Vallderiolf

Sempre m'ha agradat recolzar-me en imatges. En la infantesa el meu món silent es manifestava oníricament, de nit i de dia. Les paraules fluïen amb comptagotes. Intentava relligar mots escapçats i no acabava mai de recompondre'ls. El temps gasiu de mots es defeia generosament en favor de la contemplació visual. Recordo colors d'infantesa, traçades d'incerteses. No hi havia voluntat pictòrica expressa en aquests exercicis. Era el resultat d'una naturalesa que m'amanyagava. Quan se'ns debilita un sentit, la seva fressa passa a ser deures d'un altre. Talment així, la meva escadussera verbàlia va encabritar el sentit de la meva mirada.

Aquestes paraules semblen voler justificar la imatge d'un paratge molt singular per a mí. Vallderiolf, ha estat el camí de sortida de casa quan enfilàvem vacances. Parpers era el mur que trencàvem per allunyar-nos de la costa, però fins que no atravessàvem Vallderiolf no captíem l'esperit d'abocar-nos a allò desconegut, nou i il·lusionador. Potser per això, ara que aquest enllaç viari ha perdut la seva vigència en els meus trajectes, sovint l'agafo pel pur plaer de satisfer la meva mirada. És la bellesa del Vallès, porta del Maresme. Tant d'anada com de tornada sempre que em plau m'hi deixo caure per eixamplar-me l'esperit.
Avui, en record d'una nova absència m'hi deixo portar.