Vallderiolf

Sempre m'ha agradat recolzar-me en imatges. En la infantesa el meu món silent es manifestava oníricament, de nit i de dia. Les paraules fluïen amb comptagotes. Intentava relligar mots escapçats i no acabava mai de recompondre'ls. El temps gasiu de mots es defeia generosament en favor de la contemplació visual. Recordo colors d'infantesa, traçades d'incerteses. No hi havia voluntat pictòrica expressa en aquests exercicis. Era el resultat d'una naturalesa que m'amanyagava. Quan se'ns debilita un sentit, la seva fressa passa a ser deures d'un altre. Talment així, la meva escadussera verbàlia va encabritar el sentit de la meva mirada.

Aquestes paraules semblen voler justificar la imatge d'un paratge molt singular per a mí. Vallderiolf, ha estat el camí de sortida de casa quan enfilàvem vacances. Parpers era el mur que trencàvem per allunyar-nos de la costa, però fins que no atravessàvem Vallderiolf no captíem l'esperit d'abocar-nos a allò desconegut, nou i il·lusionador. Potser per això, ara que aquest enllaç viari ha perdut la seva vigència en els meus trajectes, sovint l'agafo pel pur plaer de satisfer la meva mirada. És la bellesa del Vallès, porta del Maresme. Tant d'anada com de tornada sempre que em plau m'hi deixo caure per eixamplar-me l'esperit.
Avui, en record d'una nova absència m'hi deixo portar.

Els plaers eterns

Quan em parlen d'aprofitar el temps, quin contrasentit (el temps és per gaudir-lo), sempre em vé al cap el gran plaer i la recàrrega energètica que m'envaeix a trenc d'alba arran de mar. En el silenci de l'esclat de llum s'hi arrauleig, amatent, fins i tot, l'onatge, ... quan surti el sol potser s'esbalotarà, però no pas abans, hi ha plaers que cal respectar!

Quan ens ho mirem des d'un altre punt

Vista del Barri de Peramàs

La realitat que crèiem conèixer ens guarda petites o grans sorpreses. Contemplar l'espai on has estat submergit durant anys des d'una alçada considerable et convida a relativitzar les coses. Altalaiar el barri és prendre consciència de la pròpia transformació i de tot allò que hem acabat perdent, o guanyant. De totes maneres l'allunyament, encara que només sigui visual, ens recorda preferentment les pèrdues. L'infant que vam deixar, l'adolescent que no vam entendre i tot aquell món que encara avui se'ns desborda quan ens trontollen els ressorts del present.