-12T22:49:00.003+02:00

Una nova descoberta molt satisfactòria. Encara hi ha bones raons per anar al cinema. Un bon guió, una bona realització, bons actors i un munt de molt bones sensacions. La sala era prou plena. Un fet a destacar en una ciutat que ha deixat morir d'innanicció les velles sales de cinema. Aquest fet ens demostra que la seva desaparició del centre de la ciutat fou un fet derivat dels interessos de les grans distribuïdores i de determinats interessos econòmics. És molt probable que tot sia el fruit d'una desencertada gestió cultural. Tot i així s'ha d'agraïr l'aposta del Foment d'arriscar-se a aquesta mena de projeccions. Sort en tenim aquells que volem veure cinema més enllà de les propostes merament comercials.

Retorno al film en qüestió i m'agradaria ressaltar-ne la força dels petits moments. Situacions molt personals que trascendeixen el simple fet personal i poden ser fàcilment assumibles per un públic heterogeni. Les disputes generacionals i les personals, alimentades per les complexes realitats emocionals dels protagonistes, són fàcilment identificables per una majoria d'espectadors. Aquest sol fet garanteix la pluralitat dels espectadors i en certa manera en possibilita la gran acceptació. També ens dona la possibilitat d'entendre la vida de cadascú desproveïnt-nos dels rols tòpics que acaben emmascarant les nostres vides. Un retrat precís i alhora universal. Una saviesa narrativa espectacular. Detalls insignificants que ens manifesten clarament la profunditat individual de cadascun dels protagonistes. Moments dramàtics plens d'ironia desdramatitzadora. Un retrat reeixit de la vida i de com s'hi enfronta cadascú. El món gira i nosaltres amb ell. Som tots tant iguals!

Com ens ho farem?

2009-10-09T18:57:00.003+02:00

Les darreres notícies sobre l'exploració de l'espai sideral no poden emmudir la reprovació que ens provoca aquesta mena d'ínfula. Tot jugant m'he demanat on anirem a raure, o deixar-nos-hi caure, tots aquells que tant sovint ens hi perdíem. Ho feiem per fugir d'una realitat que ens desagradava, potser no l'enteníem, aleshores. Ara en canvi, amb el cúmul d'experiències recollides, apilades any rera any, sabem amb una clarividència que ens aclapara, que no hi ha cap posibilitat de comprensió. Ens estan minant el referent poètic de la nostra evasió, la nostra petita pàtria on hi enterràvem tantes hores i hores de pensaments. On anirem a cercar refugi? Què diran els nostres amics, les nostres mares quan ens agafin absents? La consciència els traïrà i ja no ens deixaran anar aquell: Estàs a la lluna!

La força de la incertesa

2009-09-07T16:31:00.002+02:00

Deixo enrera les llargues hores d'estiu sota l'esforç i el sol. He pouat en el silenci per atemperar embats d'emotivitat. He blasmat el meu present endinsant-me en la duresa del temps, en l'eixuta mirada del malalt que no comprèn el seu estat però que encara sap mirar per interpel·lar-te i t'agraeix tanmateix que li premis la mà. Alçar el ulls i veure les restes d'un passat ignorat pot abatre't en qualsevol instant. Són moments d'agror inassumible. Una mirada envitrallada t'assetja insistentment des del davant. La defuges debades. No en saps res d'aquell que n'hauria de ser el mirador. Ignores quan temps fa que va caure en el buit de la malaltia. No en saps el nom. Ni el demanes. Et sents escrutat i les ninetes et semblen forats d'una memòria escolada. Et sents acusat i no goses defensar-te. Aleshores retorno per servar el meu present. Em desfaig en atencions per qui tinc al costat. Tampoc en sé gran cosa. Però hi ha un petits fils que ens lliguen a un passat gairebé esborrat. En un precís instant mil preguntes t'abaten. Calles i contens la desfeta. Prens força d'un sentiment generós. Enllesteixes la feina i t'acomiades tendrament quan en el fons voldries escapar. Tu pots fer-ho. Ells hi són ben presos. La calor es fa novament present i m'oblido del meu propi dolor. Insignificant, balder. Retornen les preguntes i reprenc el record que em consola.

Un bri (d'esperança) rera l'altre. [Què ho fa possible, avui?]

2009-09-01T19:13:00.003+02:00

Hi he pensat sovint en la incoherència o dispersió d'aquest blog. A l'inici les pretensions eren molt simples i qui sap si alhora també massa vanitoses ... Ara però, poc a poc, vaig recalant en uns objectius molt més personals i particulars que em distancien d'aquells inicis plens de la curiositat d'un mitjà que estava en expansió. Com tot en aquesta vida canvia i s'adapta a les necessitats. Desestimada la vocació de creador d'opinió i d'altres possibilitats molt exteses en la xarxa, m'abelleix molt més establir aquest espai de registre de diversos estats de la meva consciència vital, personal, particular i codificat. M'haureu de perdonar l'encriptament semàntic. Entendreu que tampoc cal mostrar amb cruesa totes les pròpies misèries. És qüestió de simple higiene, segurament també es fonamentarà en prejudicis. No em fa res. No patiu. A voltes passa el temps i fins i tot a mi mateix em resulten incomprensibles algunes metàfores o alguns jocs de paraules. Aleshores m'ho prenc com un exercici literari fruit d'un entrenament rutinari per mantenir i aplicar-me en l'ús de la llengua escrita. Bona falta me'n fa. Llegeixo. Consulto. Rectifico. Aprenc.

Avui, en aquest post, volia recollir la sensació agradable quan, en un curt espai de temps, en aquest darrer periode de vacances, reps una pila de confidències d'amics, diversos i distants entre ells, els quals t'aprecies i que acabes reconeixent que els hi tens molta estima i a voltes poca atenció. En un temps ple d'urgències, de neguits, de buits, dolors, silencis, desesperances, pèrdues i altres maleses, m'està bé poder contraposar-hi l'escalf de l'amistat que em manifesten. Me'n sento molt satisfet, i alhora espero haver estat a la seva alçada en mostrar-los el meu afecte i alhora les meves confidències. Gràcies per la vostra generositat.

Mal m'està dir-ho però és de justícia, reconèixer-ho. Les noves tecnologies també hi han contribuït a fer-ho possible, segur. Així doncs, en prenc nota per quan en torni a malparlar.

Els dimarts amb Morrie

2009-08-30T13:03:00.006+02:00

Després del regust agre que em va deixar l'edició de "La Tregua" calia refer-me amb el plaer de la lectura. Calia retrobar-me amb la calidesa d'una bona edició. Ara que m'aturo en aquest aspecte banal de la literatura em descobreixo admirador de les edicions d'Empúries. No ho sé del cert, però en aquesta darrera elecció sí que hi ha tingut molt a veure el com. Una edició molt amable i plaent. Justa mesura, just pes i millor contingut. Em va caure a les mans per propi neguit i per benevolença d'un/a bibliotecari/a eficient. El van posar a la pila dels recomanats quan vaig retornar l'anterior. Així doncs vaig cedir a la proposta i me'l vaig endur.

No sé qui ho va dir primer, però ho he llegit en molts articles i també ens alguns blocs, que els llibres escullen els lectors, ens escullen. I avui em sento víctima, afortunada, d'aquesta elecció.

Em calia un llibre que més enllà de la qualitat literària m'aportés quelcom complementari del meu present. I vet-t'ho aquí que m'ha caigut a les mans el llibre que em calia.

La narració és molt senzilla i planera però d'un alt voltatge vivencial i d'un gran vessament d'humanitat i de clarividència existencial. M'ha commogut i amb això en tinc ben bé prou.

Si em voleu fer cas, no us els perdeu. De ben segur que una cosa o altra hi trobareu que us faci profit.

No me n'he pogut estar de posar rostre a aquesta lectura, per això he volgut cercar els retrats dels seus protagonistes.

De les formes, i de com ens condicionen ...

2009-08-28T17:50:00.004+02:00

He fet cas a la recomanació d'un bon amic (http://joancalsapeu.blogspot.com/2009/05/la-tregua-de-benedetti.html). L'hi estic força agraït. I dic força perque em reca un petit però. Segurament ell no en té cap culpa. Més encara, la dissort és tant sols meva, i fruit de la meva ignonímia. Vet aquí el cas:

He llegit "La tregua" de Mario Benedetti en l'edició que il·lustra aquest post. Un desencert personal i ben particular. En primer lloc perque tot el treball de presentació, contextualització, biografia i les extenses cites, m'han aixafat el plaer de la lectura. Ho dic en contra meva. Ho sé. Però m'han deixat un mal regust de boca. Què voleu que hi faci. Evidentment no vaig acabar-me tots els estudis i vaig optar per anar directament a l'obra en qüestió.

Tot i així no vaig encaixar el seguit de cites, contínues i personalment innecessàries, que em distreien i em trencaven el ritme de la lectura. Per major escarni, l'edició manellevada, en servei de prèstec de la Biblioteca Pompeu Fabra, estava totalment subratllada amb llapís. Potser algun estudiant l'havia emprat per a un treball. Se'm fa difícil d'entendre quina mena de treball podia realitzar subratllant tantes i tantes pàgines i pàgines. Me'n faig creus.

Per acabar la meva demolidora crítica, contra aquesta edició, tan sols dir que el cos de la lletra era massa menut per a la meva ja decrèpita percepció visual.

Tot i així a la fi he pogut treure'm de sobre la llosa dels inconvenients per completar una lectura que he trobat esplèndida amb alguns fragments incommensurables.

Tan sols, recomanar-vos, que si us abelleix llegir-la, escolliu una altra edició. Jo d'aquesta lectura en treuré la lliçó d'afinar millor l'elecció de les edicions de les meves properes lectures. Un bon llibre, a més de contenir una bona obra ha d'estar ben editat. I ben cuidat. Si sou dels que guixeu els llibres, feu-ho selectivament, no pas a dojo, si us plau. Sobretot si el llibre és d'ús públic.

Temps esgotat

2009-08-27T12:28:00.003+02:00

Les vancances, com moltes altres coses en aquesta vida, representen valors diversos segons el subjecte i el moment. Hi ha qui en fa un temps de viatges per saturar-se de paisatges nous, d'un munt de postals que no retindrà i que potser demà recordarà que va veure-les a través de l'objectiu de la seva càmera digital. D'altres es lamenten de la llibertat a contrarrellotge: encara no han començat a gaudir-ne que ja compten els dies per tornar a la feina. Molts es perdran entre gandules, platges i terrasses assedegant-se a cops de gerres i atemperant la gana a cops de tapes i d'altres manduques que els hi proporcionaran aquells quilets de més que al setembre justificaran la seva renovada vocació gimnàstica. Potser s'hi aplicaran o tal vegada recorreran a la càrrega escolar dels fills per ajornar uns hàbits, dieta inclosa, que ara per ara els fi molta mandra d'afrontar.

Malparlo de les vacances d'altri perque no sé ben bé com titllar les pròpies. Un viatge particular fet de renúncies i de silencis. Un viatge contra el setge del temps prenent els elements com a companys. L'aire de bon matí per eixamplar el pit i alimentar, potencialment, l'esclat, de paraules, crits i plors. El Sol per carregar el cos que poc a poc ha anat colrant la pell per resguardar-se del fat. Les carícies absents ennegreixen l'epidermis. La salabror de les onades per amorosir la pell suada de l'esforç i relaxar els muscles tensats.Poc a poc el gust del present reconfortarà aquella buidor de la consciència de les pèrdues, pròpies o alienes. Tant se val.

Des de la foto del post, miro la vall d'un ahir que se m'escola entre els dits. Tredòs. La pluja m'amarà de dolçor i alhora del temor de la ràbia dels déus: trons i llamps m'empenyeren camí avall per no deturar-me a la Vall on vaig pouar el meu present en un temps passat. Els ulls, la mirada també, s'han alleugit amb la força de les muntanyes i qui sap si dels records que no vull esventrar. El cor ha pres el seu respir i vet-ho aquí que poca cosa més en queda d'aquest temps incert que he esgotat.

Un pessic a l'ànima

2009-08-26T09:44:00.008+02:00

Diumenge passat la tarda era prou xafogosa per cercar el recer en qualsevol local on hi hagués aire condicionat. Habitualment en detesto el seu ús exagerat que se'n sol fer arreu. Però vet aquí que en la Sala del Foment, l'aire hi és condicionat en una mesura que a mi em sembla prou encertada. Tal vegada sia motivada per la deficiència de l'aparell o potser, qui sap, si per l'encert de qui n'ha fixat el grau. Tant se val. El que mana en aquest cas és que d'aquesta tarda de cinema no em quedarà a la memòria les percepcions tèrmiques disparatades.
Anem a l'objecte del post. La pel·licula en qüestió era l'única opció possible en aquella hora i espai, vaig doncs acceptar la proposta sense tenir-ne referències i empès pel desassossec climàtic . Ni tan sols recordava cap crítica de quan va ser premiada en els darrers Òscars. De fet, aquests premis mai m'han destapat grans passions, i sovint he acabat per no prendre'ls com a mesura fiable alhora de prendre una decisió cinèfila. Tot i així en aquesta ocasió valoro positivament l'adjudicació del premi.

No pretenc fer cap crítica cinèfila, mancat com sóc de coneixements amplis en la matèria. Però des d'una perspectiva d'espectador puc apuntar diverses coses. D'una banda la bona narrativa del film, en cap cas es fa pesat ni hi vaig trobar excessos recursos tècnics que em distreguessin de la narració i que sovint s'inclouen per a donar lluïment als diferents professionals, als dels efectes especials, al director de fotografia, al mateix guionista, etc ... La música hi té una força important, però també l'argument hi juga a favor. En algun moment potser se n'abusa d'aquesta facilitat, però no desentona ni molesta aquest petit pecat formal. La història és prou simple i fins i tot previsible en molts moments, però aquesta previsibilitat no li fa perdre valor. El que vaig copsar-ne era un retrat d'una societat, la nipona, que ens cau molt llunyana, i en la que sovint no hi recalem prou i de la qual segurament en podríem aprendre prou coses. El mateix fet d'afrontar la mort, com el retrata el film, ens hauria de fer repensar les nostres cerimònies. Així com les pròpies manifestacions d'afecte que es transmeten en les relacions humanes. Les faccions orientals sovint ens semblen molt inexpressives, deu ser una percepció molt personal, però crec que pot ser una consideració molt compartida per d'altra gent del meu entorn. A la pel·licula doncs s'agraeix que la narració compti amb molt pocs diàlegs i que el joc de mirades i expressions dels actors tingui tanta importància. M'ha semblat que les interpretacions han estat força reeixides, tot i el distanciament cultural que m'impossibilita valorar l'assertivitat d'aquesta afirmació. Més enllà de la bona factura fotogràfica, molt plaent i agradosa, en destaco aquesta emotivitat instrumentalitzada en la seva justa mesura. Si ets un sentimental de mena, i estàs en un temps vital en el que revises certs preceptes personals, potser et caurà una petita llàgrimeta. Hi ha escenes d'una gran tendresa i d'una emotivitat molt ben assolida. A la fi el que ens queda d'una bona pel·licula és aquell munt de sensacions que ens acompanyaran durant un bona estona mentre abandonem la butaca i retornem al carrer. Aquelles sensacions que intento retenir sense deturar-me a pensar en els que com jo abandonen la sala. No busco coneguts per no perdre'm aquest petit gaudi personal. Vull fruïr-ne fins arribar al carrer. Després que tot es vagi diluïnt i que un cop refredat, en el fangar de la xafogor d'aquesta tarda d'agost, m'apunti la possibilitat de tornar-la a veure en una altra ocasió, a casa, i sabent que em plaurà revisar i recrear-me en tot un seguit de detalls. Aquesta és la mesura d'una bona pel·lícula: apuntar-la en la llista de les revisualitzables.

Amb tres n'hi ha ben bé prou

2009-08-03T00:11:00.004+02:00

Tot passejant me n'he adonat. No sé si és una simple casualitat, però m'hi he hagut d'esforçar per adonar-me'n. Què hi fa un pal despullat? La resposta és ben simple: Em dona ànim, un petit esclat d'esperança quan tot sembla mig perdut. Esperem que no la reposin. No cal.

Fogonades d'estiu

2009-08-02T13:22:00.006+02:00

Dies enrera vam poder contemplar aquest espectacle ritualitzat en les nostres festes. En els seus inicis les meves referències festives de les Santes es reduïen tan sols en els castells de foc. Enguany no passaran a la meva memòria. Queden enrera aquells castells de foc amb els pares, els que seguiren amb els amics i els primers flirtejos i els que després vaig gaudir amb els fills en les seves diverses edats. També queda en la memòria, indatada, algun castell insípid. D'aquells que van fer-se ajustant pressupost a raó d'una d'aquelles crisis cícliques que ens van encolomant els motivats sitèmics.
Però els focs d'estiu tenen altres mnifestacions. Jo ja n'he patit diverses, enguany. Digueu-me agosarat per acostar-me a la platja abans de les vuit del matí. Però tant me fa. Jo a la meva i ells a la seva. El món és molt gran. I ells en gaudeixen sense manies. Què hi farem. No passa res.

-

L'ABRAÇADA DE L'OMBRA

2009-07-30T17:21:00.007+02:00

Temps enrera vaig percebre l'Alzheimer en algú que m'era relativament proper però no suficientment per sentir-me'n afectat. En sabia el patiment d'aquells que l'atenenien dia rera dia. Però per molt que t'ho expliquessin mai te'n fas prou a la idea. Escoltes i acompanyes, sí, però se't fa molt difícil abastar tota la duresa que representa. Ara en canvi he vist l'esclat d'aquest mal de més aprop. Tenia la possibilitat de distanciar-me'n, però no sé perquè m'hi he deixat arrossegar. No en sé els motius ni m'importen gaire. Ara tan sols sé que m'hi trobo i prou. He vist aquella mirada interpel·lant i que tot d'una es mostra buida i es perd i no sap on és. He sentit aquell petit gest d'agraïment mentre encaixes les mans, les dues alhora, afectuosament, i tot seguit com la mirada s'esquerda. No hi ha paraules per expressar el dolor que se't clava. En sé poc de la seva història personal. Ben poc puc fer-hi per mantenir uns records que no em pertanyen. Ara tan sols em resta aquest fràgil present. Saber que em reconeix i que poc a poc m'oblidarà com tots aquells anys d'una estranya familiaritat que manteniem tot saludant-nos pel carrer. Ara però això importa ben poc. La malaltia ja s'ha cobrat una víctima, i ara des de la distància ploro tot el que ha esborrat i s'ha endut injustament. Li vaig dir adéu tot just acaronant-li la mà. Amb prou feines em va mirar. No tingué ni esma per saludar-me. Dos dies després moria. Aleshores no ho sabia. Ara en tinc la certesa. Ha estat víctima de la malatia del seu home. L'Alzheimer va actuar a traïció, s'abraonà sobre una presa fàcil, feble i temerosa. Poc a poc li anà cegant la vida al seu entorn, despietadament. Ara s'abat impunement sobre l'home que es perd. M'aclapara la ràbia de tanta dissort. Hem fallat, col·lectivament. Una vegada més la malaltia ha pres el seu camí i ha estat ferotge. Ara, mentre intento reconduïr aquest dolor m'abaten un munt de pensaments. Cal prendre'n consciència.

De nit

2009-07-08T08:50:00.003+02:00

Tres quarts de nou del vespre. Tanco el portal de casa. Enfilo carrer enllà amb un desig que haurà d'esperar alguns minuts encara per saber si rep cap oportunitat. El vespre és prou lluminós encara, la calor molt suportable. M'hi sento bé dalt de la bici. El desig m'amanyaga. Em mima. Va recorrent poc a poc tots els racons del cos per transmetre'ls la seguretat que reclama la meva consciència. Passen els metres sota les rodes. L'aire m'acarona la suor que apareix tot i el curt recorregut que porto. Pel camí de la riera em trobo alguns ciclistes que tornen. També alguns corredors i passejadors. Trepitjant els vells rails del tranvia que encara resten visibles abans d'arribar a Argentona he pres la decisió. Provaré de fer la volta pel Pou de Glaç de Canyamars passant per la Font del Malpas i Can Bruguera. Apa som-hi! Disset quilómetres fins al Pou, sense canviar plats ni pinyons. Ja es prou fosc. El camí comença a enfilar, cal deixar el plat gros i el pinyó petit. ....

Contrapunt

2009-07-01T15:06:00.003+02:00

Tinc el record ben viu. Un ahir d'ombres que vagareja entre les certeses de l'adultesa. Les pautes, els ritmes de cadascú estan plegats de silencis i renúncies. Avui m'entretinc a contemplar aquest esclat de vida que intento amarar. Són petites incisions que faig en el meu temps per alleugerir la pesantor i la càrrega vital. Veure'ls com lluiten per sobreviure em situa en el meu punt just. Canaricultor de baixa intensitat, em complau gaudir del cant i de la bellesa. Vaig endinsar-m'hi esperonat per un bon veï, que ja fa temps va marxar per retornar a la seva Andalusia. Aleshores vaig recordar l'afició paterna pels ocells i de com gravada em va quedar aquella dèria en el meu incoscient. L'he resseguit com si fos un lligam emocional que no volia desprendre'm. Avui el refermo quan perdo una nova traça.

Vallderiolf

2009-07-01T14:32:00.002+02:00

Sempre m'ha agradat recolzar-me en imatges. En la infantesa el meu món silent es manifestava oníricament, de nit i de dia. Les paraules fluïen amb comptagotes. Intentava relligar mots escapçats i no acabava mai de recompondre'ls. El temps gasiu de mots es defeia generosament en favor de la contemplació visual. Recordo colors d'infantesa, traçades d'incerteses. No hi havia voluntat pictòrica expressa en aquests exercicis. Era el resultat d'una naturalesa que m'amanyagava. Quan se'ns debilita un sentit, la seva fressa passa a ser deures d'un altre. Talment així, la meva escadussera verbàlia va encabritar el sentit de la meva mirada.

Aquestes paraules semblen voler justificar la imatge d'un paratge molt singular per a mí. Vallderiolf, ha estat el camí de sortida de casa quan enfilàvem vacances. Parpers era el mur que trencàvem per allunyar-nos de la costa, però fins que no atravessàvem Vallderiolf no captíem l'esperit d'abocar-nos a allò desconegut, nou i il·lusionador. Potser per això, ara que aquest enllaç viari ha perdut la seva vigència en els meus trajectes, sovint l'agafo pel pur plaer de satisfer la meva mirada. És la bellesa del Vallès, porta del Maresme. Tant d'anada com de tornada sempre que em plau m'hi deixo caure per eixamplar-me l'esperit.
Avui, en record d'una nova absència m'hi deixo portar.

2009-06-11T08:49:00.002+02:00

Enfilar el Rocar d'en Serra és la vara de mesurar el meu estat de forma. Feia dies que somortament covava el propòsit d'aventurar-m'hi per primera vegada aquest any. Ho he afrontat sense neguit. Temia el desànim resultant d'una impaciència. Però vet aquí que tants dies d'esforç han donat el seu fruit. La pujada ha estat tot un èxit. Poc patiment i moltes bones sensacions. Un cop a dalt contemplar el paisatge que tant sovint maltractem i esgotem en pro d'un progrés que hauríem de revisar. M'envolta el silenci de la tarda del diumenge i els cants dels ocells que no sé destriar. Enfilo la pista del Parc i em desplau veure com l'han enxamplada i aplanada. La prevenció del patrimoni natural té a vegades aquestes contradiccions. Els camins han de fer també la funció de tallafoc. La visió però resulta feridora. Atempta contra el record d'aquell camí retingut en la memòria de quan vaig redescobrir el plaer de la bicicleta. Fa més de 20 anys. Tota la pista és molt sorranosa. Reté les pedalades. Enfilo direcció Òrrius. El sol va caient. Vol allitar-se. El silenci dels boscos m'acompanya. Estic sol i m'hi trobo bé. El cos agraeix l'esforç i la ment filtra el sons del paisatge marinat esmorteïnt el brunzit del trànsit de l'autopista. Espero el descens que emprendré un cop abandoni la pista pel vell camí trinxat de roderes. Un camí que em portarà a la pista que voreja les entranyables cases de Can Manyana i Altafulla de grata memòria adolescent. La baixada del veïnat de Clarà serà continguda. La Riera en el seu darrer tram intransitable. La sorra envaeix tot el llit i gairebé la fa impracticable. Travesso la carretera i vorejant la riera d'Argentona retornaré cap a casa amb la satisfacció de les bones sensacions copsades. Anem bé.

ULLS VERDS

2009-05-28T15:31:00.002+02:00

Una molt bona recomanació descoberta en una tertúlia radiofònica sobre llibres (segurament Icatfm, no recordo ben bé el programa). M'en vaig convèncer tot resseguint comentaris de lectors en diversos blogs. No m'ho vaig pensar i vaig comprar-lo. Una adquisició encertada. Un regal. Es tracta d'una novel·la magnífica d'un autor jove, Marc Pallarès, que promet molt i que caldrà seguir. Si hi ha cap pega en el llibre aquesta deu ser el poc encert del disseny de la coberta i del subtítol que amaga la veritable riquesa de l'obra. No us el perdeu.

Esventrada de buits

2009-05-27T14:50:00.002+02:00

Havent traspassat els límits de la racionalitat me n'adono de l'estupidesa dels gestos. En sóc plenament conscient. Però tammateix més enllà de la sensació de ridiculesa hi ha el menyspreu als convencionalismes, una negació tenyida de falsa sinceritat. Abocats a l'abisme som plenament conscients de l'engany de les certeses. Hem bastit el nostre present de mentides que ens sostenen. I arribada l'hora ens hi aferrerem, si el fat ens ho permet. Recordo aquella mirada derrotada mentre l'hi feia costat al llit de mort. Recordo com vaig oblidar qualsevol retret i vaig deixar que els petits gestos i la meva veu l'acompanyés. A les portes de l'adéu vaig plantar-hi la tendresa. Ho vaig fer aturant el meu temps, abandonant els meus deures, renunciant als meus somnis. Sé que el vaig sorprendre en la mesura que el seu estat li ho permetia. Però també vaig tenir consciència d'uns sentiments, paralels, que mai no es van trobar. Ara amb la recança del buit, aprenc a sentir la meva pròpia petjada. Miro als ulls i la mar és ben llunyana oblidant com m'acaronava en les profunditats de l'ahir segellat. Ni tan sols em retorna al blau d'aquell primer bes de despit o d'aquells altres que van quedar sense donar. Podria dir: No!. Deixa-ho. No hi ha res a dir. Tant m'he fa. M'està bé si a tu t'hi està. Al cap i a la fi, es tant sols un joc, de paraules, de gestos. Ara em venen a la memòria les paraules de ràbia de qui pacientment m'esguardava. Les abocà mirant l'horitzó ennegrit mentre m'aferrava desesperadament a uns ulls que em foragitaríen poc després. Mai no gosà travessar el llindar de les ànimes que avui estic temptant d'esquivar. Sempre m'ha quedat la recança d'un menysteniment. Ara, però, ben aprop, no em fa res. Tinc el bes de l'aire damunt la cara. Retinc en la mirada l'escalf dels primers ratjos del sol a trenc d'alba. Esperaré, sabent l'adéu, negat el futur, En tinc prou del present rebut. D'haver bastit un nou traç sobre les roderes del passat. Sovint la vida ens depara aquestes coses. Abatuts sense esperança ens esclata, del no res, la rialla. Potser hi ha poc sentit en tot plegat. Però, si em plau, per què negar-ho?

EL VOL DE LA MIRADA

2009-05-27T11:45:00.004+02:00

Deturar els pensaments. No atendre el reclam dels fonaments. Callar. Perdre's fixant la vista en un punt indeterminat. Abstracció per cuirassa. Res sembla aturar la tempesta somorta quan s'abat irremeiablement en aquest present. Per què doncs temptar més la sort?. La racionalitat aposta pel recer. Ressonen però les paraules d'aquell retret: Mira'm!
M'aturo en aquest detall i en la naturalesa de l'observació, ho faig ara perque no vaig fer-ho en aquell precís instant. Dubto. Inducció o traïció?. No hi havia cap propòsit inconfesable, cap intenció premeditada ni cap mena d'estratègia amb finalitat oculta. No. S’entrellucava, tal vegada, la possibilitat de mostrar el neguit somort que es debatia en el fons. Entre la consciència plena i la incontrolable.

Però, més enllà, el to d'un cert enuig disfressat de recriminació. Exigència despullada d'amabilitat i de comprensió. Fruit colpidor d’un menyspreu molt intens. Ferida?
Hauria de foragitar la intuïció i l’aproximació a la realitat! Obro de bat a bat els finestrals de l’ànima perque el vent aixequi tots els puntals de la consciència. És l'hora del vol.

Buit

2009-05-26T19:11:00.003+02:00

Avui, el record d'una absència persistent plena de silencis cruents.

EL SILENCI (i de retruc un munt de sensacions)

2009-05-04T21:49:00.004+02:00

Fa molt de temps que vaig descobrir l'encís de la veu d'en Gaspar Hernàndez. Era quan encara no s'havia mediatitzat amb L'Ofici de Viure. Em vaig acostar al llibre per l'encant de la seva veu i en agraïment, com a oient, de la seva professionalitat. Així doncs me'l vaig comprar abans del 23 d'abril. Ara quan ja fa dies que me'l vaig llegir, d'una revolada, m'agradaria tornar-hi, rellegir-lo i deturar-me en aquelles petites perles que s'hi poden pescar i que tot just vaig començar a subratllar. M'abstindré de fer-ne un judici literari de l'obra, ja l'han premiat amb el Pla, però el que més m'ha sobtat han estat els paral·lelismes que he fantasiejat tot llegint-lo. Pura fantasia. O potser, no. Potser hi ha hagut una sicronització real entre l'oient, jo en aquest cas, i el locutor, una sincronia que ens ha fet convergir en aquest procés d'autoreconeixement. Pot semblar estrany tot plegat. Però si mal no l'erro pertanyem a una mateixa generació, i potser en aquests moments de la nostra consciència vital és quan estem més predisposats a permeabilitzar-nos de tot aquest complex món de l'autoconeixement, meditació o com vulgueu dir-ne. Potser també hi tindrà molt a veure el lligam radiofònic que ens ha connectat. Bé, sigui pel que sigui, el cas és que molt d'allò que va destriant la novel·la m'ho he sentit molt proper. No pas la malaltia, sortosament, sinò tot el que fa referència a posicionaments vitals. I més a més, hi ha hagut un estrany acompanyament contextualitzat en forma de buit. No en vull parlar. No cal.

He recomanat el llibre i sembla que agrada. Segurament la grandesa dels llibres és que contenen diferents accents on parara-hi l'orella. Registres diversos per a gent diferent. Cadascú amb el seu grau de sensibilitat. Cadascú amb les seves necessitats i mancances. D'altre manera seria tot molt avorrit si a tots ens complaguessin les mateixes coses, no?

El tornaria a recomanar.

SOLITUD

2009-04-29T16:01:00.002+02:00

La soledat és l'impuls vital per excel·lència. Abastar-la amb plenitud ens aboca a la llibertat. Negar-la ens anorrea.

SENTIR

2009-04-29T15:31:00.005+02:00

L'etimologia dels mots ens apropa amb major certesa al significat de les paraules. En aquest cas l'origen de sentir ens remet a 'percebre amb els sentits; adonar-se; pensar'. Actualment el seu significat no difereix tant però la voluntat d'acotar conceptes en dilueix el seu encant. Percebre per mitjà dels sentits, comunament amb exclusió de la vista. / Experimentar una impressió de dolor o de plaer espiritual. / Tenir consciència del propi estat.
Parar esment en aquest mot no és ara un acte gratuït. Té molt a veure en el trasfons del bloc. En les motivacions, i porta a avaluar-ne les seves conseqüències. Sé que tot plegat pot comportar incomoditat. Sóc prou conscient dels envats que m'assetjen. Però també tinc la certesa que en tot cas tot és tan sols fruit de la meva desmesurada imaginació. Saber del risc i negar-se a reduïr-ho tot als clixés imposats. Tancar els ulls i sentir. Sí. Pot semblar ridícul però m'hi aboco amb la voluntat d'avaluar les meves pròpies capacitats. D'avaluar i gestionar els meus propis sentiments. No negar la basarda d'un risc inassumible. Racionalitzar expectatives. Esbandir-les. Tan sols sentir. No pas assolir res. En aquesta decisió hi cap la fugida. No em fa res atemptar el meu subconscient. Una lluita desigual entre els diferents estats del pensament. I a la fi aquest joc de lluites és plaent. Has estat guspira. No hi ha lloc per culpables ni recances. Si les meves paraules inquieten em remeto als fets. He defugit l'ofensa. No m'ho hauria perdonat. A la inversa hi campa el dubte i la probable decepció. Prevenir em desconcerta. La negació sol amagar veritats anònimes. Hi tenim tot el dret. Em remeto al SENTIR, sense por ni recança. No enganyar-nos és el millor regal que ens podem fer. No vull racionalitzar més els meus sentiments perque sóc conscient que s'esmicolarien en l'aire en el mateix moment que els verbalitzés. Ja he fet prou posant-los per escrit. Encriptats, això sí. Ara toca abandonar-los al buit. I desitjo que això no els aboqui al no res. I si fos aixi, no hi haurà plany.

Els plaers eterns

2009-04-07T07:47:00.005+02:00

Quan em parlen d'aprofitar el temps, quin contrasentit (el temps és per gaudir-lo), sempre em vé al cap el gran plaer i la recàrrega energètica que m'envaeix a trenc d'alba arran de mar. En el silenci de l'esclat de llum s'hi arrauleig, amatent, fins i tot, l'onatge, ... quan surti el sol potser s'esbalotarà, però no pas abans, hi ha plaers que cal respectar!

(Sense paraules)

2009-03-16T20:31:00.004+01:00

Vas aparèixer per CAsualitaT fa onze anys enrera ...Vàrem acollir-te amb els meus recels i la joia de la canalla ...

Amb cadascú de nosaltres vas tenir les teves petiteses ...Els darrers dies t'estaves al jaç sabent-te vençuda, però encara vas voler sortir al balcó. Feia sol, però no vas arraulir-te com solies fer-ho, no. Vas alçar el musell al vent i semblaves captenir-te amb l'aire. Ben poca estona per retornar després al teu jaç, on t'anaves apagant sense estridències ni gemecs, resignadament. Calia prendre una determinació. No podíem deixar passar més dies. Cadascú de nosaltres va acomiadar-se de tu, privadament, a recer de les mirades dels altres. A mi em va tocar fer el cor fort i enfilar els carrers fins al veterinari. Apa, deixem-ho aquí!

Encara, n'hi ha qui me'n parla!

2009-02-13T00:35:00.005+01:00

Vaig caçar aquesta imatge d'internet. L'he escollida perque sé que jo era ben aprop quan es va fer. En aquest moment jo era a tocar de l'Scarlett. Me n'enrecordo prou bé. També recordo aquells segons que vam creuar els ulls i ens vam mirar. Segurament ella sols buscava un punt on aturar i atemperar els seus nervis. Jo vaig jugar per fer passar l'avorriment de l'espera durant el rodatge. Però vaig témer que el meu joc no fos entès com un atreviment i vaig tallar aquella mirada. Si abans vas semblar-me una noieta creguda per la fama. Ara puc dir-te que després d'aquell breu encontre també vas redimir-te humanament. Figures entre les estrelles del celuloide però el vostre lloc no és pas el firmament ... de ben segur que per això hi ha aquell passeig de les estrelles on qualsevol pot trepitjar els vostres noms!
Gràcies per la teva mirada.

Quan tot treballant hi ha espai per a la creativitat...

2009-02-13T00:22:00.003+01:00

Aquesta prestatgeria mòbil és d'aquelles petites obres que t'omplen de satisfacció. Elaborar el projecte, atenent una necessitat. Avaluar els pros i contres de cada element. Mesurar cada peça i avaluar el rendiment global del conjunt. Tot un procés de creació i construcció que acaba quan el client et manifesta la seva satisfacció ignorant que més enllà de la simple transacció econòmica hi ha hagut un procés creatiu molt més important.
Sovint el valor de la feina no es mesura pel rendiment econòmic.

La ventada de gener i el meu carrer.

2009-02-13T00:03:00.003+01:00

Aquesta ventada de fa quinze dies va arrencar un arbre jove i va embestir contra les branques desfullades d'altres que tenien més històries en les seves soques. Però la fi de tots ells ha estat la mateixa. Les serres mecàniques els han trinxat. En entestem a plantar arbres al bell mig de la ciutat però els abandonem a la seva dissort. Aïllats i en parterres inapropiats els exposem a una i mil situacions de risc. Ells són el petit testimoni que ens recorda la nostra pròpia fragilitat.

Tot anant a comprar ...

2009-02-12T23:52:00.002+01:00

El rètol ja ho diu tot per si mateix...
Bé podria voler dir "Pollastre sense netejar", però no.
El pollastre era ben net i tot ell sencer!!!

Concentració contra el genocidi palestí a Gaza

2009-01-07T10:14:00.004+01:00

Vam començar l'any amb una concentració davant

l'Ajuntament de Mataró. Gairebé mig miler de persones

van assistir-hi. Convocada a corre-cuita el dia abans

podem parlar d'un gran èxit de la solidaritat local. Tot

i així cal lamentar l'absència de moltíssima gent distreta

per les grans preocupacions de les festes nadalenques.

No hi fa res. Hi tornarem demà dijous esperant que els

polítics locals facin la seva aportació. A data d'avui tot

fa preveure que no seran gaire agosarats en les seves

manifestacions.

Adjunto una imatge publicada pel Capgros digital de la

concentració del passat dia 1.

CONCERT D'IVETTE NADAL

2008-12-14T00:37:00.003+01:00

CONFIRMAT!!!!!!!!!!

L'altra cara del barri

2008-12-07T01:50:00.002+01:00

Fins avui no havia postejat cap imatge de Burriac. Injustament l'oblidava. Del barri estant sempre se m'ha fet present en la bellesa de les seves postes de sol, especialment a finals d'estiu, quan els cels rogencs se'ns fan més evidents. Aquesta foto data de primers de setembre.

Quan ens ho mirem des d'un altre punt

2008-12-07T01:32:00.006+01:00

Vista del Barri de Peramàs

La realitat que crèiem conèixer ens guarda petites o grans sorpreses. Contemplar l'espai on has estat submergit durant anys des d'una alçada considerable et convida a relativitzar les coses. Altalaiar el barri és prendre consciència de la pròpia transformació i de tot allò que hem acabat perdent, o guanyant. De totes maneres l'allunyament, encara que només sigui visual, ens recorda preferentment les pèrdues. L'infant que vam deixar, l'adolescent que no vam entendre i tot aquell món que encara avui se'ns desborda quan ens trontollen els ressorts del present.

Del que ens arriben a dir les cançons ...

2008-12-04T19:06:00.008+01:00

http://www.lastfm.es/music/Ivette+Nadal/_/L

L'ARISTÒCRATA

Aquesta nit he tingut un malson,
M'he despertat cridant en Lluís,
El germà gran,
El preferit.

He tingut por de la foscor,
Que volen
Aquests senyors?

Voleiaven pel cel,
Llibres i quaderns...

Mare
En Lluís és mort,
Mare
En Lluís és mort,
I no m'espanta res,
No morireu mai més..

Aquesta nit he tingut un malson,
M'he despertat cridant en Lluís,
El germà gran,
El preferit.

He obert tots els porticons,
I a fora l'herba
Es penjava el dolor.
En Lluís és mort,
Mare
En Lluís és mort,

I no m'espanta res,
No morireu mai més..

Lletra i música: Ivette Nadal

I si us ha agradat ...
http://www.ivettenadal.com/

De la xocolata del lloro i altres bestieses

2008-11-12T16:03:00.003+01:00

Ahir vaig assitir, tard com no pot ser d'altra manera (ho comentaré en una altra ocasió), a l'Audiència Pública que va tenir lloc al Centre Cívic del Pla d'en Boet en la qual sota un embolcall de "participació" es presentava el PAM 2009 de l'Ajuntament de Mataró. Em saltaré l'apartat dels detalls de la llista de prioritats i aniré a una qüestió que sovint he sentit en boca de moltes persones.
El pressupost municipal es presentà com a un esforç important en aquest moments de crisi i es posà un cert accent en la congelació salarial dels regidors i alts càrrecs de confiança. Fins i tot hi va haver qui ho va remarcar com a un gest important i molt significatiu, gairebé titllant el gest d'austeritat com a una proesa digna de reconeixement públic. I aquí és on rau el quit de la qüestió: Què em separa d'aquella intervenció que es felicitava d'aquesta mesura?
Per què m'ofen aquesta mena d'intervencions i els intercanvis d'opinions personals al respecte que vaig tenir a la sortida? Per què?
Segurament la resposta rau en el valor que hom li doni a les coses i de les divergents escales de valors que tenim tots plegats, especialment quan ens referim a allò que és públic i a tot allò que pertany a l'àmbit privat. Segurament. Però quan et verbalitzen indirectament la mercantilització del fet polític i alhora en deslliguen l'acció política del mercat entenc, i ho percebo d'aquesta manera, que qui així raona està fent trampa. És com aquell jugador de póquer que reparteix les cartes a consciència. Ell les ha marcat i així marca el ritme del joc. No li calen farols. Arriscarà a cada jugada sabent-se guanyador. O com a mínim no hi perdrà mai. És aquesta la "grandesa" del "professional"?
(Bé. Ho deixo aquí .... No sé pas si m'he explicat, en tot cas ja hi tornaré si m'és possible. De moment en aquest post, hi anoto allò que caldria expandir i que de moment tan sols embasto.)

MATINAL DE CINEMA (de retruc: cuetades)

2008-10-02T18:56:00.004+02:00

Més d'un any esperant l'estrena de la darrera pel·licula del Woody i ves per on quan arriba el dia se'm fa molt costós anar-hi. El delit per veure que carai n'havia sortit de tot aquell xou mediàtic que va suposar la gravació s'ha esvaït el mateix dia de l'estrena. Deixo passar els primers dies i finalment opto per la sessió matinal del diumenge. A la sala número 4 hi ha tot just una desena de persones. M'assec a la fila que em pertoca, però curiosament de les quatre entrades que portem dues ja estan ocupades. No hi fa res. Seiem on ens plau. La sessió comença amb una llarga seqüència de trailers de les properes novetats i d'alguns anuncis. Quan comença la pel·licula poc a poc te n'adones de la lleugeresa de l'obra. No hi fa res. Em deixo transportar per la curiositat de veure'm, què hi farem. Però ja que hi som val la pena analitzar-la una mica. Guió poc acurat i molt superficial. Un simple entreteniment. Però ai làs, correcte. Quantes americanades no ens hem empassat amb guions insuportables. En conjunt es tracta d'un simple entreteniment sense més pretensions que publicitar la ciutat de Barcelona, i permetre la reconciliació o retrobament d'un director nordamericà amb els seus conciutadants. Sí. Perque si alguna cosa té de trascendent és aquesta amagada intenció de complaure un determinat públic que sovint l'hi ha girat l'esquena a un dels seus millors directors. Perque tot i la simplicitat del film cal destacar-ne la qualitat d'execució. Fotogràficament molt bona. Seqüencialment crec que també correcte per a un neòfit com jo. Tan sols comentar que les escenes en les que hi participo corresponen al segon dia de rodatge i en canvi no aprareixen fins al darrer tram de la pel·licula. Coses de l'ofici, m'imagino. Més enllà però em queda el rebombori de la meva presència quan un periodista local se'n fa ressò en un article en el web del seu mitjà. Ves per on, tans sols em resta el consol que no he estat jo qui l'ha anat a buscar. Si hagués passejat pels blocs de la ciutat què en fa de temps que ho sabria. Jo ja vaig avisar. Amics i coneguts, no m'he de justificar. De totes maneres aquesta anècdota encara ha de donar més sarau. Vinga a jugar, doncs.

Represa de la normalitat

2008-09-18T12:10:00.005+02:00

Aquesta setmana s'ha reprès la rutina social més esperada:

Les escoles han obert les seves aules.

Les ciutats i la xarxa viària del país perceben aquesta represa. Les congestions tornen, als carrers, a les xerrameques semafòriques i als cafès de mig matí servits en barres de qualsevol dels milers de bars emergits de les cícliques crisis sectorials. Avui aquests establiments canvien de mans, d'aquell treballador del tèxtil o de la construcció reconvertit en cambrer hi trobem ara els nou vinguts, alguns d'ells desertors o desfillats del camp, dels tallers tèxtils submergits o exmanobres temporers.

Tornen les cantarelles de la manca d'escoles bressol, tornen els comentaris sobre l'escola pública i les repercusions dels nous ciutadants en la confecció de les aules i els grups d'acollida o de reforç, s'anuncien vagues corporativades per massmedies disfressats de fiscals socials, repunten les lamentacions dels costos dels llibres (també entre les classes mitges i ben situades), i de la manca de reciclatge dels manuals de consulta en un entorn d'expansió global de les TIC.
La crisi es manifesta imperturbable aliena a aquest retrobament. N'haurem de parlar de tot plegat. M'ho apunto.

Reinterpretació dels simbols

2008-09-11T21:28:00.008+02:00

Una altra de les paraules que calia definir gràficament era LLIBERTAT.
Vaig seguir el recurs fàcil que m'oferia el gran Perich.

La ridiculització d'un dels simbols americans (Estats Units). La unidireccionalitat de la llibertat condicionada i dirigida sota la llei d'una única bandera.

I tot remirant aquest vell acudit se'm fa present aquella proposició que mai he acabat d'entendre:

Per què mai ningú, a casa nostra, ha gosat titllar els nordamericans de nacionalistes i en canvi quan els catalans fem expressió dels nostres senyals identitaris som objecte d'escarni, fins i tot dels propis conciutadants?

Els països "normals" poden fer manifestació pública dels seus simbols sense caure en el ridícul ni en la carrincloneria. Nosaltres en canvi patim aquesta autoflagel·lació simbòlica. Estem en una situació de confrontació identitària permanent i partim d'una posició de inferioritat. Estem acomplexats, ens manca autoestima i tenim uns representants polítics que són el reflex del que som i així es comporten: Van a pidolar a Madrid allò que és nostre.

Fins quan ens perpetuarem en aquesta anorreació col·lectiva?

Una visió molt particular

2008-09-11T21:09:00.004+02:00

Tot regirant calaixos de l'ahir he topat amb un exercici dels meus anys d'estudiant. Calia cercar imatges per definir cadascuna de les paraules d'una llista que el professor ens va dictar i fer-ne una breu exposició de motius. D'aquesta ja fa més de de 25 anys jo en vaig dir:

"DEMOCRÀCIA. La recerca partia d'un desig crític i desmitificador d'un terme que en la seva pràctica real permet coses contradictòries a la seva teoria o ideal. ... La imatge conté una forta càrrega ideològica en la seva crítica a l'aparell policial dels estats democràtics. ... Govern i policia són la mateixa cosa amb expressions externes diferents."

Les dues cares de la mateixa moneda.
Han passat els anys però l'acudit segueix força vigent.

Tornem-la a penjar, doncs!

2008-09-10T12:38:00.007+02:00

Enguany l'estelada ha fet 100 ANYS. S'ha engegat tota una campanya per penjar-la en els blocs. Apa, doncs som-hi. D'altra banda el PSAN també commemora els seus particulars 40 ANYS. En el video m'hi reconec.

Més enllà però en resta els meus +25 anys de pública afiliació independentista. I m'hi mantinc, què hi farem!

De les curiositats de la xarxa i de la vida

2008-08-29T13:41:00.003+02:00

Aquest univers que és internet ens posa a l'abast infinitat de possibilitats. Hi ha qui escorcolla el passat d'il·lustres personatges per trobar-hi aquelles febleses de les històries personals que els permetran donar cops baixos que d'altres no gosaran aturar. Amb aquests gestos poc generosos, i molt malaltissos de poder, hauran escombrat el seu camí no tan sols de males herbes i bardisses sinó també de roses ... Deixem-ho aquí. (Qui s'en senti al·ludit ja m'entendrà, si vol, però m'afiguro que des de la seva poltrona no disposarà del temps necessari per aflorar penediments que distreurien la seva meteòrita carrera. Apa!) Però també, i aquí anava amb aquest post, hi ha sorpreses curioses com les d'aquesta foto de l'any 1974. Ens vam conèixer fa més de 25 anys i ara ja en fa gairebé tants que l'hi vaig perdre la pista ... però vet aquí que amics comuns me la van retornar a la memòria per casuals viaranys de la vida. Així doncs les casualitats de la xarxa no són res més que una projecció de les que generem les persones. Recordo Paris, sense haver-hi estat, petons!

Cotylorhiza tuberculata (Nom comú: Ou ferrat)

2008-08-29T12:49:00.005+02:00

M'he passat les vacances temptant la sort... vés per on, avui l'he acabada!

Aquest matí la mar era ben plana, l'aigua ben clara, ni tan sols hi surava aquella brutícia quotidiana que dia rere dia hi feia presència en forma de bombolles sabonoses i clapes olioses efervescents de coloraines a contrallum. La megafonia mandrosa (contaminació acústica de riquesa políglota que esclata a partir de les 10 del matí en les nostres renovades platges que res tenen a veure amb aquelles que guardem en la memòria de la nostra infantesa) que ens avisa cada dia del persistent assentament «medusaire» a les nostres platges es mantenia callada en aquelles hores del matí. Tant li fa. La seva presència però m'és ben manifesta en els altaveus que utilitzo de referència per nedar els meus 200 metres.

Dies enrere visualitzava éssers solitaris oscil·lant entre les onades, de color verdós i del tamany d'un puny, res a veure amb aquelles plaga gregària que vaig veure l'any passat i que eren molt blanquinoses i petites, gairebé transparents. Poc a poc la insistent alerta de plaga de meduses, que he obviat durant gran part de les vacances, m'ha omplert de temors que el meu limitat «intrepidisme» ha volgut combatre. Avui però tot havent doblat els meus 400 metres he persistit en l'exercici. Mala pensada. Aleshores en una braçada he notat quelcom que entrava en contacte amb el meu costat esquerre (quina ironia!).

Des d'aleshores la coïssor m'acompanya i d'això ja en fa més de cinc hores. Paciència. Els científics em donen bones esperances, si és que no l'he errat en l'espècie, ves per on no ho tinc massa clar. Peró si he de fer cas en les observacions fetes dies enrere, la que més s'hi assembla és la que explica el Sr.Josep-Maria Gili (És el coordinador del Consell Assessor de Recerca en Acció, Professor d’Investigació del CSIC), Subdirector de l’ICM de Barcelona. Crador del Grup d’Ecologia del Bentos Marí. Membre de l’Associació pel Foment de la Ciència):

Cotylorhiza tuberculata (Macri, 1778) (Nom comú: Ou ferrat)
Morfologia: és molt característica la forma i el color de la ombrel·la (diàmetre: 20-35 cm) aplanada, marronosa-grogosa, amb un cert grau de verd, en funció de les algues simbionts que viuen al seu interior. Presenta una destacada protuberància pardosa-ataronjada. Té 8 braços orals coberts d'apèndixs a modus de petits tentacles amb l'extrem en forma de botó blanc o blavós. El perímetre de la ombrel·la està dividit en 16 lòbuls subdividits, a la vegada, en més de cent. Com en la resta de rizostòmids, la vora de la ombrel·la no té tentacles.
Perillositat: Baixa.
La capacitat de produir urticària és limitada, en part degut a l'escassa longitud dels seus tentacles. Però, sobretot, a la baixa densitat de cèl·lules urticants en els mateixos. Els seus efectes són molt lleus, no passant d'irritació de la pell i picor. A no ser que hi hagi una reacció de tipus al·lèrgic, no requereix atenció mèdica, a la majoria dels casos.

Què coi té el vermell, per no parlar del roig!

2008-08-12T17:43:00.007+02:00

La meva alimentació a l'estiu es redueix bàsicament als tomàquets i a la síndria. El tan lloat pa amb tomàquet que m'ha acomapanyat durant gran part de la meva existència ha quedat reduït aquests darrers anys a la mínima expressió. Panarra com sóc he cedit al xantatge del bon estar i ara sols el tasto en diades assenyalades. Però d'aquest canvi d'hàbits n'he descobert la meva feblesa pel tomàquet. Des de que vaig començar a cultivar-ne, anys enrere en aquell peculiar exercici de masoveria, no en puc passar. Devoro amanides de tomàquets amb formatge fresc, tonyina, panses, nous, enciam, poma, espàrrecs, blat de moro, arròs, olives ... tant s'hi val què hi hagi sempre però amb la prevalença del tomàquet, com més vermell millor. De les amanides vaig arribar al gaspatxo. Molt recomanable a l'estiu. Però a voltes un excés de vinagre o d'alls m'ha abocat a reconduir-lo, reintrepretar-lo fent-ne unes particulars sopes casolanes. N'he reduït els ingredients tracionalment andalusos (all, pa i vinagre) i hi he acabat afegint síndria. La troballa, que no pas invent, ha estat molt bona i satisfactòria, m'aporta la frescor justa per combatre les calorades d'estiu. No us en deixo recepta perque sóc molt mal cuiner, a la xarxa en trobareu de molt bones. Però això sí us en recomano el tast, i si potser en un bon restaurant molt millor, està empíricament comprovat. L'únic inconvenient potser en serà la disponibilitat de dispendi. Una altra molt bona combinació són els batuts de síndria amb iogurt, aliment bàsic i imprescindible de la meva dieta de contenció anti-cent.

La meva bici

2008-08-11T19:01:00.005+02:00

Ara que tinc els grans viatges ajornats «sine annus» he retornat a la btt per abellir-me les vacances. Un esport que curiosament vaig descobrir ja fa més de vint anys de la mà d'amics muntanyencs. Encara conservo aquella primera bici, marca peugeot, que va resistir tarteres i una pila de camins. Em fa cosa llençar-la, doncs encara roda, amb les seves limitacions, clar, però em va donar tantes bones sensacions!. Ara fa un any vaig adquirir aquesta modesta eina, però fins ara m'ha respost molt bé. Té la sort de no haver de passar pels tràngols de la seva predecessora doncs em troba més mancat de forces. De totes maneres ho intentaré de nou. De moment ja fa dies que ens prenem mides voltant el front marítim. Quan em senti fort afrontaré la serralada com feia en els meus bon temps. De debó, si us abelleix l'exercici i la natura no podeu deixar de provar aquesta modalitat esportiva. Això sí feu-ho gradualment, no fos cas que un atac de cruiximent us fes repensar la vocació. Us ho dic per pròpia experiència. Fa una setmana vaig estat totalment cruixit com mai, coses de l'edat. Però sóc tossut i no m'he aturat pas. Ans el contrari em tormento dia rera dia. Gairebé ara que vaig per terrenys plans ja només uso el plat gran.

Can Cabanyes (Argentona)

2008-08-11T18:15:00.003+02:00

Per arrodonir la celebració familiar vam acabar visitant aquesta masia d'interès familiar. Els avis materns hi feien de masovers abans de la seva venda i canvi de propietaris el 1925. D'això ja en fa molts anys. Però els records de la meva familia sempre han estat lligats en certa manera a aquesta casa. Actualment la masia ha estat ben conservada i se li ha afegit tot un conjunt d'elements de nova construcció molt ben pensats, mantenen l'encant propi d'una masia d'aquesta bella planta i responen completament a les necessitats dels nous usos: casaments d'alta volada.
Cal dir que en principi no és visitable si és que no teniu interès de contractar els seus serveis. Però vés per on vam aconseguir visitar-la ben guiats per un molt amable responsable de manteniment, el que correspondria a la figura de masover en l'antigor.

Qui hi vulgui celebrar un banquet només cal que tingui present que tan sols hi ha cabuda per poc més d'un miler de convidats, això sí tots podran seure adientment i no caldrà patir per les inclemències del mal temps. No és pas poca cosa. No vam demanar si per drets històrics ens podrien fer un descompte!

Castell de Santa Florentina (Canet de Mar)

2008-08-11T17:50:00.005+02:00

Una visita molt recomanable. Una bella mostra de les recreacions del modernisme. La d'aquesta masia és obra de Domènech i Montaner donat els vincles familiars que hi tenia.
Si us bé de gust heu de saber que és una finca privada i sovint hi és habitada. També s'hi fan convits diversos i a l'agost s'hi celebra un Festival de Música. Les visites però han de ser concertades.
Ben a prop tenim joies que desconeixem, qui sap si per mandra, no les hem visitat mai.
Aquesta visita l'he feta amb motiu d'una celebració familiar i de bon cor us dic que va ser un encert.

De la sequera, els hàbits domèstics, la política i ...

2008-08-09T19:53:00.008+02:00

Ara que la sequera sembla haver caigut en l'oblit retorno al punt on vaig quedar:

La meva darrera dada de consum domèstic, datada del mes de juny, ha ascendit a l'astronòmica xifra de 165 litres/dia, la qual cosa es tradueix en 35 litres per persona i dia.

El consum a l'àrea metropolitana es situava sobre el 182 litres i el govern català en fixa el consum mitjà en 272 litres.

Quina barra! En el meu consum més exagerat tan sols he arribat a 77 litres per persona i dia.

Qui es beu la meva aigua?

Calia que respongués a la crida pública d'estalvi quan, segons les seves dades, jo ja n'estava fent un consum ajustat? Per quins set sous no se'ns reconeix (a tots aquells que estem per sosta la mitjana) la nostra conducta energètica?

Per quins set sous m'he hagut d'embrancar en aquesta tasca d'estalvi?

Consciència cívica?

No, senzillament, no.

Me n'adono que sóc un friqui social per no malbaratar recursos energètics!

Em nego a revisar els consum de gas i electricitat no fos cas que prengués consciència de les meves aptituds asocials. Encara no entenc com les companyies no m'han denunciat pel meu baix consum. Ja ho entenc, els ajudo a rebaixar la mitjana i a sobre percentualment els hi pago els serveis a preu d'or!

No és això companys, no!

Les polítiques de gestió dels recursos són molt alegres, massa, malbaratem recursos hídrics (queda plenament constatat en aquest petit estudi de camp domèstic), fonem recursos econòmics públics en estudis superflus, en càrrecs innecesaris (no remeneu en l'Ajuntament de Mataró, si us plau), en obres mal projectades i deficientment supervisades, ... i m'aturo perque miro al meu voltant i veig com de malament es fa tot plegat.

Com de mísers som tots plegats. Hi ha qui amb la feina ben assegurada i amb una renda superior de la mitjana encara gosa queixar-se de la crisi i de la seva situació econòmica. Però, ai làs, no deixarà de fer vacances, a la platja, a l'hotel, la casa rural o l'apartament.

Però retorno a la cosa pública que m'ha esvalotat el post: Així doncs en aquest temps de «crisi» quina credibilitat es mereixen els nostres gestors?

Poca, cap o nul·la us ho deixo al vostre gust.

PD: Serà la calor d'aquest agost o l'absència d'aire condicionat el que m'ha provocat aquesta escalfada?

«La nau dels bojos» (Conte núm.3)

2008-08-09T18:24:00.012+02:00

Tan sols un tast per agraïr el nou treball de l'Albert Sánchez Piñol, tot ell ple de "perles" com aquesta:

"... Malalts que semblen perduts per laberints d'una demència minoica, sorprenentment, intueixen l'amenaça i no s'embarquen. En canvi, individus d'aparença normal són víctima d'entusiasmes místics. Il·lusos, perquè fins i tot les rates oloren l'amenaça i fugen en bandades, ..."

COMENTARI:
El més dur ha estat comprovar l'adicció que genera. Tenint-lo entre les mans m'he aturat en una terrassa, n'he començat la lectura, a casa l'he acabat gairebé picant de mans amb un darrer conte genial «Només digues si encara m'estimes».
Conclusió: 14 euros molt ben gastats. coi!

Un buit per refer novament el retrobament

2008-08-08T15:23:00.004+02:00

Després de la tempesta ve la calma. Reformulo el blog. Tot mig aprofitant les vacances. Poc a poc l'aniré refent, canvio colors, i qui sap, si no perdo el tremp i m'omplen les ganes, n'obriré d'altres menys caòtics que no pas aquest.

LES FESTES DEL BARRI

2008-06-18T22:55:00.004+02:00

Són molts dies de silenci tot elaborant i coordinant unes festes pel barri. He deixat una mica oblidat aquest bloc com tantes altres coses. S'acosta la calor i ja trobarem´temps per fer-nos molt més visibles. Apa. Qui vulgui saber-ne més de les festes que s'espavili i busqui arreu informació sobre els concerts, correfoc, cercavila de gegants, teatre infantil, espectacles, festival, ballada, cinema, marxa peru, arrossada, exposicions dels tallers, ... moltes coses per quatre dies.

Apa si us quedeu a casa que no sia per mandra!!!

CONSULTEU PROGRAMACIO clicant a l'enllaç de l'Associació de Veïns

o feu-ho directament aquí www.aikido.cat/Esmandies

Hi ha una secció FESTES DEL BARRI hi trobareu tota la informació.

De la sequera i els hàbits domèstics

2008-05-31T01:23:00.004+02:00

La fi de la sequera sembla aproximar-se. Han estat mesos de reeducació del consum domèstic. La reutilització de l'aiqua de la dutxa, de la neteja dels plats, de l'esbandida de la rentadora i fins i tot de les escasses pluges, ens ha portat a prendre consciència de la nul·la optimització de la nostra particular xarxa domèstica.
En la gràfica postejada les dades encara són irrellevants. Ni tan sols s'hi reflecteix el trencament d'una canonada amb afectació per inundació al veï de sota. Les mesures extremes adoptades han reduït pràcticament a zero l'afecctació d'aquella incidència particular.
Caldrà atènyer la propera factura per avular l'èxit de les mesures preses.

Ens empenyen!

2008-05-24T02:45:00.003+02:00

Il·lustracions de la meva filla Carla.

L'estel de mans, metàfora comunitària.

2008-05-24T02:37:00.004+02:00

ESTRELLA
Fotografia de mes filles

La meva perversa
reinterpretació!

Emmig de la tempesta s'obre una clariana.

2008-05-17T19:03:00.007+02:00

He recuperat aquesta imatge del febrer passat. El dia d'avui també és gris i plujós. Perdre'm en l'horitzó m'allibera una mica de la pesantor dels deures. És un bon exercici d'estirament neuronal, potser també espiritual.

Avui he sentit en Carod en l'acte d'ERC Futur. I si he de ser sincer, no m'ha agradat gens el to amb que s'ha expressat. Molt malament deuen estar les coses a Can Esquerra perquè aquest senyor parli així. Ha perdut el nord. Degota rancúnies. Escenifica retrets ja viscuts. Sembla un retorn al passat d'algú que no ha entès que potser ja li ha arribat l'hora d'assumir altres rols.

I aquesta percepció em retorna a la trobada que vàrem tenir dimecres passat. En un restaurant de l'eixample barceloní ens vàrem retrobar una trentena de independentistes per donar la nostra benvinguda a l'Àngel Colom. Un actiu de la política catalana que no es mereixia l'ostracisme a que se'l va condemnar. El temps a la fi, tard o d'hora, posa a cadascú al seu lloc.

Al sopar hi vaig assistir envaït per la curiositat. Volia saber de primera mà el perquè d'aquest retorn. Les paraules de l'Àngel eren engrescadores. Vaig trobar que encara manté un discurs prou ben articulat i ple de fermes conviccions. Tot i el meu escepticisme sobre la seva anàlisi de la realitat política del país, em va plaure sentir-lo amb ganes de plantar cara.

Pot ser un referent a tenir en compte en aquests moments de desgavell del nacionalisme català.

La seva estratègia és influir en els congressos de CDC i d'ERC amb la intenció de recompondre els ponts de diàleg que el país necessita. No es planteja cap rol més enllà d'articular puntuals respostes cíviques al declivi nacional que representa l'actual tripartit. En part manté aspectes d'aquell messianisme que l'hi assignaven els seus detractors, però que no és res més que la presa de consciència de la delicada situació del nostre país en quan a la identitat nacional. Mentre els adversaris no afluixen en el seu embat identitari expansiu nosaltres, els catalans, aparantem defugir-los-hi la mirada àdhuc l'abaixem. Cal recuperar veus pròpies de reconeguda autoritat. I l'Àngel n'és una. Estarem amatents.

"Cameo" per la Barcelona Woodyana

2008-05-15T08:52:00.003+02:00

Perdoneu la qualitat de la imatge. Però és molt curiosa. L'he captat amb el mòbil directament del trailer de la pel·licula. No es tracta d'una revisió de la Bella i la Bèstia, no! Podeu veure l'escena a l'enllaç Vicky Cristina Barcelona. Sense proposar-m'ho eclipso l'Scarlett !

La Mar de "normals"! (No som pas "tontos"!!!)

2008-05-12T23:09:00.004+02:00

El 31 de març de l'any passat l'Ajuntament de mataró inaugurava un nou Parc (?) a la façana marítima. Curiosament tal esdeveniment es produïa poc abans del tret de sortida de la campanya electoral. I tant precipitadament fou la inauguració que no van poder ni espererar que el verd arrenqués. Aquella festeta (quatre duros de no res de protocol) va quedar deslluïda per la ira dels deus: ventada, trons i pluja.

L'endemà de les eleccions, no podia ser d'altra manera, el nou Parc ja patia les primeres intervencions per fer-hi uns arranjaments de no res. (Cosa que no vol dir pas que fossin petites les obres, eh?). Se'n van oblidar o ho van deixar per més endavant davant la premura que marquen les campanyes electorals? No hi va haver mala gestió? No clar, per tant poca cosa ... ai làs, quanta gent malpensada hi ha pel món.

Però vet aquí que tot no s'acabà així. No ha passat ni un any que el Parc ha tornat a patir una intervenció també de no res: una ampla zona s'ha foradat per a passar-hi canonades. S'ha malmès l'ajardinament i els elements decoratius d'obra. Però tant se val, el parc va estar llest just abans d'arrencar la campanya electoral, i això era el que comptava.

Tristament aquesta mena d'actuacions les hem acabat assumint tots plegats com a "normals" i no crec pas que ho siguin. Eren o no públics els diners del Parc?

El més lamentable de tot plegat és que darrera d'aquesta actuació hi ha un cap pensant, algú a qui se l'hi ha acudit accelerar una urbanització d'un Parc per poder-ne fer una inauguració abans d'unes eleccions. Podrem mai saber el nom d'aques geni?.

Gaudí en el cor de Lleó.

2008-05-06T01:13:00.006+02:00

Un Palau Gaudinià en el cor de Lleó. Tot i sentint-me foraster, i estranger, vaig poder copsar un cert aire respectuós amb el foraster. Els lleonesos són gent normal, una mica durs en les formes i tossuts en les conviccions cotidianes, però també saben consentir que algú parli català sense ganes d'ofendre'ls. Una cosa em va quedar ben clara: l'estrès el tenen gairebé foragitat. I les seves nits en el barri 'húmedo' són un gran què!. 'Tapejar' és un art que potser estaria bé d'importar si sabéssim valorar la grandesa del temps esmerçat en bona companyia tot assaborint la vida en la seva justa dimensió.

Trobada Gaudiana a Astorga

2008-05-06T01:03:00.006+02:00

Tot passejant per Astorga, a la recerca d'un restaurant vaig topar amb aquesta obra d'en Gaudí. El record anirà acompanyat dels cigrons amb "callos" que vaig prendre tot dinant. I la convicció que un bon àpat depèn molt de la bona companyia, de l'amabilitat de l'espai i de l'ofici del restaurador. Salut i un bon record en aquesta meva curta incursió en terrers lleoneses. Em plagué visualitzar pintades: "León Sólo" i "País Llionés". Potser no serviran de res, però em reconcilien amb una part dels habitants del sud europeu.

Quaranta anys després, el maig que heretàrem.

2008-05-06T00:19:00.012+02:00

Hem entrat en un nou més de maig. Els meus primers referents infantils m'evoquen a aquell més de flors, principalment lliris, que portava a escola. No entenia el perquè. Poc a poc vaig anar entenent allò del mes de Maria. De totes maneres jo mirava ma germana i no ho acabava d'entendre. Tant li fa, però. Amb els anys aquella referència va sucumbir sota l'intel·lectualitat d'un maig francès molt sonor a través de la nova cançó. Amb aquelles cançons vaig anar percebent poc a poc l'abast d'aquell mes del 68. Vaig saber de les seves cuatades mimetitzades en aquells festivals de Canet, on mai vaig assistir. Però ai làs, sempre vaig viure-ho intensament, de molt lluny, sí. Jo era encara un infant. Més endavant vaig comprendre que la meva adolescència va ser el que va ser en part gràcies a aquells fets. Què hauria estat de nosaltres sense aquella petita revolució? Com hauríem subsistit en la negror del franquisme sense aquella alenada?

Ara quaranta anys després quan algú en parla, sento l'agror de no haver-lo viscut plenament, però també em plau haver estat de les primeres generacions que se'n van beneficiar.

Avui, quan ja estic de tornada de tots els mites, em plau sentir, encara, els meus cabells llargs deixats a mercè del vent. Un acte més de reconeixement a un moviment que sobre el seu fracàs aparent va trencar moltes i moltes barreres.

Avui he anat a cercar la sorra de platja sota el meu carrer, però dissortadament ja no hi ha llambordes per aixecar! Però no patiu, m'he descalçat i ... hi havia sorra en les meves sabates!

Reveure's, un exercici d'autoreconeixement.

2008-04-26T13:49:00.003+02:00

Retrobar-nos any rera any és un exercici d'autoreconeixement en aquells amb qui vam compartir els millors anys de les nostres vides. Tot i haver dut vides ben diferents quan ens retrobem ens reconeixem i per uns instants ens adonem que mantenim uns vincles més enllà de les afinitats que vàrem tenir en el passat. Enguany hem tingut un record per en Tim.

TIM, per sempre!

2008-04-19T23:25:00.005+02:00

Avui m'ha colpit saber del teu traspàs quan m'ho ha comunicat la Meritxell. Però abans de dir-m'ho ja intuïa que potser m'havia de donar una mala notícia.
No sé com dir-ho. Se'm fa estrany estar avui pensant en tu. Recordo l'afecte que ens vàrem tenir, n'he estat conscient en la distància, i sobretot fa ben poc dies.
Poques coses ens resten d'aquella adolescència que vàrem compatir, tan sols els solcs d'aquella força per viure.

Fa tot just un mes enrera, em vaig retrobar un vell amic, un d'aquells que sense grans confessions ni grans terrabastalls emocionals, però sí vivencials, s'ostatgen per sempre més en un racó profund de l'ànima. Me'l vaig retrobar després d'anys de no saber-ne gairebé res. Els seus ulls encara reflectien aquell reconeixement que traspua la bona amistat.

I vet aquí que feia ben poc havia estat a Africa (potser em va dir Mali i no ho vaig retenir). Ara sé amb certesa que devia ser Mali. Perque aleshores em va donar records teus, sí records d'en Tim!. Va ser una doble sorpresa i una major satisfacció: primer retrobar un vell amic i alhora saber que un company d'estudi (i amic, no en tinc pas cap dubte) em recordava i m'enviava una forta abraçada.

Malauradament l'alegria m'ha durat ben poc en assabentar-me del teu decés.

Tim, moltes gràcies per aquest darrer gest envers mi, malgrat casual era ben sincer (venint de tu no podia ser d'altra manera). Un gest de recordança que no vaig pas interpretar com a simple compliment de cortesia, no. Em va reconfortar. Ara m'ajuda a prendre consciència del teu fins sempre. Gràcies.

Piconats

2008-03-10T17:49:00.004+01:00

S'han acomplert els mals presagis. Els resultats electorals ens mostren altra vegada la perplexitat del nostre entorn social.

Espanya és reduïda a una bipolaritat extrema, tan sols acolorida per testimonials presències d'alguns partits que no deixen de ser rèmores del passat. Són residuals, malgrat la pàtina de novetat que ens volen imbuir, cal però no subestimar el nombre elevat de vots que han assolit. El sistema electoral els menysté però no pas per això n'hem d'oblidar la seva ascendència en la col·lectivitat que habiten.

La Catalunya estricte, aquella reduïda a quatre tristes províncies (on ha anat a parar aquella reivindicació d'una sola província?) en canvi ha mantingut in extremis la seva particular excepcionalitat. Cinc forces polítiques amb desigual representació.

La majoritària, és sistèmica. Viu d'un aferrament orgànic i sap usar els mecanismes populistes. Aquesta vegada ens han venut la por. La por al passat, aquell ahir negre que encara molts recordem. La por que d'altres s'han entestat a posar davant nostre per fer creïble la crida d'aquests nous salvadors que tot ho poden. L'engany s'ha acomplert. Els vents de l'economia ens apropen tempestes que molts ja percebem amb greu neguit. Però tant li fa. Els resultats prevalen, ells qui sovint han escarnit les esquerres per missatges irreals i mancats de projecte, ells que s'han ventat de la fortalesa ideològica han reduït tota la campanya a inflar la por. Temien perdre el poder que tant els honora i no han dubtat a escollir els mitjans que repudiaven. És la demagògia en el seu estat més pur: Han fonamentat el seu missatge polític en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels electors fal·laçment prevalent el manteniment de les pròpies situacions de privilegi.

En segon lloc hi tenim la Catalunya desorientada. Aquella que vol i dol. Resisteix com a mal menor, davant la irracionalitat de les propostes dels seus naturals competidors, a la dreta per la vessant econòmica, a l'esquerra per la vessant nacional. Malgrat tot hem d'agrair-los la seva persistència. Són la seguretat inconscient dels fills emancipats. Quan els temps s'enrareixen la llar paterna esdevé l'aixopluc més fiable. A contracor caldria agrair-los l'existència, però malauradament han jugat més a preservar el propi patrimoni que no pas a ajudar als fills a emprendre el camí que ells que no van gosar.

De la discòrdia en tercera posició, més ens valdria no parlar-ne. Són l'anacronisme irreverent d'una societat que no acaba de restituir la seva consciència nacional. Els seus valors són corrosius: ataquen l'ordre establert. Tan sols cal veure la seva persistent càrrega contra la llengua, en neguen la persecució i promouen la segregació social. Hi ha res més pervers.

Dels perdedors poca cosa més en podem dir: són els representants autoanomenats d'esquerra i d'alliberament nacional. Però s'han rendit a les servituds del poder i això els traeix.

Ens en refarem?

Tornarem a lluitar ....

L'ofensa bipolar que ens infonen

2008-03-07T09:55:00.003+01:00

"La llibertat comença alliberant el propi pensament i deixant de pensar com ells." (V.Partal)

Rèmora i claudicació lingüística en l'empresa privada, crònica d'un retrocés.

2008-02-25T16:05:00.012+01:00

La normalitat de la llengua en l'àmbit privat de les empreses és sens dubte un dels punts febles de l'estat del català en la nostra societat. Fa més de vint anys que em moc en el món laboral en l'àmbit de l'empresa privada. I en tots aquests anys he pogut contrastar abastament la invisibilitat de qualsevol política activa per part de les entitats públiques i de qualsevol altra organització o entitat. La presència del català en tota mena de documentació sovint ha estat un exercici heroic individual. Tots veiem amb normalitat que les factures i els pressupostos sobre qualsevol bé de consum se'ns facin a mans estrictament en castellà. Ningú gosa rondinar al professional o industrial contractat, n'hi tant sols es gosa suplicar que se'ns presenti la documentació en la nostra llengua. Hem desistit no tant sols en pro de la "bona educació" sinó també empesos per una incomoditat relacional, no volem molestar i importunar l'altre. Serem mal interpretats, acusats d'extremistes i radicals.

Ben segur la meva visió és molt reduïda i no em permet fer una radiografia ajustada, no crec però que n'esbiaixi la realitat.

Parteixo de la generació a la que pertanyo: aquella encapçalada pel baby boom del 60, l'escolarització de la qual va ser majorment en castellà. Ara aquesta generació ha assolit la seva plenitud, productiva o de posició social i laboral, tot mostrant sense embuts i sense vergonya les seves incapacitats lingüístiques. No m'equivoco pas quan em considero membre d'una generació catalana gairebé analfabeta funcionalment si en basem en els usos lingüistics fora de l'àmbit de l'ensenyament i d'una part del funcionariat. Recordo els anys de batxillerat, en plena transició, com un gran moment vital en el qual se'ns va obrir la possibilitat de trencar amb un passat negacionista tot apostant per implementar l'ús social del català. Ja aleshores vaig poder comprovar com companys, dels anomenats 'catalanoparlants', preferien prendre els apunts de classe en castellà enlloc d'usar la pròpia llengua. El català, amb moltes dificultats, es va anar obrint pas en les aules de la mà generosa d'aquells professors desconcertats que van saber comprometre's amb un país que emergia de les misèries del feixisme. Però el seu esforç i entusiasme no va ser pas degudament correspost per l'alumnat, ni per tots els ensenyants. I encara menys reconegut socialment.

Ara, trenta anys després, me n'adono que aquell preàmbul de l'aplicació de la immersió lingüística en l'ensenyament, no deu distar molt, en resultats reals, als de les generacions posteriors d'estudiants que ens varen succeir. I això certament no és pas una gran fita. Hem guanyat en coneixement teòric de la llengua, fruit de la immersió. Però, ai làs, hem retrocedit en l'ús social de la llengua entre els amics, al barri, al carrer. I segons apunten certes enquestes també entre els lectors de llibres.

En aquest país es percep el castellà com a primera llengua relacional en la majoria d'àmbits. Fins i tot s'ha perdut la mala consciència i està envaïnt espais culturals i socials on el català era l'única llengua vehicular. El català a assolit l'equiparació al llatí, llengua culta, imprescindible per a l'ascens social però no pas per a la supervivència. I aquests és el veritable mal o sagnia de la nostra llengua.

Deixo de banda les motivacions que m'han empès a esbossar aquestes ratlles i que inialment volia reflectir. Quedi doncs tant sols el títol com a simple acte de denúncia. Constato així que la bonança lingüística en el nostre país és una interessada entelèquia dels nostres polítics per frenar el tímid embat d'aquells que ens volen exterminar i no donar-los'hi el protagonisme mediàtic que busquen.

El mal que fan però ja tan sols és la continuació d'una vella història de molts segles i no serem capaços de revertir el flux si no se'ns incorporen la majoria de nou vinguts... això però sons figues d'un altre paner però que ens remetran a una situació més precària encara.

Un matí, i vint-i-tres

2008-02-23T18:42:00.005+01:00

Inesgotable font de vitalitat, l'albada, llum de matisos eixamplant l'horitzó. Es filtra entre la pell, irradiant l'esperit. Placidesa d'un matí a ciutat, vincle natural. Avui repasso aquell ahir escolat, no pas oblidat.

Revifant mirades

2008-02-22T00:33:00.002+01:00

Soca (Santa Fe del Montseny)

2008-02-22T00:15:00.001+01:00

Un matí qualsevol

2008-02-21T23:47:00.019+01:00

Avui al L'Ofici de Viure, el programa d'en Gaspar Hernàndez a Catalunya Ràdio, han parlat de la Llum i l'estat d'ànim.

Acompanyo aquesta referència amb una imatge de dies enrera.

Els primers ratjos del dia acomiadaven la lluna que voltava ponent-se rera el canviat contorn d'una ciutat que algú s'ha entestat a redimensionar-la.

En diuen progrés. Malmeten memòria.

Les albades a la platja veuen d'aquesta llum que regenera l'esperit ...

Retorn al Montseny

2008-02-21T23:22:00.009+01:00

D'aquests paratges no me'n canso mai ...

La força de la natura es fa present en tot ...

Refaig camins que em retornen ...

El silenci d'una absència ...

La descoberta de l'oblit ...

La frisança d'un alè ...

La por del dubte ...

Finalment

el passat

desdibuixat en aquest present

se m'escola entre els dits ...
Hauríem de ser més tenaços

deixar-nos envaïr d'aquesta natura malmesa.
Potser ens n'adonarem, a redòs del capvespre,

que la seva dissort serà l'avantsala de la nostra fi.

Amatents

2008-02-01T00:15:00.000+01:00

MANIFEST

2008-01-31T23:14:00.000+01:00

TEMPS DE RE-VOLTES, POSEM EN MARXA EL DECREIXEMENT!
Vivim immersos en un model de vida impossible de mantenir, indesitjable i injust. El sistema actual, basat en el creixement exponencial i infinit que no té en compte la lògica empírica de la finitud de recursos del planeta, ens està portant i ens portarà a viure en un món inhabitable.
En gran part, el nostre model de vida es basa en l'explotació dels recursos energètics fòssils i finits com el petroli, el gas i el carbó que cada vegada més, estan i estaran en declivi. Tard o d'hora doncs, haurem d'aprendre a viure en un món de baixa energia perquè ni tota la tecnologia del món, ni totes les renovables juntes podran aconseguir que seguim vivint com si tinguéssim tres planetes. Perquè cap invenció podrà negar-se a veure que de planeta només en tenim un, maltractat, espoliat, contaminat i assaltat en tota la seva fragilitat.El canvi climàtic és una conseqüència del nostre model de vida, un avís que ens indica que estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en un sistema de creixement de la producció i del consum tan gran que no és gratuït, que té implicacions, una d'elles l'augment constant de les emissions. No podem aturar el canvi climàtic sense decréixer.
A més, haurem d'aprendre a viure en un món nou, en un món en crisi, crisi de l'alimentació que amb el model de vida actual depèn del transport de mercaderies completament insostenible arreu del món, que depèn al mateix temps, dels combustibles fòssils que declinen. Una alimentació cada cop menys variada, menys pròpia i més dependent de la compra de llavors a grans multinacionals. Més imprevisible per a la salut degut a la generalització dels transgènics, menys abundant si seguim pensant que és millor dedicar la terra a plantar aliments per alimentar els cotxes, enlloc de plantar per alimentar les persones.
Per altra banda, molt del mal que anem fent dia a dia, incansablement contra l'ecosistema pot arribar a ser irreversible. Vivim a costa de l'extracció d'uns materials que han costat a la terra milions d'anys de produir, amb una flota pesquera que pot pescar més del que pot arribar a haver-hi al mar. La desertització avança i la biodiversitat es redueix dràsticament. La tecnologia ens ha permès guanyar momentàniament l'assalt contra el planeta, guanyar temps de manera que anem deu passes davant seu, i el seu ritme natural de regeneració no ens pot seguir. Anem massa ràpid, i més tard o més d'hora haurem de frenar. Nosaltres no volem esperar a tallar fins l'últim arbre per adonar-nos que els diners no es poden menjar.
Per si no n'hi ha prou, el sistema financer i econòmic actual és també i en gran part, responsable del caos ecològic del planeta i de la nostra esclavització sense precedents. Un sistema que crea els diners del no res i que a sobre, ens cobra interessos. Un sistema que necessita que seguim consumint, que seguim creixent, demanant crèdits i pagant els nostres deutes per a seguir funcionant. Un sistema que no té en compte el valor real de les coses, governat amb les regles d'uns pocs per tal d'explotar als altres i destrossar el nostre medi i mitjà de vida. Volem lluitar contra un sistema econòmic que ens condemna a la precarietat, volem deixar de viure explotades per un sistema que sembla que no té cares però que sabem clarament que no és producte d'una mà invisible.
Davant d'això, no ens quedem de braços plegats. Posem en Marxa el decreixement perquè és Temps de Re-voltes, perquè és necessari construir una altra manera de viure, i perquè per fer-ho, cal conèixer com vivim i a on porta el model de vida que ens estan venent. És hora de començar una Marxa, respectuosa amb la natura, que recorri, visiti, intercanvii, i creii amb les persones i organitzacions locals de cada territori. És hora d'alliberar-nos del poder del sistema dominant, d'organitzar la insubmissió, de reagrupar-nos, de prioritzar les alternatives, i d'interconnectar-les unes amb les altres. És hora de deixar de treballar per l'economia de creixement, i dedicar-nos a practicar el decreixement.
Pedalem per una vida on decidim nosaltres. La crítica és necessària però necessitem projectes, necessitem idees, necessitem veure que hi ha alternatives possibles. Alguns diran que som utòpics. Els utòpics són ells!

Aproximació

2008-01-31T23:04:00.000+01:00

RETORN AL POTSER

2008-01-07T20:51:00.000+01:00

Gairebé ha passat un mes des de la darrera entrada... Tant li fa, però, no hi ha voluntat de continuïtat temporal. Les aportacions sistemàtiques poden perdre valor en esdevenir rigorosos compromisos.

Ara intento percebre el buit / hi ha tant de neguit en suspens / les contradiccions afloren / les esperances ens malmeten el present / l'ahir ens mutila, en part, la mirada del demà / veig el sol quan s'alça cada matí / deixo que les onades m'envaeixin / a mercè del fred l'ànima frueix del temps / s'escola / en percebo, però, la serenor que em cala / poc a poc altero les regles / d'un joc que em creia / em sé prou trampós per negar-ho / però demà tornaràs per recordar-me / per recordar-te per recordar-los / per recordar-nos / vergonya d'un silenci / allà on callo per no ferir / esperant, potser / mentre remous els pous / del meu present ... / on reposes.

CURIOSA GLOBALITZACIÓ

2007-12-10T12:41:00.000+01:00

Una afectació vírica afecta una de les meves filles. Acudim al CAP. El pediatra titular està de baixa. La sala d'espera no està pas plena. Són les 12 del migdia. Poc més de 10 minuts en sortir una visita de la consulta se sent de lluny que una veu crida a ma filla. El metge, sol, sense aixecar-se de la taula, creu que la millor manera de prosseguir les consultes és convidant als pacients aixecant la veu. Entrem. La visita em sobta. De la placidesa de l'espera passem a una visita llampec. Sense cortesies. Correcte, potser sí però no pas desitjable. Curiosament en un moment donat, davant la meva perplexitat per la velocitat de la visita, el metge, amb accent sud americà em demana si l'entenc. Coi, tota l'estona l'hi he estat parlant en català i ell m'ha respost en castellà. Més tard entenc la situació: Des de la seva percepció global interpreta la meva perplexitat com a dificultat idiomàtica. Em pregunto si la seva percepció és la d'atendre un "indígena", m'ho pregunto per que potser ningú l'hi ha explicat que en aquest país sempre són els no catalanoparlants qui a vegades tenen dificultats de comprensió en una conversa bilingüe. Una nova "riquesa" d'aquesta particular globalització que ens pertoca viure. Més enllà de la incidència lingüística la situació continua: El metge em demana tot acabant la visita que cridi a la infermera de la sala del costat. No se sent ni amb l'obligació d'excusar-se i demanar-ho cortesament amb un simple "si us plau" o "pot fer-me el favor". A la fi interpreto que aquesta manera de fer deu ser un nou llast cultural. Segurament no té res a veure amb el seu origen. Potser és la nova modalitat conceptual de metge com a simple "mecànic". S'està pendent l'esperit de servei i la capacitat d"escoltar" que haurien de tenir els metges?. No hi fa res. Constato que potser ara sí que ja sóc gran ... Què hi farem, el món avança i canvien les formes...

UNA DE "BESSONS" (Trencament fibril·lar).

2007-11-11T23:38:00.000+01:00

Ahir dissabte un matí fresc i uns bons plantejaments anímics donaven ales a unes expectatives que es veurien deturades per un avís. A pet d'ones patia una estrebada de bessons que m'havia de canviar qualsevol previsió del dissabte.

Adolorit intento vestir-me i aprofito el cafè amb llet habitual com a descans. Però, tant se val. El dolor persisteix i el muscle segueix tibant. Poc a poc enfilo el camí cap a casa sabent que em caldrà el triple de temps del que acostumo.

Quan arribo a casa em toca fer triscar la canalla: cal endreçar algunes coses, hauríem de fer una mica de neteja... tot per que avui ens duen la rentadora nova. Hem passat una setmana sense rentar i la roba s'acumula. A vegades no ens adonem de la nostra dependència envers certs electrodomèstics.

A partir d'aquí res més. Decideixo anar al dispensari per que em revisi el camal. Doctora atent, amable i potser, fins i tot, per què no, encantadora. De totes maneres ja estic ocupat ... amb el meu bessó. M'envia a urgències.

Dues hores d'espera. Visita. Sense complicacions. Tan sols cal reposar. Paciència.

Bé, res més.

(Aquesta anècdota em serveix per anar prenent posició redactora en aquest espai que encara no he definit com vull que sigui).

Mitjons "TAPIESsistes"

2007-11-10T00:37:00.000+01:00

Una altra mostra del meu pas pel Taller de Gravat 1996.

P/A d'un Gravat Experimental de Tècnica Mixta,

Els elements tintats són una composició de mitjons encolats i trossos de sabata.

Albada de setembre (2007)

2007-11-10T00:25:00.000+01:00

La meva millor manera de començar els dies és presenciant la sortida del sol.

M'agrada sentir l'escalf dels primers ratjos que em conviden a prendre part.

La Pollancreda (Un matí d'abril del 2007)

2007-11-10T00:04:00.000+01:00

Més imatges que m'acompanyen en aquests moments.

Les tenia pendents de publicar i avui crec que tocava.

RECORDANT-VOS (Inmemoriam)

2007-11-09T23:51:00.000+01:00

Una flor ... per tots aquells que ens deixen i ens recorden els que ja fa temps vàren

deixar-nos ... i qui sap si també per tots nosaltres ... com un gest ple de timidesa.

Un dissabte particular

2007-11-04T17:19:00.000+01:00

07:14 M'alço del llit. Vaig al lavabo. Entro a la cuina i escalfo aigua pel tè en dejuni. Rento els plats d'ahir al vespre. Em prenc el litre de tè (cinc gots beguts un darrera l'altre). Preparo la rentadora i poso part de la roba estesa a la secadora. Ella es lleva, es dutxa i esmorza. Es prepara el dinar que s'endurà en un tàper. Em vesteixo per sortir: samarreta, polar, jaqueta, calçotets, mitjons i sabates. Preparo la motxilla amb la tovallola i les bosses. Agafo la corretja enmig del neguit de la gossa.
08:18 Surto de casa. Ella ha marxat cinc minuts a bans. El dia és prou clar. El sol lluïrà. M'he fet molts propòsits per avui. Enfilo els carrers direcció a mar. Pas decidit, cal accelerar el ritme per entrar en calor. En un racó de la plaça he recollit les caques de la gossa. En arribar a la platja m'envaeix un sentiment de satisfacció.
08:35 La mar està un xic moguda, ja fa dies que ha perdut aquella plàcida calma de l'estiu. M'hi banyo. Tot sol. Em vigila a mitja distància, a pet d'ones, una enjogassada gossa que reviu amb aquest contacte amb la natura. L'aigua comença a donar sensació de frescor. L'aire però en dona més. Tot i així corro a pet d'ones amb una gran sensació indescriptible. Hi ha qui n'hauria dit plaer, d'altres llibertat. Després d'uns quants exercicis decideixo cobrir el meu cos abans no em refredi.
09:10 És l'hora d'esmorzar. La terrassa és buida. m'hi assec i prenc el meu cafè amb llet m'entre fullejo la premsa del dia. Al cap però hi tinc present el blog tot just encetat.
09:30 Enfilo el camí cap a casa tot aturant-me en el joc fotogràfic que em desperta el passeig.
10:05 Arribo a casa. Hi ha compromís paternal no anotat. Cal còrrer. Dutxa. Estendre roba. Buidar bossa. Vestir-se. Nova rentadora. Sortir de casa i cap al parquing. Cotxe i cap al club.
10.45 Enfilem carretera cap a Cardedeu. De nou un cafè. Fer-la petar amb els pares. Partit i victòria. Espera i retorn cap a casa. El matí s'ha esvaït.
14:30 De nou a casa. Cal fer dinar. Pocs recursos. Cal mirar-ho tot: rebost, nevera i congelador. Ens en sortirem. Amanida mixta, llenties estofades i carn a la planxa.
15.45 Sofâ i documental esportiu. Son. Els ulls es tanquen. Deu minuts encara no. Cal rentar plats, estendre la roba. Tot seguit, au va. Ella truca per saber com va.
17.00 Cap al cotxe. Cal tornar a viatjar, aquest cop cap a Girona, prèvia concentració davant el club.
17.24 Enfilem l'autopista. Cal seguir la caravana. No has de recordar cap adreça, tan sols cal no perdre d'ull el del davant.
18.45 Arribada i nova petada. Aquest cop pocs pares. Quatre, només. Ja són grans, els nois.
19.30 Inici d'un partit per oblidar. Trenta-set punt per sota. Hi ha molta feina a fer.
21.10 Cal tornar cap a casa.
22.30 Tanco el cotxe al parquing i cap a sopar. Els altres ja han sopat. Hi ha esgotament a cas. Enfilen cap a dormir. Ella, cansada, tot el dia a fora treballant, res a dir. Sopo. Un mica de tv, revisar correu, remirar blog i pensar que el dia ha anat massa ràpid potser.... Endormiscat al sofà cal pensar en anar al llit:
s'ha fet tard i demà serà un altre dia. Potser no he acomplert els propòsits de l'inici però no sempre estan al nostre abast. Em quedo amb les petites coses que sí que n'he tret.

Un "Petit Príncep" remirat fa un quart de segle

2007-11-04T17:06:00.000+01:00

Un exercici de retoc fotogràfic. L'element de gènesi utilitzat és el peu d'una palmera.

2007-11-04T16:57:00.000+01:00

Reinterpretació de "Grafitis"

2007-11-03T23:25:00.000+01:00

La mirada plàstica forma part de la meva tossuda manera de ser.

Quan observo el meu entorn sovint m'hi recreo rellegint-ne les aparances.

Aquesta composició està extreta d'un grafit que hi ha en els murs que envolten el perímetre on s'està construïnt el Tecnocampus.

L'observació minuciosa ens permet la revisió de tot allò que donàvem per après. Es tracta de reinventar el món cada dia a dia a partir de la nostra particular mirada.

La mirada després del bany

2007-11-03T23:14:00.000+01:00

Primera Galeria Plàstica

2007-11-03T23:03:00.000+01:00

Laia emboirada

2007-11-01T23:23:00.000+01:00

He recuperat aquesta curiosa imatge presa el matí del 21 d'abril d'enguany.

Una curiosa percepció temptant la metàfora.

2007-11-01T16:41:00.000+01:00

Entre aquests dos detalls hi ha moltes semblances. Arquitectura religiosa versus arquitectura humana. Pedra a pedra, persona a persona. Aquí es retroben mots com Castell i Catedral. Amunt Capgrossos!!!

Un molt bon record d'una tasca gegantina.

2007-11-01T15:57:00.000+01:00

Encetant l'any dos mil vaig trobar-me immers entre gegants. No va ser cap cosa premeditada ni desitjada. Va ser una tasca delegada des de l'Associació de Veïns de Peramàs i Esmandies, on feia menys d'un any que hi participava. Així, poc a poc, vaig anar movent-me entre gegants i col·laborant de ben aprop en la consolidació del fet geganter mataroní tal i com el coneixem avui en dia´amb més de cinquanta figures. Ara ja fa més d'un any que vaig abandonar-hi les meves tasques de representativitat. Avui des de la tranquil·litat que em dona el distanciament puc donar les gràcies a tots els que vàren fer-me costat i als que compartírem aquelles responsabilitats. Moltes gràcies, Coordinadora!

Reinterpretant Laia l'Arquera

2007-11-01T14:12:00.001+01:00

Tot passejant contemplo tot allò que m'envolta, o potser tan sols allò que em tempta la meva vessant plàstica.

En aquest petit exercici hi intervé sovint l'escultura de Laia l'Arquera de Rovira-Brull situada a la Porta Laietana de Mataró.

A voltes però la realitat també la menysté i la condemna a ser la Porta del darrera, si ens atenem a la realitat nocturna que s'hi viu.

Un record sonor d'un inici particular ...

2007-11-01T01:23:00.000+01:00

Sovint contemplo l'horitzó ...

Amparat en l'albada recordo velles músiques ...

... sintonia d'un passat.

En aquest petit racó no hi podia faltar aquest record entranyable.