Piconats

S'han acomplert els mals presagis. Els resultats electorals ens mostren altra vegada la perplexitat del nostre entorn social.

Espanya és reduïda a una bipolaritat extrema, tan sols acolorida per testimonials presències d'alguns partits que no deixen de ser rèmores del passat. Són residuals, malgrat la pàtina de novetat que ens volen imbuir, cal però no subestimar el nombre elevat de vots que han assolit. El sistema electoral els menysté però no pas per això n'hem d'oblidar la seva ascendència en la col·lectivitat que habiten.

La Catalunya estricte, aquella reduïda a quatre tristes províncies (on ha anat a parar aquella reivindicació d'una sola província?) en canvi ha mantingut in extremis la seva particular excepcionalitat. Cinc forces polítiques amb desigual representació.

La majoritària, és sistèmica. Viu d'un aferrament orgànic i sap usar els mecanismes populistes. Aquesta vegada ens han venut la por. La por al passat, aquell ahir negre que encara molts recordem. La por que d'altres s'han entestat a posar davant nostre per fer creïble la crida d'aquests nous salvadors que tot ho poden. L'engany s'ha acomplert. Els vents de l'economia ens apropen tempestes que molts ja percebem amb greu neguit. Però tant li fa. Els resultats prevalen, ells qui sovint han escarnit les esquerres per missatges irreals i mancats de projecte, ells que s'han ventat de la fortalesa ideològica han reduït tota la campanya a inflar la por. Temien perdre el poder que tant els honora i no han dubtat a escollir els mitjans que repudiaven. És la demagògia en el seu estat més pur: Han fonamentat el seu missatge polític en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels electors fal·laçment prevalent el manteniment de les pròpies situacions de privilegi.

En segon lloc hi tenim la Catalunya desorientada. Aquella que vol i dol. Resisteix com a mal menor, davant la irracionalitat de les propostes dels seus naturals competidors, a la dreta per la vessant econòmica, a l'esquerra per la vessant nacional. Malgrat tot hem d'agrair-los la seva persistència. Són la seguretat inconscient dels fills emancipats. Quan els temps s'enrareixen la llar paterna esdevé l'aixopluc més fiable. A contracor caldria agrair-los l'existència, però malauradament han jugat més a preservar el propi patrimoni que no pas a ajudar als fills a emprendre el camí que ells que no van gosar.

De la discòrdia en tercera posició, més ens valdria no parlar-ne. Són l'anacronisme irreverent d'una societat que no acaba de restituir la seva consciència nacional. Els seus valors són corrosius: ataquen l'ordre establert. Tan sols cal veure la seva persistent càrrega contra la llengua, en neguen la persecució i promouen la segregació social. Hi ha res més pervers.

Dels perdedors poca cosa més en podem dir: són els representants autoanomenats d'esquerra i d'alliberament nacional. Però s'han rendit a les servituds del poder i això els traeix.

Ens en refarem?

Tornarem a lluitar ....