dijous, 15 de maig del 2008

"Cameo" per la Barcelona Woodyana


Perdoneu la qualitat de la imatge. Però és molt curiosa. L'he captat amb el mòbil directament del trailer de la pel·licula. No es tracta d'una revisió de la Bella i la Bèstia, no! Podeu veure l'escena a l'enllaç Vicky Cristina Barcelona. Sense proposar-m'ho eclipso l'Scarlett !

dilluns, 12 de maig del 2008

La Mar de "normals"! (No som pas "tontos"!!!)


El 31 de març de l'any passat l'Ajuntament de mataró inaugurava un nou Parc (?) a la façana marítima. Curiosament tal esdeveniment es produïa poc abans del tret de sortida de la campanya electoral. I tant precipitadament fou la inauguració que no van poder ni espererar que el verd arrenqués. Aquella festeta (quatre duros de no res de protocol) va quedar deslluïda per la ira dels deus: ventada, trons i pluja.

L'endemà de les eleccions, no podia ser d'altra manera, el nou Parc ja patia les primeres intervencions per fer-hi uns arranjaments de no res. (Cosa que no vol dir pas que fossin petites les obres, eh?). Se'n van oblidar o ho van deixar per més endavant davant la premura que marquen les campanyes electorals? No hi va haver mala gestió? No clar, per tant poca cosa ... ai làs, quanta gent malpensada hi ha pel món.

Però vet aquí que tot no s'acabà així. No ha passat ni un any que el Parc ha tornat a patir una intervenció també de no res: una ampla zona s'ha foradat per a passar-hi canonades. S'ha malmès l'ajardinament i els elements decoratius d'obra. Però tant se val, el parc va estar llest just abans d'arrencar la campanya electoral, i això era el que comptava.

Tristament aquesta mena d'actuacions les hem acabat assumint tots plegats com a "normals" i no crec pas que ho siguin. Eren o no públics els diners del Parc?

El més lamentable de tot plegat és que darrera d'aquesta actuació hi ha un cap pensant, algú a qui se l'hi ha acudit accelerar una urbanització d'un Parc per poder-ne fer una inauguració abans d'unes eleccions. Podrem mai saber el nom d'aques geni?.

dimarts, 6 de maig del 2008

Gaudí en el cor de Lleó.

Un Palau Gaudinià en el cor de Lleó. Tot i sentint-me foraster, i estranger, vaig poder copsar un cert aire respectuós amb el foraster. Els lleonesos són gent normal, una mica durs en les formes i tossuts en les conviccions cotidianes, però també saben consentir que algú parli català sense ganes d'ofendre'ls. Una cosa em va quedar ben clara: l'estrès el tenen gairebé foragitat. I les seves nits en el barri 'húmedo' són un gran què!. 'Tapejar' és un art que potser estaria bé d'importar si sabéssim valorar la grandesa del temps esmerçat en bona companyia tot assaborint la vida en la seva justa dimensió.

Trobada Gaudiana a Astorga

Tot passejant per Astorga, a la recerca d'un restaurant vaig topar amb aquesta obra d'en Gaudí. El record anirà acompanyat dels cigrons amb "callos" que vaig prendre tot dinant. I la convicció que un bon àpat depèn molt de la bona companyia, de l'amabilitat de l'espai i de l'ofici del restaurador. Salut i un bon record en aquesta meva curta incursió en terrers lleoneses. Em plagué visualitzar pintades: "León Sólo" i "País Llionés". Potser no serviran de res, però em reconcilien amb una part dels habitants del sud europeu.

Quaranta anys després, el maig que heretàrem.




Hem entrat en un nou més de maig. Els meus primers referents infantils m'evoquen a aquell més de flors, principalment lliris, que portava a escola. No entenia el perquè. Poc a poc vaig anar entenent allò del mes de Maria. De totes maneres jo mirava ma germana i no ho acabava d'entendre. Tant li fa, però. Amb els anys aquella referència va sucumbir sota l'intel·lectualitat d'un maig francès molt sonor a través de la nova cançó. Amb aquelles cançons vaig anar percebent poc a poc l'abast d'aquell mes del 68. Vaig saber de les seves cuatades mimetitzades en aquells festivals de Canet, on mai vaig assistir. Però ai làs, sempre vaig viure-ho intensament, de molt lluny, sí. Jo era encara un infant. Més endavant vaig comprendre que la meva adolescència va ser el que va ser en part gràcies a aquells fets. Què hauria estat de nosaltres sense aquella petita revolució? Com hauríem subsistit en la negror del franquisme sense aquella alenada?
Ara quaranta anys després quan algú en parla, sento l'agror de no haver-lo viscut plenament, però també em plau haver estat de les primeres generacions que se'n van beneficiar.
Avui, quan ja estic de tornada de tots els mites, em plau sentir, encara, els meus cabells llargs deixats a mercè del vent. Un acte més de reconeixement a un moviment que sobre el seu fracàs aparent va trencar moltes i moltes barreres.
Avui he anat a cercar la sorra de platja sota el meu carrer, però dissortadament ja no hi ha llambordes per aixecar! Però no patiu, m'he descalçat i ... hi havia sorra en les meves sabates!

dissabte, 26 d’abril del 2008

Reveure's, un exercici d'autoreconeixement.

Retrobar-nos any rera any és un exercici d'autoreconeixement en aquells amb qui vam compartir els millors anys de les nostres vides. Tot i haver dut vides ben diferents quan ens retrobem ens reconeixem i per uns instants ens adonem que mantenim uns vincles més enllà de les afinitats que vàrem tenir en el passat. Enguany hem tingut un record per en Tim.

dissabte, 19 d’abril del 2008

TIM, per sempre!

Avui m'ha colpit saber del teu traspàs quan m'ho ha comunicat la Meritxell. Però abans de dir-m'ho ja intuïa que potser m'havia de donar una mala notícia.
No sé com dir-ho. Se'm fa estrany estar avui pensant en tu. Recordo l'afecte que ens vàrem tenir, n'he estat conscient en la distància, i sobretot fa ben poc dies.
Poques coses ens resten d'aquella adolescència que vàrem compatir, tan sols els solcs d'aquella força per viure.
Fa tot just un mes enrera, em vaig retrobar un vell amic, un d'aquells que sense grans confessions ni grans terrabastalls emocionals, però sí vivencials, s'ostatgen per sempre més en un racó profund de l'ànima. Me'l vaig retrobar després d'anys de no saber-ne gairebé res. Els seus ulls encara reflectien aquell reconeixement que traspua la bona amistat.
I vet aquí que feia ben poc havia estat a Africa (potser em va dir Mali i no ho vaig retenir). Ara sé amb certesa que devia ser Mali. Perque aleshores em va donar records teus, sí records d'en Tim!. Va ser una doble sorpresa i una major satisfacció: primer retrobar un vell amic i alhora saber que un company d'estudi (i amic, no en tinc pas cap dubte) em recordava i m'enviava una forta abraçada.
Malauradament l'alegria m'ha durat ben poc en assabentar-me del teu decés.
Tim, moltes gràcies per aquest darrer gest envers mi, malgrat casual era ben sincer (venint de tu no podia ser d'altra manera). Un gest de recordança que no vaig pas interpretar com a simple compliment de cortesia, no. Em va reconfortar. Ara m'ajuda a prendre consciència del teu fins sempre. Gràcies.