DE LA INSOSTENIBILITAT DE LES COSES

Gairebé farà un mes des del darrer post. Ara que hi penso, també he deixat de consultar d'altres blogs. No, no és la febrada del feisbuc, no. Allà després de la primera embestida de la novetat he anat restrintgint-lo a una mera crònica del temps, del mar i d'aquell espai íntim que publicito. Més enllà d'aquests àlbums de fotos, on el mar tot ho salabreja, no hi ha ja gaires impulsos per respondre les propostes ideològiques que tants i tants coneguts van abocant, realimentant una realitat invasora. Tampoc m'abelleix els innombrables jocs, molts d'ells simples propostes per promoure la creació de llistes d'usuaris que acabaran sent destinataris d'absurdes campanyes publicitàries ..... (Bé ho deixo)

Mapa de sons de Tokyo

Objectiu acomplert. Em voltava pel cap des de feia dies, des de la promoció. Van anar passant els dies, les setmanes, els mesos i a la fi quan ja no m'ho proposava s'hem presentà l'ocasió. Fa quinze dies, al vell Cinema Foment. Aquell mateix que acull l'anterior crònica d'aquest caòtic blog. Si no fos per aquesta aposta anacrònica, mantenir un vell cinema al centre de la ciutat, de ben segur que hauria posposat aquesta joia. Anar al cinema en un macrocomplex comercial i lúdic malmet un dels rituals amb que m'agrada acompanyar la meva modesta afició pel cinema. No m'agraden les remors dels devoradors de crispetes ni els comentaris o xerrameques durant la projecció , vicis que a voltes he hagut de patir en les meves escasses visites al cinemes de centres comercials. En canvi m'agraden, i en frueixo, aquelles sortides lentes, calmoses on la gent desfila sense presses, silencioses o amb confidències a cau d'orella, en les quals pots anar compartint les emocions percebudes amb la de la nit que envolta el carrer, silent o humit o ennegrit o gris, i on l'empedrat ha emmudit perque puguis resseguir els darrers acords dels crèdits. Són aquestes sensacions que recullo del meu imaginari quan recreo les moltes nits després de la darrera sessió. També m'agrada molt la possibilitat d'entaular-te, abans o després, per prendre un mos o un darrer glop per empassar tot allò que retindràs. Aquests són els engalaments que m'acompanyen en les meves nits de cinema.
Ara toca parlar d'aquest darrer treball d'Isabel Coixet. El guió o la trama no m'han interessat especialment. Però això no en desmereix la proposta, al contrari. El tractament narratiu que en fa és molt introspectiu. T'apropa al món silent de les persones i ho fa explotant la gelor que a nosaltres, de trets occidentals, ens pot semblar l'expressió continguda dels rostres orientals . Una molt bona ocasió per trencar aquests tòpics com l'excels treball amb els actors per aflorar l'expressivitat més profunda de cadascun d'ells. Una molt bona pel·lícula. No em faria res tornar-la a veure.

Última Sessió

Fitxa tècnica

Director: Francesc PáezProducció: M. Carmen Sanfrancisco Guió: Javier Rebollo, Lola MayoIntèrprets:Paco Morán, Carmen Paez, Rocío Berenguer, Marta Eres, Miguel de Molina, Iván Andrade, Katia Klein, Ruth Garcia, Enric Boixadera. Atlant Barbaflorit, Lourdes FolgaronaFotografia: Ferrán CasteràMuntatge: Eloi TomàsVestuario: Marina Pineda y Elena FontMaquillaje y peluquería: Laura ZamacoisDurada: 90 min, color.

Sinopsi

El Monumental, un cinema de tota la vida, tanca les seves portes demà. La vida de Mauri, l’acomodador, s’enfonsa. Teresa segueix netejant i Carol, la taquillera, segueix enamorada en silenci de Bruno, el projeccionista. La darrera nit és llarga, el destí capritxós i els amics estan preparats per fer que aquest dia sigui quelcom inoblidable.

Notes de producció

‘Última Sessió’ es va començar a rodar a finals del 2007 en escenaris mataronins reconeixibles, com el cinema Foment, la plaça Gran, la plaça de Santa Maria o el restaurant Teulada del carrer de Sant Isidor. Aquesta és una història coral, centrada en diversos personatges relacionats i lligats emocionalment i físicament a una sala de cinema que tancarà les seves portes en breu. El projecte compta amb el suport de la productora barcelonesa Activa Films i l’Ajuntament de Mataró, que té l’objectiu d’impulsar el sector audiovisual i convertir la ciutat en un plató de rodatge. El directorEl cineasta mataroní Francesc Páez, el qual ha destacat en la direcció de diversos curts, s’estrena en el llargmetratge amb la seva ciutat com a teló de fons. Páez, llicenciat en Sociologia i graduat en Cinema, dirigeix i guionitza una història coral amb un gran reclam: la presència del veterà actor Paco Morán en el repartiment.

Bones sensacions després d'haver assistit a l'estrena. Felicitacions al director per aquest primer llarg metratge. Bona narració. Localitzacions mataronines amb massa cura, pel meu gust. M'hauria agradat, potser, que haguéssin estat molt més explotades. Però aquesta és una percepció personal i en cap cas desmereix la qualitat del treball. Un repartiment d'actors molt encertat tot i el risc d'un actor principal com en Paco Morán. La història ben narrada i centrada en les vides dels protagonistes no sorprèn, és ben previsible però això no desmereix el guió. Sovint la gràcia rau en com s'expliquen fets quotidians sense necessitat de crear ficcions impossibles. Aplaudeixo el respecte d'una realitat que apareix amb normalitat, sense estridències. Em refereixo a la presència del català en els rètols dels comerços, en les rotulacions informatives i en la veu en off d'un programa televisiu. S'agraeix. Potser algun dia algú s'atrevirà a gravar amb ple respecte a la realitat d'aquest país i qui sap si tindrem pel·lícules en versió original que no amaguin el bilingüisme quotidià. Una realitat que alguns reclamen políticament però que a l'hora de la veritat sols és una mera conseció a una tossureria persitència que consideren perturbadora. De ben segur que no tardarem massa a veure qualsevol dia d'aquest qui s'atrevirà a no doblegar-se a les suposades lleis del mercat. Al director, Francesc Páez no crec que se li hagi de retreure-ho, tan sols ho hauria pogut subsanar amb una malentesa militància lingüística, de fet ell està lluitant per fer-se un lloc en el món audivisual i prou, ben comprensible. Les pressions haurien d'estar a altres nivells, no pas al dels creadors. Giro full i em deturo a comentar altres aspectes. La música em va passar relativament desapercebuda, segurament per la bona realització, ni es troba a faltar ni distreu. La fotografia en canvi peca d'un excés de foscor en un bon tram de la pel·licula que m'incomodà un pèl. No sé dir el perquè, però em va semblar poc treballada, en contrastos o ves a saber. En quan a retrets una crítica per l'escena del desfullatge del guió. De concepció molt poètica però d'una realització poc acurada, potser massa simple. No deuen ser pas senzilles aquestes escenes però a mi em va semblar forçada, artificial en l'execució, es notava massa la mà d'un ventilador dirigit. Què hi farem. En conjunt una bona pel·lícula que es mereix una oportunitat en aquest difícil món del cinema.

De les tempestes.

"Els mots cauen pels espadats de l'oblit i de la cordialitat. La mar del desesper espetega amb força contra l'ànima retallada d'incerteses i despits ajornats. Ara tot seguit m'envaeix una densa boira que t'ennuvola. Ressentiments que malmeten les passions somortes i les fereixen en la seva docilitat. M'esperonen els desitjos d'accelerar un temps que no em pertany. D'omplir uns espais que s'han de mantenir erms i que malgrat la plena consciència d'aquesta inquebrantable realitat voldria veure rics i generosos en fruits. Retrets que s'escolen pel degoteig arrítmic d'una persistència dilatada. I això dol i remou la mar del delit. Ara retornen a la consciència aquelles tendreses embolcallades de paraules i de la seva transmutació càlida a l'aridesa de la cordialitat més estricta. No he estat capaç de treure'n l'entrellat. Em demano per què aquest canvi. Un distanciament sobtat després d'abordar la tendresa. No. M'és dificícil d'entendre si no fós per la intució que m'envaeix i em confon imaginant-te enmig d'una mar revoltada. Un simple gest podria alleugerir-te, però molt em temo que ens abocaria al no res. Ens arrecererem en els silencis i anirem contemplant com decau aquest present que ens acompanya. Qui sap si a la fi sabrem reprendre el temps de l'ahir. Però per reprendre'l hauríem d'acometre l'oblit. I això és una fal·làcia que no em perdonaria."

[He rellegit aquests mots escrits dos mesos enrere. M'han agradat i ara els publico sense cap pretensió. No importa el rerefons que hi pogués haver. Ara sols m'interessa aquesta cadència de proposicions i de pensaments mig embastats. Tal vegada retrobi aquell paisatge emotiu que me'l va inspirar. Però no és pas aquest el meu desig avui. Així doncs aquí ho deixo i així em justifico.]

La meva cita pendent de Sitges: The Road

D'aquesta escapada a Sitges m'emporto l'impacte que m'ha causat el cartell de The Road. Acabo de descobrir que el director de fotografia és Javier Aguirresarobe. No us sona? Doncs a mi sí. Formo part de la seva obra. Hehehehe. Va ser a Vicky Cristina Barcelona. Així doncs ja tinc una excusa per declarar-me'n admirador. Queda doncs apuntat el meu desig de poder veure aquesta nova pel·lícula que tant bones crítiques està acumulant. Fins ara totes les imatges que he vist em produeixen molt bones sensacions. Retinc encara la impressió que em va causar aquest cartell mentre feia cua per entrar a l'Auditori. Vaig comentar-te que m'agradaria endur-me'l a casa. Ara postejant-lo aquí és com si ho hagués fet. Em ve a la memòria aquell tòpic que vam dir-nos més tard: La primera impressió és la bona.

Sorpreses en el Festival de Sitges

Vaig deixar-me endur per un munt de curiositats i vaig topar amb un dels darrers fenòmens de la industria cultural mundial. Millennium 2 va ser una proposta cinèfila d'entreteniment prou suportable. En un primer moment la calor incomodava però poc a poc l'aire condicionat va tornar a posar les coses al seu lloc, tal i com pertoca en aquesta magnífica sala que és l'Auditori de Sitges. Poc a poc s'anava desfent la troca d'aquest enrabassat joc d'intrigues i d'enigmes. El final em va semblar molt forçat, i ben poc creïble, segurament fruit de la seva configuració parcial en la triologia. Però més enllà del film m'agradaria perdrem per d'altres sorpreses que em va oferir Sitges. D'una banda l'esplèndid sol que lluïa em va oferir la possibilitat d'un passeig agradós per alguns dels seus carrers més emblemàtics. També és cert que la ruta va ser el fruit d'una particular rutina. No hi va haver possibilitat de trencar-la més enllà dels comentaris correctament amicals. Deixava anar els meus jocs de paraules, sovint no eren prou ben entesos. Segurament vaig ser poc hàbil comunicativament parlant. O vés a saber, també potser no era el meu millor dia. De totes maneres vaig sentir-me'n alliberat quan em manifestà la virtut desconnectora. No m'hi vaig capficar. En el fons ho presentia. Vaig intentar maldestrament explorar aquesta actitud però no em vaig treure res. O potser sí. Un silenci d'autoprotecció. Vaig intentar retenir la blavor d'aquells ulls però m'era impossible. Recordo, ara, aquells altres ulls que temps enrera, no fa pas massa, m'interrogaven sobre el vol de la mirada. Aleshores vaig sentir-me amonestat. Ahir en canvi no vaig saber invertir la situació. Vaig consentir aquella fugida i no vaig trobar cap paraula per advertir-la. En tenia prou mantenint un bon clima i poder respirar tranquil·lament. Percebia indiferència no pas animadversió. Em va quedar una estranya sensació d'acidesa. No hi fa res. No tinc cap dret d'immiscir-me. Tan sols em resta l'honesta predisposició i la recança de la inhabilitat comprensiva. A l'esquiu no se li pot demanar temperància. Acomodar-se també requereix valor. Rera un no poden aixoplugar-se pors i temences. Cal saber copsar-ho. Potser tan sols eren respostes d'un mateix mecanisme d'autoprotecció atresorat. Res a dir, doncs. El darrer gest, cordial. Sensacions? No n'estic segur, era un simple ritu, vés a saber. Tal vegada sí que me'n va quedar alguna percepció molt lleugera. L'hauria de descriure? No ho crec pas. Ser fantasiós té aquestes coses. La realitat es distorsiona i es confon.

Rebobino i torno al Bar de tapes. Érem a la barra mentre una parella s'asseiè a la taula que havíem desestimat. Preníem, tots, els típics "montaditos". Al cap d'una estona me'ls vaig mirar mentre una panerola passava ben aprop dels seus peus. Vaig entretenir-m'hi fins que la noia se'n va adonar. Els seus ulls resseguien el terra. En poc més d'un quart d'hora era la tercera panerola que veia. En va tenir prou. Van marxar. Nosaltres també.

De retorn alguna confidència des de la seguretat que dona esquivar la mirada seguint els contorns de la carretera. Em vaig perdre un munt de matisos que el temps amanirà i que el silenci engolirà.

El primer de la resta

Una nova descoberta molt satisfactòria. Encara hi ha bones raons per anar al cinema. Un bon guió, una bona realització, bons actors i un munt de molt bones sensacions. La sala era prou plena. Un fet a destacar en una ciutat que ha deixat morir d'innanicció les velles sales de cinema. Aquest fet ens demostra que la seva desaparició del centre de la ciutat fou un fet derivat dels interessos de les grans distribuïdores i de determinats interessos econòmics. És molt probable que tot sia el fruit d'una desencertada gestió cultural. Tot i així s'ha d'agraïr l'aposta del Foment d'arriscar-se a aquesta mena de projeccions. Sort en tenim aquells que volem veure cinema més enllà de les propostes merament comercials.

Retorno al film en qüestió i m'agradaria ressaltar-ne la força dels petits moments. Situacions molt personals que trascendeixen el simple fet personal i poden ser fàcilment assumibles per un públic heterogeni. Les disputes generacionals i les personals, alimentades per les complexes realitats emocionals dels protagonistes, són fàcilment identificables per una majoria d'espectadors. Aquest sol fet garanteix la pluralitat dels espectadors i en certa manera en possibilita la gran acceptació. També ens dona la possibilitat d'entendre la vida de cadascú desproveïnt-nos dels rols tòpics que acaben emmascarant les nostres vides. Un retrat precís i alhora universal. Una saviesa narrativa espectacular. Detalls insignificants que ens manifesten clarament la profunditat individual de cadascun dels protagonistes. Moments dramàtics plens d'ironia desdramatitzadora. Un retrat reeixit de la vida i de com s'hi enfronta cadascú. El món gira i nosaltres amb ell. Som tots tant iguals!