Gaudí en el cor de Lleó.

Un Palau Gaudinià en el cor de Lleó. Tot i sentint-me foraster, i estranger, vaig poder copsar un cert aire respectuós amb el foraster. Els lleonesos són gent normal, una mica durs en les formes i tossuts en les conviccions cotidianes, però també saben consentir que algú parli català sense ganes d'ofendre'ls. Una cosa em va quedar ben clara: l'estrès el tenen gairebé foragitat. I les seves nits en el barri 'húmedo' són un gran què!. 'Tapejar' és un art que potser estaria bé d'importar si sabéssim valorar la grandesa del temps esmerçat en bona companyia tot assaborint la vida en la seva justa dimensió.

Trobada Gaudiana a Astorga

Tot passejant per Astorga, a la recerca d'un restaurant vaig topar amb aquesta obra d'en Gaudí. El record anirà acompanyat dels cigrons amb "callos" que vaig prendre tot dinant. I la convicció que un bon àpat depèn molt de la bona companyia, de l'amabilitat de l'espai i de l'ofici del restaurador. Salut i un bon record en aquesta meva curta incursió en terrers lleoneses. Em plagué visualitzar pintades: "León Sólo" i "País Llionés". Potser no serviran de res, però em reconcilien amb una part dels habitants del sud europeu.

Quaranta anys després, el maig que heretàrem.

Hem entrat en un nou més de maig. Els meus primers referents infantils m'evoquen a aquell més de flors, principalment lliris, que portava a escola. No entenia el perquè. Poc a poc vaig anar entenent allò del mes de Maria. De totes maneres jo mirava ma germana i no ho acabava d'entendre. Tant li fa, però. Amb els anys aquella referència va sucumbir sota l'intel·lectualitat d'un maig francès molt sonor a través de la nova cançó. Amb aquelles cançons vaig anar percebent poc a poc l'abast d'aquell mes del 68. Vaig saber de les seves cuatades mimetitzades en aquells festivals de Canet, on mai vaig assistir. Però ai làs, sempre vaig viure-ho intensament, de molt lluny, sí. Jo era encara un infant. Més endavant vaig comprendre que la meva adolescència va ser el que va ser en part gràcies a aquells fets. Què hauria estat de nosaltres sense aquella petita revolució? Com hauríem subsistit en la negror del franquisme sense aquella alenada?

Ara quaranta anys després quan algú en parla, sento l'agror de no haver-lo viscut plenament, però també em plau haver estat de les primeres generacions que se'n van beneficiar.

Avui, quan ja estic de tornada de tots els mites, em plau sentir, encara, els meus cabells llargs deixats a mercè del vent. Un acte més de reconeixement a un moviment que sobre el seu fracàs aparent va trencar moltes i moltes barreres.

Avui he anat a cercar la sorra de platja sota el meu carrer, però dissortadament ja no hi ha llambordes per aixecar! Però no patiu, m'he descalçat i ... hi havia sorra en les meves sabates!

Reveure's, un exercici d'autoreconeixement.

Retrobar-nos any rera any és un exercici d'autoreconeixement en aquells amb qui vam compartir els millors anys de les nostres vides. Tot i haver dut vides ben diferents quan ens retrobem ens reconeixem i per uns instants ens adonem que mantenim uns vincles més enllà de les afinitats que vàrem tenir en el passat. Enguany hem tingut un record per en Tim.

TIM, per sempre!

Avui m'ha colpit saber del teu traspàs quan m'ho ha comunicat la Meritxell. Però abans de dir-m'ho ja intuïa que potser m'havia de donar una mala notícia.
No sé com dir-ho. Se'm fa estrany estar avui pensant en tu. Recordo l'afecte que ens vàrem tenir, n'he estat conscient en la distància, i sobretot fa ben poc dies.
Poques coses ens resten d'aquella adolescència que vàrem compatir, tan sols els solcs d'aquella força per viure.

Fa tot just un mes enrera, em vaig retrobar un vell amic, un d'aquells que sense grans confessions ni grans terrabastalls emocionals, però sí vivencials, s'ostatgen per sempre més en un racó profund de l'ànima. Me'l vaig retrobar després d'anys de no saber-ne gairebé res. Els seus ulls encara reflectien aquell reconeixement que traspua la bona amistat.

I vet aquí que feia ben poc havia estat a Africa (potser em va dir Mali i no ho vaig retenir). Ara sé amb certesa que devia ser Mali. Perque aleshores em va donar records teus, sí records d'en Tim!. Va ser una doble sorpresa i una major satisfacció: primer retrobar un vell amic i alhora saber que un company d'estudi (i amic, no en tinc pas cap dubte) em recordava i m'enviava una forta abraçada.

Malauradament l'alegria m'ha durat ben poc en assabentar-me del teu decés.

Tim, moltes gràcies per aquest darrer gest envers mi, malgrat casual era ben sincer (venint de tu no podia ser d'altra manera). Un gest de recordança que no vaig pas interpretar com a simple compliment de cortesia, no. Em va reconfortar. Ara m'ajuda a prendre consciència del teu fins sempre. Gràcies.

Piconats

S'han acomplert els mals presagis. Els resultats electorals ens mostren altra vegada la perplexitat del nostre entorn social.

Espanya és reduïda a una bipolaritat extrema, tan sols acolorida per testimonials presències d'alguns partits que no deixen de ser rèmores del passat. Són residuals, malgrat la pàtina de novetat que ens volen imbuir, cal però no subestimar el nombre elevat de vots que han assolit. El sistema electoral els menysté però no pas per això n'hem d'oblidar la seva ascendència en la col·lectivitat que habiten.

La Catalunya estricte, aquella reduïda a quatre tristes províncies (on ha anat a parar aquella reivindicació d'una sola província?) en canvi ha mantingut in extremis la seva particular excepcionalitat. Cinc forces polítiques amb desigual representació.

La majoritària, és sistèmica. Viu d'un aferrament orgànic i sap usar els mecanismes populistes. Aquesta vegada ens han venut la por. La por al passat, aquell ahir negre que encara molts recordem. La por que d'altres s'han entestat a posar davant nostre per fer creïble la crida d'aquests nous salvadors que tot ho poden. L'engany s'ha acomplert. Els vents de l'economia ens apropen tempestes que molts ja percebem amb greu neguit. Però tant li fa. Els resultats prevalen, ells qui sovint han escarnit les esquerres per missatges irreals i mancats de projecte, ells que s'han ventat de la fortalesa ideològica han reduït tota la campanya a inflar la por. Temien perdre el poder que tant els honora i no han dubtat a escollir els mitjans que repudiaven. És la demagògia en el seu estat més pur: Han fonamentat el seu missatge polític en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels electors fal·laçment prevalent el manteniment de les pròpies situacions de privilegi.

En segon lloc hi tenim la Catalunya desorientada. Aquella que vol i dol. Resisteix com a mal menor, davant la irracionalitat de les propostes dels seus naturals competidors, a la dreta per la vessant econòmica, a l'esquerra per la vessant nacional. Malgrat tot hem d'agrair-los la seva persistència. Són la seguretat inconscient dels fills emancipats. Quan els temps s'enrareixen la llar paterna esdevé l'aixopluc més fiable. A contracor caldria agrair-los l'existència, però malauradament han jugat més a preservar el propi patrimoni que no pas a ajudar als fills a emprendre el camí que ells que no van gosar.

De la discòrdia en tercera posició, més ens valdria no parlar-ne. Són l'anacronisme irreverent d'una societat que no acaba de restituir la seva consciència nacional. Els seus valors són corrosius: ataquen l'ordre establert. Tan sols cal veure la seva persistent càrrega contra la llengua, en neguen la persecució i promouen la segregació social. Hi ha res més pervers.

Dels perdedors poca cosa més en podem dir: són els representants autoanomenats d'esquerra i d'alliberament nacional. Però s'han rendit a les servituds del poder i això els traeix.

Ens en refarem?

Tornarem a lluitar ....

L'ofensa bipolar que ens infonen

"La llibertat comença alliberant el propi pensament i deixant de pensar com ells." (V.Partal)