De les tempestes.

"Els mots cauen pels espadats de l'oblit i de la cordialitat. La mar del desesper espetega amb força contra l'ànima retallada d'incerteses i despits ajornats. Ara tot seguit m'envaeix una densa boira que t'ennuvola. Ressentiments que malmeten les passions somortes i les fereixen en la seva docilitat. M'esperonen els desitjos d'accelerar un temps que no em pertany. D'omplir uns espais que s'han de mantenir erms i que malgrat la plena consciència d'aquesta inquebrantable realitat voldria veure rics i generosos en fruits. Retrets que s'escolen pel degoteig arrítmic d'una persistència dilatada. I això dol i remou la mar del delit. Ara retornen a la consciència aquelles tendreses embolcallades de paraules i de la seva transmutació càlida a l'aridesa de la cordialitat més estricta. No he estat capaç de treure'n l'entrellat. Em demano per què aquest canvi. Un distanciament sobtat després d'abordar la tendresa. No. M'és dificícil d'entendre si no fós per la intució que m'envaeix i em confon imaginant-te enmig d'una mar revoltada. Un simple gest podria alleugerir-te, però molt em temo que ens abocaria al no res. Ens arrecererem en els silencis i anirem contemplant com decau aquest present que ens acompanya. Qui sap si a la fi sabrem reprendre el temps de l'ahir. Però per reprendre'l hauríem d'acometre l'oblit. I això és una fal·làcia que no em perdonaria."

[He rellegit aquests mots escrits dos mesos enrere. M'han agradat i ara els publico sense cap pretensió. No importa el rerefons que hi pogués haver. Ara sols m'interessa aquesta cadència de proposicions i de pensaments mig embastats. Tal vegada retrobi aquell paisatge emotiu que me'l va inspirar. Però no és pas aquest el meu desig avui. Així doncs aquí ho deixo i així em justifico.]

La meva cita pendent de Sitges: The Road

D'aquesta escapada a Sitges m'emporto l'impacte que m'ha causat el cartell de The Road. Acabo de descobrir que el director de fotografia és Javier Aguirresarobe. No us sona? Doncs a mi sí. Formo part de la seva obra. Hehehehe. Va ser a Vicky Cristina Barcelona. Així doncs ja tinc una excusa per declarar-me'n admirador. Queda doncs apuntat el meu desig de poder veure aquesta nova pel·lícula que tant bones crítiques està acumulant. Fins ara totes les imatges que he vist em produeixen molt bones sensacions. Retinc encara la impressió que em va causar aquest cartell mentre feia cua per entrar a l'Auditori. Vaig comentar-te que m'agradaria endur-me'l a casa. Ara postejant-lo aquí és com si ho hagués fet. Em ve a la memòria aquell tòpic que vam dir-nos més tard: La primera impressió és la bona.

Sorpreses en el Festival de Sitges

Vaig deixar-me endur per un munt de curiositats i vaig topar amb un dels darrers fenòmens de la industria cultural mundial. Millennium 2 va ser una proposta cinèfila d'entreteniment prou suportable. En un primer moment la calor incomodava però poc a poc l'aire condicionat va tornar a posar les coses al seu lloc, tal i com pertoca en aquesta magnífica sala que és l'Auditori de Sitges. Poc a poc s'anava desfent la troca d'aquest enrabassat joc d'intrigues i d'enigmes. El final em va semblar molt forçat, i ben poc creïble, segurament fruit de la seva configuració parcial en la triologia. Però més enllà del film m'agradaria perdrem per d'altres sorpreses que em va oferir Sitges. D'una banda l'esplèndid sol que lluïa em va oferir la possibilitat d'un passeig agradós per alguns dels seus carrers més emblemàtics. També és cert que la ruta va ser el fruit d'una particular rutina. No hi va haver possibilitat de trencar-la més enllà dels comentaris correctament amicals. Deixava anar els meus jocs de paraules, sovint no eren prou ben entesos. Segurament vaig ser poc hàbil comunicativament parlant. O vés a saber, també potser no era el meu millor dia. De totes maneres vaig sentir-me'n alliberat quan em manifestà la virtut desconnectora. No m'hi vaig capficar. En el fons ho presentia. Vaig intentar maldestrament explorar aquesta actitud però no em vaig treure res. O potser sí. Un silenci d'autoprotecció. Vaig intentar retenir la blavor d'aquells ulls però m'era impossible. Recordo, ara, aquells altres ulls que temps enrera, no fa pas massa, m'interrogaven sobre el vol de la mirada. Aleshores vaig sentir-me amonestat. Ahir en canvi no vaig saber invertir la situació. Vaig consentir aquella fugida i no vaig trobar cap paraula per advertir-la. En tenia prou mantenint un bon clima i poder respirar tranquil·lament. Percebia indiferència no pas animadversió. Em va quedar una estranya sensació d'acidesa. No hi fa res. No tinc cap dret d'immiscir-me. Tan sols em resta l'honesta predisposició i la recança de la inhabilitat comprensiva. A l'esquiu no se li pot demanar temperància. Acomodar-se també requereix valor. Rera un no poden aixoplugar-se pors i temences. Cal saber copsar-ho. Potser tan sols eren respostes d'un mateix mecanisme d'autoprotecció atresorat. Res a dir, doncs. El darrer gest, cordial. Sensacions? No n'estic segur, era un simple ritu, vés a saber. Tal vegada sí que me'n va quedar alguna percepció molt lleugera. L'hauria de descriure? No ho crec pas. Ser fantasiós té aquestes coses. La realitat es distorsiona i es confon.

Rebobino i torno al Bar de tapes. Érem a la barra mentre una parella s'asseiè a la taula que havíem desestimat. Preníem, tots, els típics "montaditos". Al cap d'una estona me'ls vaig mirar mentre una panerola passava ben aprop dels seus peus. Vaig entretenir-m'hi fins que la noia se'n va adonar. Els seus ulls resseguien el terra. En poc més d'un quart d'hora era la tercera panerola que veia. En va tenir prou. Van marxar. Nosaltres també.

De retorn alguna confidència des de la seguretat que dona esquivar la mirada seguint els contorns de la carretera. Em vaig perdre un munt de matisos que el temps amanirà i que el silenci engolirà.

El primer de la resta

Una nova descoberta molt satisfactòria. Encara hi ha bones raons per anar al cinema. Un bon guió, una bona realització, bons actors i un munt de molt bones sensacions. La sala era prou plena. Un fet a destacar en una ciutat que ha deixat morir d'innanicció les velles sales de cinema. Aquest fet ens demostra que la seva desaparició del centre de la ciutat fou un fet derivat dels interessos de les grans distribuïdores i de determinats interessos econòmics. És molt probable que tot sia el fruit d'una desencertada gestió cultural. Tot i així s'ha d'agraïr l'aposta del Foment d'arriscar-se a aquesta mena de projeccions. Sort en tenim aquells que volem veure cinema més enllà de les propostes merament comercials.

Retorno al film en qüestió i m'agradaria ressaltar-ne la força dels petits moments. Situacions molt personals que trascendeixen el simple fet personal i poden ser fàcilment assumibles per un públic heterogeni. Les disputes generacionals i les personals, alimentades per les complexes realitats emocionals dels protagonistes, són fàcilment identificables per una majoria d'espectadors. Aquest sol fet garanteix la pluralitat dels espectadors i en certa manera en possibilita la gran acceptació. També ens dona la possibilitat d'entendre la vida de cadascú desproveïnt-nos dels rols tòpics que acaben emmascarant les nostres vides. Un retrat precís i alhora universal. Una saviesa narrativa espectacular. Detalls insignificants que ens manifesten clarament la profunditat individual de cadascun dels protagonistes. Moments dramàtics plens d'ironia desdramatitzadora. Un retrat reeixit de la vida i de com s'hi enfronta cadascú. El món gira i nosaltres amb ell. Som tots tant iguals!

Com ens ho farem?

Les darreres notícies sobre l'exploració de l'espai sideral no poden emmudir la reprovació que ens provoca aquesta mena d'ínfula. Tot jugant m'he demanat on anirem a raure, o deixar-nos-hi caure, tots aquells que tant sovint ens hi perdíem. Ho feiem per fugir d'una realitat que ens desagradava, potser no l'enteníem, aleshores. Ara en canvi, amb el cúmul d'experiències recollides, apilades any rera any, sabem amb una clarividència que ens aclapara, que no hi ha cap posibilitat de comprensió. Ens estan minant el referent poètic de la nostra evasió, la nostra petita pàtria on hi enterràvem tantes hores i hores de pensaments. On anirem a cercar refugi? Què diran els nostres amics, les nostres mares quan ens agafin absents? La consciència els traïrà i ja no ens deixaran anar aquell: Estàs a la lluna!

La força de la incertesa

Deixo enrera les llargues hores d'estiu sota l'esforç i el sol. He pouat en el silenci per atemperar embats d'emotivitat. He blasmat el meu present endinsant-me en la duresa del temps, en l'eixuta mirada del malalt que no comprèn el seu estat però que encara sap mirar per interpel·lar-te i t'agraeix tanmateix que li premis la mà. Alçar el ulls i veure les restes d'un passat ignorat pot abatre't en qualsevol instant. Són moments d'agror inassumible. Una mirada envitrallada t'assetja insistentment des del davant. La defuges debades. No en saps res d'aquell que n'hauria de ser el mirador. Ignores quan temps fa que va caure en el buit de la malaltia. No en saps el nom. Ni el demanes. Et sents escrutat i les ninetes et semblen forats d'una memòria escolada. Et sents acusat i no goses defensar-te. Aleshores retorno per servar el meu present. Em desfaig en atencions per qui tinc al costat. Tampoc en sé gran cosa. Però hi ha un petits fils que ens lliguen a un passat gairebé esborrat. En un precís instant mil preguntes t'abaten. Calles i contens la desfeta. Prens força d'un sentiment generós. Enllesteixes la feina i t'acomiades tendrament quan en el fons voldries escapar. Tu pots fer-ho. Ells hi són ben presos. La calor es fa novament present i m'oblido del meu propi dolor. Insignificant, balder. Retornen les preguntes i reprenc el record que em consola.

Un bri (d'esperança) rera l'altre. [Què ho fa possible, avui?]

Hi he pensat sovint en la incoherència o dispersió d'aquest blog. A l'inici les pretensions eren molt simples i qui sap si alhora també massa vanitoses ... Ara però, poc a poc, vaig recalant en uns objectius molt més personals i particulars que em distancien d'aquells inicis plens de la curiositat d'un mitjà que estava en expansió. Com tot en aquesta vida canvia i s'adapta a les necessitats. Desestimada la vocació de creador d'opinió i d'altres possibilitats molt exteses en la xarxa, m'abelleix molt més establir aquest espai de registre de diversos estats de la meva consciència vital, personal, particular i codificat. M'haureu de perdonar l'encriptament semàntic. Entendreu que tampoc cal mostrar amb cruesa totes les pròpies misèries. És qüestió de simple higiene, segurament també es fonamentarà en prejudicis. No em fa res. No patiu. A voltes passa el temps i fins i tot a mi mateix em resulten incomprensibles algunes metàfores o alguns jocs de paraules. Aleshores m'ho prenc com un exercici literari fruit d'un entrenament rutinari per mantenir i aplicar-me en l'ús de la llengua escrita. Bona falta me'n fa. Llegeixo. Consulto. Rectifico. Aprenc.

Avui, en aquest post, volia recollir la sensació agradable quan, en un curt espai de temps, en aquest darrer periode de vacances, reps una pila de confidències d'amics, diversos i distants entre ells, els quals t'aprecies i que acabes reconeixent que els hi tens molta estima i a voltes poca atenció. En un temps ple d'urgències, de neguits, de buits, dolors, silencis, desesperances, pèrdues i altres maleses, m'està bé poder contraposar-hi l'escalf de l'amistat que em manifesten. Me'n sento molt satisfet, i alhora espero haver estat a la seva alçada en mostrar-los el meu afecte i alhora les meves confidències. Gràcies per la vostra generositat.

Mal m'està dir-ho però és de justícia, reconèixer-ho. Les noves tecnologies també hi han contribuït a fer-ho possible, segur. Així doncs, en prenc nota per quan en torni a malparlar.