La normalitat de la llengua en l'àmbit privat de les empreses és sens dubte un dels punts febles de l'estat del català en la nostra societat. Fa més de vint anys que em moc en el món laboral en l'àmbit de l'empresa privada. I en tots aquests anys he pogut contrastar abastament la invisibilitat de qualsevol política activa per part de les entitats públiques i de qualsevol altra organització o entitat. La presència del català en tota mena de documentació sovint ha estat un exercici heroic individual. Tots veiem amb normalitat que les factures i els pressupostos sobre qualsevol bé de consum se'ns facin a mans estrictament en castellà. Ningú gosa rondinar al professional o industrial contractat, n'hi tant sols es gosa suplicar que se'ns presenti la documentació en la nostra llengua. Hem desistit no tant sols en pro de la "bona educació" sinó també empesos per una incomoditat relacional, no volem molestar i importunar l'altre. Serem mal interpretats, acusats d'extremistes i radicals.
Ben segur la meva visió és molt reduïda i no em permet fer una radiografia ajustada, no crec però que n'esbiaixi la realitat.
Parteixo de la generació a la que pertanyo: aquella encapçalada pel baby boom del 60, l'escolarització de la qual va ser majorment en castellà. Ara aquesta generació ha assolit la seva plenitud, productiva o de posició social i laboral, tot mostrant sense embuts i sense vergonya les seves incapacitats lingüístiques. No m'equivoco pas quan em considero membre d'una generació catalana gairebé analfabeta funcionalment si en basem en els usos lingüistics fora de l'àmbit de l'ensenyament i d'una part del funcionariat. Recordo els anys de batxillerat, en plena transició, com un gran moment vital en el qual se'ns va obrir la possibilitat de trencar amb un passat negacionista tot apostant per implementar l'ús social del català. Ja aleshores vaig poder comprovar com companys, dels anomenats 'catalanoparlants', preferien prendre els apunts de classe en castellà enlloc d'usar la pròpia llengua. El català, amb moltes dificultats, es va anar obrint pas en les aules de la mà generosa d'aquells professors desconcertats que van saber comprometre's amb un país que emergia de les misèries del feixisme. Però el seu esforç i entusiasme no va ser pas degudament correspost per l'alumnat, ni per tots els ensenyants. I encara menys reconegut socialment.
Ara, trenta anys després, me n'adono que aquell preàmbul de l'aplicació de la immersió lingüística en l'ensenyament, no deu distar molt, en resultats reals, als de les generacions posteriors d'estudiants que ens varen succeir. I això certament no és pas una gran fita. Hem guanyat en coneixement teòric de la llengua, fruit de la immersió. Però, ai làs, hem retrocedit en l'ús social de la llengua entre els amics, al barri, al carrer. I segons apunten certes enquestes també entre els lectors de llibres.
En aquest país es percep el castellà com a primera llengua relacional en la majoria d'àmbits. Fins i tot s'ha perdut la mala consciència i està envaïnt espais culturals i socials on el català era l'única llengua vehicular. El català a assolit l'equiparació al llatí, llengua culta, imprescindible per a l'ascens social però no pas per a la supervivència. I aquests és el veritable mal o sagnia de la nostra llengua.
Deixo de banda les motivacions que m'han empès a esbossar aquestes ratlles i que inialment volia reflectir. Quedi doncs tant sols el títol com a simple acte de denúncia. Constato així que la bonança lingüística en el nostre país és una interessada entelèquia dels nostres polítics per frenar el tímid embat d'aquells que ens volen exterminar i no donar-los'hi el protagonisme mediàtic que busquen.
El mal que fan però ja tan sols és la continuació d'una vella història de molts segles i no serem capaços de revertir el flux si no se'ns incorporen la majoria de nou vinguts... això però sons figues d'un altre paner però que ens remetran a una situació més precària encara.
