Enfilar el Rocar d'en Serra és la vara de mesurar el meu estat de forma. Feia dies que somortament covava el propòsit d'aventurar-m'hi per primera vegada aquest any. Ho he afrontat sense neguit. Temia el desànim resultant d'una impaciència. Però vet aquí que tants dies d'esforç han donat el seu fruit. La pujada ha estat tot un èxit. Poc patiment i moltes bones sensacions. Un cop a dalt contemplar el paisatge que tant sovint maltractem i esgotem en pro d'un progrés que hauríem de revisar. M'envolta el silenci de la tarda del diumenge i els cants dels ocells que no sé destriar. Enfilo la pista del Parc i em desplau veure com l'han enxamplada i aplanada. La prevenció del patrimoni natural té a vegades aquestes contradiccions. Els camins han de fer també la funció de tallafoc. La visió però resulta feridora. Atempta contra el record d'aquell camí retingut en la memòria de quan vaig redescobrir el plaer de la bicicleta. Fa més de 20 anys. Tota la pista és molt sorranosa. Reté les pedalades. Enfilo direcció Òrrius. El sol va caient. Vol allitar-se. El silenci dels boscos m'acompanya. Estic sol i m'hi trobo bé. El cos agraeix l'esforç i la ment filtra el sons del paisatge marinat esmorteïnt el brunzit del trànsit de l'autopista. Espero el descens que emprendré un cop abandoni la pista pel vell camí trinxat de roderes. Un camí que em portarà a la pista que voreja les entranyables cases de Can Manyana i Altafulla de grata memòria adolescent. La baixada del veïnat de Clarà serà continguda. La Riera en el seu darrer tram intransitable. La sorra envaeix tot el llit i gairebé la fa impracticable. Travesso la carretera i vorejant la riera d'Argentona retornaré cap a casa amb la satisfacció de les bones sensacions copsades. Anem bé.
dijous, 11 de juny del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)