dijous, 18 de setembre del 2008

Represa de la normalitat

Aquesta setmana s'ha reprès la rutina social més esperada:
Les escoles han obert les seves aules.
Les ciutats i la xarxa viària del país perceben aquesta represa. Les congestions tornen, als carrers, a les xerrameques semafòriques i als cafès de mig matí servits en barres de qualsevol dels milers de bars emergits de les cícliques crisis sectorials. Avui aquests establiments canvien de mans, d'aquell treballador del tèxtil o de la construcció reconvertit en cambrer hi trobem ara els nou vinguts, alguns d'ells desertors o desfillats del camp, dels tallers tèxtils submergits o exmanobres temporers.
Tornen les cantarelles de la manca d'escoles bressol, tornen els comentaris sobre l'escola pública i les repercusions dels nous ciutadants en la confecció de les aules i els grups d'acollida o de reforç, s'anuncien vagues corporativades per massmedies disfressats de fiscals socials, repunten les lamentacions dels costos dels llibres (també entre les classes mitges i ben situades), i de la manca de reciclatge dels manuals de consulta en un entorn d'expansió global de les TIC.
La crisi es manifesta imperturbable aliena a aquest retrobament. N'haurem de parlar de tot plegat. M'ho apunto.


dijous, 11 de setembre del 2008

Reinterpretació dels simbols

Una altra de les paraules que calia definir gràficament era LLIBERTAT.
Vaig seguir el recurs fàcil que m'oferia el gran Perich.

La ridiculització d'un dels simbols americans (Estats Units). La unidireccionalitat de la llibertat condicionada i dirigida sota la llei d'una única bandera.

I tot remirant aquest vell acudit se'm fa present aquella proposició que mai he acabat d'entendre:

Per què mai ningú, a casa nostra, ha gosat titllar els nordamericans de nacionalistes i en canvi quan els catalans fem expressió dels nostres senyals identitaris som objecte d'escarni, fins i tot dels propis conciutadants?

Els països "normals" poden fer manifestació pública dels seus simbols sense caure en el ridícul ni en la carrincloneria. Nosaltres en canvi patim aquesta autoflagel·lació simbòlica. Estem en una situació de confrontació identitària permanent i partim d'una posició de inferioritat. Estem acomplexats, ens manca autoestima i tenim uns representants polítics que són el reflex del que som i així es comporten: Van a pidolar a Madrid allò que és nostre.

Fins quan ens perpetuarem en aquesta anorreació col·lectiva?


Una visió molt particular

Tot regirant calaixos de l'ahir he topat amb un exercici dels meus anys d'estudiant. Calia cercar imatges per definir cadascuna de les paraules d'una llista que el professor ens va dictar i fer-ne una breu exposició de motius. D'aquesta ja fa més de de 25 anys jo en vaig dir:

"DEMOCRÀCIA. La recerca partia d'un desig crític i desmitificador d'un terme que en la seva pràctica real permet coses contradictòries a la seva teoria o ideal. ... La imatge conté una forta càrrega ideològica en la seva crítica a l'aparell policial dels estats democràtics. ... Govern i policia són la mateixa cosa amb expressions externes diferents."

Les dues cares de la mateixa moneda.
Han passat els anys però l'acudit segueix força vigent.

dimecres, 10 de setembre del 2008

Tornem-la a penjar, doncs!

Enguany l'estelada ha fet 100 ANYS. S'ha engegat tota una campanya per penjar-la en els blocs. Apa, doncs som-hi. D'altra banda el PSAN també commemora els seus particulars 40 ANYS. En el video m'hi reconec.
Més enllà però en resta els meus +25 anys de pública afiliació independentista. I m'hi mantinc, què hi farem!