dijous, 28 de maig del 2009

ULLS VERDS

Una molt bona recomanació descoberta en una tertúlia radiofònica sobre llibres (segurament Icatfm, no recordo ben bé el programa). M'en vaig convèncer tot resseguint comentaris de lectors en diversos blogs. No m'ho vaig pensar i vaig comprar-lo. Una adquisició encertada. Un regal. Es tracta d'una novel·la magnífica d'un autor jove, Marc Pallarès, que promet molt i que caldrà seguir. Si hi ha cap pega en el llibre aquesta deu ser el poc encert del disseny de la coberta i del subtítol que amaga la veritable riquesa de l'obra. No us el perdeu.

dimecres, 27 de maig del 2009

Esventrada de buits

Havent traspassat els límits de la racionalitat me n'adono de l'estupidesa dels gestos. En sóc plenament conscient. Però tammateix més enllà de la sensació de ridiculesa hi ha el menyspreu als convencionalismes, una negació tenyida de falsa sinceritat. Abocats a l'abisme som plenament conscients de l'engany de les certeses. Hem bastit el nostre present de mentides que ens sostenen. I arribada l'hora ens hi aferrerem, si el fat ens ho permet. Recordo aquella mirada derrotada mentre l'hi feia costat al llit de mort. Recordo com vaig oblidar qualsevol retret i vaig deixar que els petits gestos i la meva veu l'acompanyés. A les portes de l'adéu vaig plantar-hi la tendresa. Ho vaig fer aturant el meu temps, abandonant els meus deures, renunciant als meus somnis. Sé que el vaig sorprendre en la mesura que el seu estat li ho permetia. Però també vaig tenir consciència d'uns sentiments, paralels, que mai no es van trobar. Ara amb la recança del buit, aprenc a sentir la meva pròpia petjada. Miro als ulls i la mar és ben llunyana oblidant com m'acaronava en les profunditats de l'ahir segellat. Ni tan sols em retorna al blau d'aquell primer bes de despit o d'aquells altres que van quedar sense donar. Podria dir: No!. Deixa-ho. No hi ha res a dir. Tant m'he fa. M'està bé si a tu t'hi està. Al cap i a la fi, es tant sols un joc, de paraules, de gestos. Ara em venen a la memòria les paraules de ràbia de qui pacientment m'esguardava. Les abocà mirant l'horitzó ennegrit mentre m'aferrava desesperadament a uns ulls que em foragitaríen poc després. Mai no gosà travessar el llindar de les ànimes que avui estic temptant d'esquivar. Sempre m'ha quedat la recança d'un menysteniment. Ara, però, ben aprop, no em fa res. Tinc el bes de l'aire damunt la cara. Retinc en la mirada l'escalf dels primers ratjos del sol a trenc d'alba. Esperaré, sabent l'adéu, negat el futur, En tinc prou del present rebut. D'haver bastit un nou traç sobre les roderes del passat. Sovint la vida ens depara aquestes coses. Abatuts sense esperança ens esclata, del no res, la rialla. Potser hi ha poc sentit en tot plegat. Però, si em plau, per què negar-ho?

EL VOL DE LA MIRADA


Deturar els pensaments. No atendre el reclam dels fonaments. Callar. Perdre's fixant la vista en un punt indeterminat. Abstracció per cuirassa. Res sembla aturar la tempesta somorta quan s'abat irremeiablement en aquest present. Per què doncs temptar més la sort?. La racionalitat aposta pel recer. Ressonen però les paraules d'aquell retret: Mira'm!
M'aturo en aquest detall i en la naturalesa de l'observació, ho faig ara perque no vaig fer-ho en aquell precís instant. Dubto. Inducció o traïció?. No hi havia cap propòsit inconfesable, cap intenció premeditada ni cap mena d'estratègia amb finalitat oculta. No. S’entrellucava, tal vegada, la possibilitat de mostrar el neguit somort que es debatia en el fons. Entre la consciència plena i la incontrolable.

Però, més enllà, el to d'un cert enuig disfressat de recriminació. Exigència despullada d'amabilitat i de comprensió. Fruit colpidor d’un menyspreu molt intens. Ferida?
Hauria de foragitar la intuïció i l’aproximació a la realitat! Obro de bat a bat els finestrals de l’ànima perque el vent aixequi tots els puntals de la consciència. És l'hora del vol.

dimarts, 26 de maig del 2009

Buit



Avui, el record d'una absència persistent plena de silencis cruents.

dilluns, 4 de maig del 2009

EL SILENCI (i de retruc un munt de sensacions)



Fa molt de temps que vaig descobrir l'encís de la veu d'en Gaspar Hernàndez. Era quan encara no s'havia mediatitzat amb L'Ofici de Viure. Em vaig acostar al llibre per l'encant de la seva veu i en agraïment, com a oient, de la seva professionalitat. Així doncs me'l vaig comprar abans del 23 d'abril. Ara quan ja fa dies que me'l vaig llegir, d'una revolada, m'agradaria tornar-hi, rellegir-lo i deturar-me en aquelles petites perles que s'hi poden pescar i que tot just vaig començar a subratllar. M'abstindré de fer-ne un judici literari de l'obra, ja l'han premiat amb el Pla, però el que més m'ha sobtat han estat els paral·lelismes que he fantasiejat tot llegint-lo. Pura fantasia. O potser, no. Potser hi ha hagut una sicronització real entre l'oient, jo en aquest cas, i el locutor, una sincronia que ens ha fet convergir en aquest procés d'autoreconeixement. Pot semblar estrany tot plegat. Però si mal no l'erro pertanyem a una mateixa generació, i potser en aquests moments de la nostra consciència vital és quan estem més predisposats a permeabilitzar-nos de tot aquest complex món de l'autoconeixement, meditació o com vulgueu dir-ne. Potser també hi tindrà molt a veure el lligam radiofònic que ens ha connectat. Bé, sigui pel que sigui, el cas és que molt d'allò que va destriant la novel·la m'ho he sentit molt proper. No pas la malaltia, sortosament, sinò tot el que fa referència a posicionaments vitals. I més a més, hi ha hagut un estrany acompanyament contextualitzat en forma de buit. No en vull parlar. No cal.
He recomanat el llibre i sembla que agrada. Segurament la grandesa dels llibres és que contenen diferents accents on parara-hi l'orella. Registres diversos per a gent diferent. Cadascú amb el seu grau de sensibilitat. Cadascú amb les seves necessitats i mancances. D'altre manera seria tot molt avorrit si a tots ens complaguessin les mateixes coses, no?
El tornaria a recomanar.