dimecres, 30 de desembre de 2009

El darrer a l'albada.


Avui m'endinso de nou en aquesta mar desitjada. Un temps de silencis. Així, en plural, perque no callo jo, callen els meus jos. Tots ells s'han esperitat durant aquests darrers dies. Uns mentre esguardava la mirada neta que s'apropa al no res. D'altres s'enjogassaven en l'espera i la joia d'uns petits moments de felicitat. També el jo més fosc s'endinsava en les gèlides aigües del dubte. I més enllà el jo pacient s'alçava dret afrontant la ventada i deixant que la pluja li amarés el seu rostre. No els anomenaré tots, no en treuria cap profit. Habiten en mi i no pas sempre s'avenen entre ells. Els hi cal un món ben ample i això avui és el que s'alça al seu davant. Un món extens.
Finarem aquest darrer full del calendari per reescriure demà les nostres petites mentides.
Mai sabré com suren els mots damunt la mar. Als matins quan veig hissar el sol en l'horitzó m'acomiado de la nit i en bressolo les seves ombres fins que s'esbraven sota els ratjos.

Cap comentari: