diumenge, 30 d’agost del 2009

Els dimarts amb Morrie


Després del regust agre que em va deixar l'edició de "La Tregua" calia refer-me amb el plaer de la lectura. Calia retrobar-me amb la calidesa d'una bona edició. Ara que m'aturo en aquest aspecte banal de la literatura em descobreixo admirador de les edicions d'Empúries. No ho sé del cert, però en aquesta darrera elecció sí que hi ha tingut molt a veure el com. Una edició molt amable i plaent. Justa mesura, just pes i millor contingut. Em va caure a les mans per propi neguit i per benevolença d'un/a bibliotecari/a eficient. El van posar a la pila dels recomanats quan vaig retornar l'anterior. Així doncs vaig cedir a la proposta i me'l vaig endur.
No sé qui ho va dir primer, però ho he llegit en molts articles i també ens alguns blocs, que els llibres escullen els lectors, ens escullen. I avui em sento víctima, afortunada, d'aquesta elecció.
Em calia un llibre que més enllà de la qualitat literària m'aportés quelcom complementari del meu present. I vet-t'ho aquí que m'ha caigut a les mans el llibre que em calia.
La narració és molt senzilla i planera però d'un alt voltatge vivencial i d'un gran vessament d'humanitat i de clarividència existencial. M'ha commogut i amb això en tinc ben bé prou.
Si em voleu fer cas, no us els perdeu. De ben segur que una cosa o altra hi trobareu que us faci profit.
No me n'he pogut estar de posar rostre a aquesta lectura, per això he volgut cercar els retrats dels seus protagonistes.

divendres, 28 d’agost del 2009

De les formes, i de com ens condicionen ...



He fet cas a la recomanació d'un bon amic (http://joancalsapeu.blogspot.com/2009/05/la-tregua-de-benedetti.html). L'hi estic força agraït. I dic força perque em reca un petit però. Segurament ell no en té cap culpa. Més encara, la dissort és tant sols meva, i fruit de la meva ignonímia. Vet aquí el cas:

He llegit "La tregua" de Mario Benedetti en l'edició que il·lustra aquest post. Un desencert personal i ben particular. En primer lloc perque tot el treball de presentació, contextualització, biografia i les extenses cites, m'han aixafat el plaer de la lectura. Ho dic en contra meva. Ho sé. Però m'han deixat un mal regust de boca. Què voleu que hi faci. Evidentment no vaig acabar-me tots els estudis i vaig optar per anar directament a l'obra en qüestió.

Tot i així no vaig encaixar el seguit de cites, contínues i personalment innecessàries, que em distreien i em trencaven el ritme de la lectura. Per major escarni, l'edició manellevada, en servei de prèstec de la Biblioteca Pompeu Fabra, estava totalment subratllada amb llapís. Potser algun estudiant l'havia emprat per a un treball. Se'm fa difícil d'entendre quina mena de treball podia realitzar subratllant tantes i tantes pàgines i pàgines. Me'n faig creus.

Per acabar la meva demolidora crítica, contra aquesta edició, tan sols dir que el cos de la lletra era massa menut per a la meva ja decrèpita percepció visual.

Tot i així a la fi he pogut treure'm de sobre la llosa dels inconvenients per completar una lectura que he trobat esplèndida amb alguns fragments incommensurables.

Tan sols, recomanar-vos, que si us abelleix llegir-la, escolliu una altra edició. Jo d'aquesta lectura en treuré la lliçó d'afinar millor l'elecció de les edicions de les meves properes lectures. Un bon llibre, a més de contenir una bona obra ha d'estar ben editat. I ben cuidat. Si sou dels que guixeu els llibres, feu-ho selectivament, no pas a dojo, si us plau. Sobretot si el llibre és d'ús públic.

dijous, 27 d’agost del 2009

Temps esgotat


Les vancances, com moltes altres coses en aquesta vida, representen valors diversos segons el subjecte i el moment. Hi ha qui en fa un temps de viatges per saturar-se de paisatges nous, d'un munt de postals que no retindrà i que potser demà recordarà que va veure-les a través de l'objectiu de la seva càmera digital. D'altres es lamenten de la llibertat a contrarrellotge: encara no han començat a gaudir-ne que ja compten els dies per tornar a la feina. Molts es perdran entre gandules, platges i terrasses assedegant-se a cops de gerres i atemperant la gana a cops de tapes i d'altres manduques que els hi proporcionaran aquells quilets de més que al setembre justificaran la seva renovada vocació gimnàstica. Potser s'hi aplicaran o tal vegada recorreran a la càrrega escolar dels fills per ajornar uns hàbits, dieta inclosa, que ara per ara els fi molta mandra d'afrontar.
Malparlo de les vacances d'altri perque no sé ben bé com titllar les pròpies. Un viatge particular fet de renúncies i de silencis. Un viatge contra el setge del temps prenent els elements com a companys. L'aire de bon matí per eixamplar el pit i alimentar, potencialment, l'esclat, de paraules, crits i plors. El Sol per carregar el cos que poc a poc ha anat colrant la pell per resguardar-se del fat. Les carícies absents ennegreixen l'epidermis. La salabror de les onades per amorosir la pell suada de l'esforç i relaxar els muscles tensats.Poc a poc el gust del present reconfortarà aquella buidor de la consciència de les pèrdues, pròpies o alienes. Tant se val.
Des de la foto del post, miro la vall d'un ahir que se m'escola entre els dits. Tredòs. La pluja m'amarà de dolçor i alhora del temor de la ràbia dels déus: trons i llamps m'empenyeren camí avall per no deturar-me a la Vall on vaig pouar el meu present en un temps passat. Els ulls, la mirada també, s'han alleugit amb la força de les muntanyes i qui sap si dels records que no vull esventrar. El cor ha pres el seu respir i vet-ho aquí que poca cosa més en queda d'aquest temps incert que he esgotat.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Un pessic a l'ànima


Diumenge passat la tarda era prou xafogosa per cercar el recer en qualsevol local on hi hagués aire condicionat. Habitualment en detesto el seu ús exagerat que se'n sol fer arreu. Però vet aquí que en la Sala del Foment, l'aire hi és condicionat en una mesura que a mi em sembla prou encertada. Tal vegada sia motivada per la deficiència de l'aparell o potser, qui sap, si per l'encert de qui n'ha fixat el grau. Tant se val. El que mana en aquest cas és que d'aquesta tarda de cinema no em quedarà a la memòria les percepcions tèrmiques disparatades.
Anem a l'objecte del post. La pel·licula en qüestió era l'única opció possible en aquella hora i espai, vaig doncs acceptar la proposta sense tenir-ne referències i empès pel desassossec climàtic . Ni tan sols recordava cap crítica de quan va ser premiada en els darrers Òscars. De fet, aquests premis mai m'han destapat grans passions, i sovint he acabat per no prendre'ls com a mesura fiable alhora de prendre una decisió cinèfila. Tot i així en aquesta ocasió valoro positivament l'adjudicació del premi.
No pretenc fer cap crítica cinèfila, mancat com sóc de coneixements amplis en la matèria. Però des d'una perspectiva d'espectador puc apuntar diverses coses. D'una banda la bona narrativa del film, en cap cas es fa pesat ni hi vaig trobar excessos recursos tècnics que em distreguessin de la narració i que sovint s'inclouen per a donar lluïment als diferents professionals, als dels efectes especials, al director de fotografia, al mateix guionista, etc ... La música hi té una força important, però també l'argument hi juga a favor. En algun moment potser se n'abusa d'aquesta facilitat, però no desentona ni molesta aquest petit pecat formal. La història és prou simple i fins i tot previsible en molts moments, però aquesta previsibilitat no li fa perdre valor. El que vaig copsar-ne era un retrat d'una societat, la nipona, que ens cau molt llunyana, i en la que sovint no hi recalem prou i de la qual segurament en podríem aprendre prou coses. El mateix fet d'afrontar la mort, com el retrata el film, ens hauria de fer repensar les nostres cerimònies. Així com les pròpies manifestacions d'afecte que es transmeten en les relacions humanes. Les faccions orientals sovint ens semblen molt inexpressives, deu ser una percepció molt personal, però crec que pot ser una consideració molt compartida per d'altra gent del meu entorn. A la pel·licula doncs s'agraeix que la narració compti amb molt pocs diàlegs i que el joc de mirades i expressions dels actors tingui tanta importància. M'ha semblat que les interpretacions han estat força reeixides, tot i el distanciament cultural que m'impossibilita valorar l'assertivitat d'aquesta afirmació. Més enllà de la bona factura fotogràfica, molt plaent i agradosa, en destaco aquesta emotivitat instrumentalitzada en la seva justa mesura. Si ets un sentimental de mena, i estàs en un temps vital en el que revises certs preceptes personals, potser et caurà una petita llàgrimeta. Hi ha escenes d'una gran tendresa i d'una emotivitat molt ben assolida. A la fi el que ens queda d'una bona pel·licula és aquell munt de sensacions que ens acompanyaran durant un bona estona mentre abandonem la butaca i retornem al carrer. Aquelles sensacions que intento retenir sense deturar-me a pensar en els que com jo abandonen la sala. No busco coneguts per no perdre'm aquest petit gaudi personal. Vull fruïr-ne fins arribar al carrer. Després que tot es vagi diluïnt i que un cop refredat, en el fangar de la xafogor d'aquesta tarda d'agost, m'apunti la possibilitat de tornar-la a veure en una altra ocasió, a casa, i sabent que em plaurà revisar i recrear-me en tot un seguit de detalls. Aquesta és la mesura d'una bona pel·lícula: apuntar-la en la llista de les revisualitzables.

dilluns, 3 d’agost del 2009

Amb tres n'hi ha ben bé prou



Tot passejant me n'he adonat. No sé si és una simple casualitat, però m'hi he hagut d'esforçar per adonar-me'n. Què hi fa un pal despullat? La resposta és ben simple: Em dona ànim, un petit esclat d'esperança quan tot sembla mig perdut. Esperem que no la reposin. No cal.

diumenge, 2 d’agost del 2009

Fogonades d'estiu


Dies enrera vam poder contemplar aquest espectacle ritualitzat en les nostres festes. En els seus inicis les meves referències festives de les Santes es reduïen tan sols en els castells de foc. Enguany no passaran a la meva memòria. Queden enrera aquells castells de foc amb els pares, els que seguiren amb els amics i els primers flirtejos i els que després vaig gaudir amb els fills en les seves diverses edats. També queda en la memòria, indatada, algun castell insípid. D'aquells que van fer-se ajustant pressupost a raó d'una d'aquelles crisis cícliques que ens van encolomant els motivats sitèmics.
Però els focs d'estiu tenen altres mnifestacions. Jo ja n'he patit diverses, enguany. Digueu-me agosarat per acostar-me a la platja abans de les vuit del matí. Però tant me fa. Jo a la meva i ells a la seva. El món és molt gran. I ells en gaudeixen sense manies. Què hi farem. No passa res.


-