dilluns, 7 de setembre de 2009

La força de la incertesa


Deixo enrera les llargues hores d'estiu sota l'esforç i el sol. He pouat en el silenci per atemperar embats d'emotivitat. He blasmat el meu present endinsant-me en la duresa del temps, en l'eixuta mirada del malalt que no comprèn el seu estat però que encara sap mirar per interpel·lar-te i t'agraeix tanmateix que li premis la mà. Alçar el ulls i veure les restes d'un passat ignorat pot abatre't en qualsevol instant. Són moments d'agror inassumible. Una mirada envitrallada t'assetja insistentment des del davant. La defuges debades. No en saps res d'aquell que n'hauria de ser el mirador. Ignores quan temps fa que va caure en el buit de la malaltia. No en saps el nom. Ni el demanes. Et sents escrutat i les ninetes et semblen forats d'una memòria escolada. Et sents acusat i no goses defensar-te. Aleshores retorno per servar el meu present. Em desfaig en atencions per qui tinc al costat. Tampoc en sé gran cosa. Però hi ha un petits fils que ens lliguen a un passat gairebé esborrat. En un precís instant mil preguntes t'abaten. Calles i contens la desfeta. Prens força d'un sentiment generós. Enllesteixes la feina i t'acomiades tendrament quan en el fons voldries escapar. Tu pots fer-ho. Ells hi són ben presos. La calor es fa novament present i m'oblido del meu propi dolor. Insignificant, balder. Retornen les preguntes i reprenc el record que em consola.

2 comentaris:

Mireia ha dit...

Si almenys hi ha un record que et consola...
El to és una miva trist, no?

cosme ha dit...

Bé, certament el to és trist, potser agre, però també apunto que quan estem submergits en la duresa de la vida podem aferrar-nos als records plaents (del passat i del present)per afrontar amb enteresa les situacions més dures.