DE LA INSOSTENIBILITAT DE LES COSES

Gairebé farà un mes des del darrer post. Ara que hi penso, també he deixat de consultar d'altres blogs. No, no és la febrada del feisbuc, no. Allà després de la primera embestida de la novetat he anat restrintgint-lo a una mera crònica del temps, del mar i d'aquell espai íntim que publicito. Més enllà d'aquests àlbums de fotos, on el mar tot ho salabreja, no hi ha ja gaires impulsos per respondre les propostes ideològiques que tants i tants coneguts van abocant, realimentant una realitat invasora. Tampoc m'abelleix els innombrables jocs, molts d'ells simples propostes per promoure la creació de llistes d'usuaris que acabaran sent destinataris d'absurdes campanyes publicitàries ..... (Bé ho deixo)

Mapa de sons de Tokyo

Objectiu acomplert. Em voltava pel cap des de feia dies, des de la promoció. Van anar passant els dies, les setmanes, els mesos i a la fi quan ja no m'ho proposava s'hem presentà l'ocasió. Fa quinze dies, al vell Cinema Foment. Aquell mateix que acull l'anterior crònica d'aquest caòtic blog. Si no fos per aquesta aposta anacrònica, mantenir un vell cinema al centre de la ciutat, de ben segur que hauria posposat aquesta joia. Anar al cinema en un macrocomplex comercial i lúdic malmet un dels rituals amb que m'agrada acompanyar la meva modesta afició pel cinema. No m'agraden les remors dels devoradors de crispetes ni els comentaris o xerrameques durant la projecció , vicis que a voltes he hagut de patir en les meves escasses visites al cinemes de centres comercials. En canvi m'agraden, i en frueixo, aquelles sortides lentes, calmoses on la gent desfila sense presses, silencioses o amb confidències a cau d'orella, en les quals pots anar compartint les emocions percebudes amb la de la nit que envolta el carrer, silent o humit o ennegrit o gris, i on l'empedrat ha emmudit perque puguis resseguir els darrers acords dels crèdits. Són aquestes sensacions que recullo del meu imaginari quan recreo les moltes nits després de la darrera sessió. També m'agrada molt la possibilitat d'entaular-te, abans o després, per prendre un mos o un darrer glop per empassar tot allò que retindràs. Aquests són els engalaments que m'acompanyen en les meves nits de cinema.
Ara toca parlar d'aquest darrer treball d'Isabel Coixet. El guió o la trama no m'han interessat especialment. Però això no en desmereix la proposta, al contrari. El tractament narratiu que en fa és molt introspectiu. T'apropa al món silent de les persones i ho fa explotant la gelor que a nosaltres, de trets occidentals, ens pot semblar l'expressió continguda dels rostres orientals . Una molt bona ocasió per trencar aquests tòpics com l'excels treball amb els actors per aflorar l'expressivitat més profunda de cadascun d'ells. Una molt bona pel·lícula. No em faria res tornar-la a veure.

Última Sessió

Fitxa tècnica

Director: Francesc PáezProducció: M. Carmen Sanfrancisco Guió: Javier Rebollo, Lola MayoIntèrprets:Paco Morán, Carmen Paez, Rocío Berenguer, Marta Eres, Miguel de Molina, Iván Andrade, Katia Klein, Ruth Garcia, Enric Boixadera. Atlant Barbaflorit, Lourdes FolgaronaFotografia: Ferrán CasteràMuntatge: Eloi TomàsVestuario: Marina Pineda y Elena FontMaquillaje y peluquería: Laura ZamacoisDurada: 90 min, color.

Sinopsi

El Monumental, un cinema de tota la vida, tanca les seves portes demà. La vida de Mauri, l’acomodador, s’enfonsa. Teresa segueix netejant i Carol, la taquillera, segueix enamorada en silenci de Bruno, el projeccionista. La darrera nit és llarga, el destí capritxós i els amics estan preparats per fer que aquest dia sigui quelcom inoblidable.

Notes de producció

‘Última Sessió’ es va començar a rodar a finals del 2007 en escenaris mataronins reconeixibles, com el cinema Foment, la plaça Gran, la plaça de Santa Maria o el restaurant Teulada del carrer de Sant Isidor. Aquesta és una història coral, centrada en diversos personatges relacionats i lligats emocionalment i físicament a una sala de cinema que tancarà les seves portes en breu. El projecte compta amb el suport de la productora barcelonesa Activa Films i l’Ajuntament de Mataró, que té l’objectiu d’impulsar el sector audiovisual i convertir la ciutat en un plató de rodatge. El directorEl cineasta mataroní Francesc Páez, el qual ha destacat en la direcció de diversos curts, s’estrena en el llargmetratge amb la seva ciutat com a teló de fons. Páez, llicenciat en Sociologia i graduat en Cinema, dirigeix i guionitza una història coral amb un gran reclam: la presència del veterà actor Paco Morán en el repartiment.

Bones sensacions després d'haver assistit a l'estrena. Felicitacions al director per aquest primer llarg metratge. Bona narració. Localitzacions mataronines amb massa cura, pel meu gust. M'hauria agradat, potser, que haguéssin estat molt més explotades. Però aquesta és una percepció personal i en cap cas desmereix la qualitat del treball. Un repartiment d'actors molt encertat tot i el risc d'un actor principal com en Paco Morán. La història ben narrada i centrada en les vides dels protagonistes no sorprèn, és ben previsible però això no desmereix el guió. Sovint la gràcia rau en com s'expliquen fets quotidians sense necessitat de crear ficcions impossibles. Aplaudeixo el respecte d'una realitat que apareix amb normalitat, sense estridències. Em refereixo a la presència del català en els rètols dels comerços, en les rotulacions informatives i en la veu en off d'un programa televisiu. S'agraeix. Potser algun dia algú s'atrevirà a gravar amb ple respecte a la realitat d'aquest país i qui sap si tindrem pel·lícules en versió original que no amaguin el bilingüisme quotidià. Una realitat que alguns reclamen políticament però que a l'hora de la veritat sols és una mera conseció a una tossureria persitència que consideren perturbadora. De ben segur que no tardarem massa a veure qualsevol dia d'aquest qui s'atrevirà a no doblegar-se a les suposades lleis del mercat. Al director, Francesc Páez no crec que se li hagi de retreure-ho, tan sols ho hauria pogut subsanar amb una malentesa militància lingüística, de fet ell està lluitant per fer-se un lloc en el món audivisual i prou, ben comprensible. Les pressions haurien d'estar a altres nivells, no pas al dels creadors. Giro full i em deturo a comentar altres aspectes. La música em va passar relativament desapercebuda, segurament per la bona realització, ni es troba a faltar ni distreu. La fotografia en canvi peca d'un excés de foscor en un bon tram de la pel·licula que m'incomodà un pèl. No sé dir el perquè, però em va semblar poc treballada, en contrastos o ves a saber. En quan a retrets una crítica per l'escena del desfullatge del guió. De concepció molt poètica però d'una realització poc acurada, potser massa simple. No deuen ser pas senzilles aquestes escenes però a mi em va semblar forçada, artificial en l'execució, es notava massa la mà d'un ventilador dirigit. Què hi farem. En conjunt una bona pel·lícula que es mereix una oportunitat en aquest difícil món del cinema.

De les tempestes.

"Els mots cauen pels espadats de l'oblit i de la cordialitat. La mar del desesper espetega amb força contra l'ànima retallada d'incerteses i despits ajornats. Ara tot seguit m'envaeix una densa boira que t'ennuvola. Ressentiments que malmeten les passions somortes i les fereixen en la seva docilitat. M'esperonen els desitjos d'accelerar un temps que no em pertany. D'omplir uns espais que s'han de mantenir erms i que malgrat la plena consciència d'aquesta inquebrantable realitat voldria veure rics i generosos en fruits. Retrets que s'escolen pel degoteig arrítmic d'una persistència dilatada. I això dol i remou la mar del delit. Ara retornen a la consciència aquelles tendreses embolcallades de paraules i de la seva transmutació càlida a l'aridesa de la cordialitat més estricta. No he estat capaç de treure'n l'entrellat. Em demano per què aquest canvi. Un distanciament sobtat després d'abordar la tendresa. No. M'és dificícil d'entendre si no fós per la intució que m'envaeix i em confon imaginant-te enmig d'una mar revoltada. Un simple gest podria alleugerir-te, però molt em temo que ens abocaria al no res. Ens arrecererem en els silencis i anirem contemplant com decau aquest present que ens acompanya. Qui sap si a la fi sabrem reprendre el temps de l'ahir. Però per reprendre'l hauríem d'acometre l'oblit. I això és una fal·làcia que no em perdonaria."

[He rellegit aquests mots escrits dos mesos enrere. M'han agradat i ara els publico sense cap pretensió. No importa el rerefons que hi pogués haver. Ara sols m'interessa aquesta cadència de proposicions i de pensaments mig embastats. Tal vegada retrobi aquell paisatge emotiu que me'l va inspirar. Però no és pas aquest el meu desig avui. Així doncs aquí ho deixo i així em justifico.]