CONCERT D'IVETTE NADAL

CONFIRMAT!!!!!!!!!!

L'altra cara del barri

Fins avui no havia postejat cap imatge de Burriac. Injustament l'oblidava. Del barri estant sempre se m'ha fet present en la bellesa de les seves postes de sol, especialment a finals d'estiu, quan els cels rogencs se'ns fan més evidents. Aquesta foto data de primers de setembre.

Quan ens ho mirem des d'un altre punt

Vista del Barri de Peramàs

La realitat que crèiem conèixer ens guarda petites o grans sorpreses. Contemplar l'espai on has estat submergit durant anys des d'una alçada considerable et convida a relativitzar les coses. Altalaiar el barri és prendre consciència de la pròpia transformació i de tot allò que hem acabat perdent, o guanyant. De totes maneres l'allunyament, encara que només sigui visual, ens recorda preferentment les pèrdues. L'infant que vam deixar, l'adolescent que no vam entendre i tot aquell món que encara avui se'ns desborda quan ens trontollen els ressorts del present.

Del que ens arriben a dir les cançons ...

http://www.lastfm.es/music/Ivette+Nadal/_/L

L'ARISTÒCRATA

Aquesta nit he tingut un malson,
M'he despertat cridant en Lluís,
El germà gran,
El preferit.

He tingut por de la foscor,
Que volen
Aquests senyors?

Voleiaven pel cel,
Llibres i quaderns...

Mare
En Lluís és mort,
Mare
En Lluís és mort,
I no m'espanta res,
No morireu mai més..

Aquesta nit he tingut un malson,
M'he despertat cridant en Lluís,
El germà gran,
El preferit.

He obert tots els porticons,
I a fora l'herba
Es penjava el dolor.
En Lluís és mort,
Mare
En Lluís és mort,

I no m'espanta res,
No morireu mai més..


Lletra i música: Ivette Nadal


I si us ha agradat ...
http://www.ivettenadal.com/

De la xocolata del lloro i altres bestieses

Ahir vaig assitir, tard com no pot ser d'altra manera (ho comentaré en una altra ocasió), a l'Audiència Pública que va tenir lloc al Centre Cívic del Pla d'en Boet en la qual sota un embolcall de "participació" es presentava el PAM 2009 de l'Ajuntament de Mataró. Em saltaré l'apartat dels detalls de la llista de prioritats i aniré a una qüestió que sovint he sentit en boca de moltes persones.
El pressupost municipal es presentà com a un esforç important en aquest moments de crisi i es posà un cert accent en la congelació salarial dels regidors i alts càrrecs de confiança. Fins i tot hi va haver qui ho va remarcar com a un gest important i molt significatiu, gairebé titllant el gest d'austeritat com a una proesa digna de reconeixement públic. I aquí és on rau el quit de la qüestió: Què em separa d'aquella intervenció que es felicitava d'aquesta mesura?
Per què m'ofen aquesta mena d'intervencions i els intercanvis d'opinions personals al respecte que vaig tenir a la sortida? Per què?
Segurament la resposta rau en el valor que hom li doni a les coses i de les divergents escales de valors que tenim tots plegats, especialment quan ens referim a allò que és públic i a tot allò que pertany a l'àmbit privat. Segurament. Però quan et verbalitzen indirectament la mercantilització del fet polític i alhora en deslliguen l'acció política del mercat entenc, i ho percebo d'aquesta manera, que qui així raona està fent trampa. És com aquell jugador de póquer que reparteix les cartes a consciència. Ell les ha marcat i així marca el ritme del joc. No li calen farols. Arriscarà a cada jugada sabent-se guanyador. O com a mínim no hi perdrà mai. És aquesta la "grandesa" del "professional"?
(Bé. Ho deixo aquí .... No sé pas si m'he explicat, en tot cas ja hi tornaré si m'és possible. De moment en aquest post, hi anoto allò que caldria expandir i que de moment tan sols embasto.)

MATINAL DE CINEMA (de retruc: cuetades)

Més d'un any esperant l'estrena de la darrera pel·licula del Woody i ves per on quan arriba el dia se'm fa molt costós anar-hi. El delit per veure que carai n'havia sortit de tot aquell xou mediàtic que va suposar la gravació s'ha esvaït el mateix dia de l'estrena. Deixo passar els primers dies i finalment opto per la sessió matinal del diumenge. A la sala número 4 hi ha tot just una desena de persones. M'assec a la fila que em pertoca, però curiosament de les quatre entrades que portem dues ja estan ocupades. No hi fa res. Seiem on ens plau. La sessió comença amb una llarga seqüència de trailers de les properes novetats i d'alguns anuncis. Quan comença la pel·licula poc a poc te n'adones de la lleugeresa de l'obra. No hi fa res. Em deixo transportar per la curiositat de veure'm, què hi farem. Però ja que hi som val la pena analitzar-la una mica. Guió poc acurat i molt superficial. Un simple entreteniment. Però ai làs, correcte. Quantes americanades no ens hem empassat amb guions insuportables. En conjunt es tracta d'un simple entreteniment sense més pretensions que publicitar la ciutat de Barcelona, i permetre la reconciliació o retrobament d'un director nordamericà amb els seus conciutadants. Sí. Perque si alguna cosa té de trascendent és aquesta amagada intenció de complaure un determinat públic que sovint l'hi ha girat l'esquena a un dels seus millors directors. Perque tot i la simplicitat del film cal destacar-ne la qualitat d'execució. Fotogràficament molt bona. Seqüencialment crec que també correcte per a un neòfit com jo. Tan sols comentar que les escenes en les que hi participo corresponen al segon dia de rodatge i en canvi no aprareixen fins al darrer tram de la pel·licula. Coses de l'ofici, m'imagino. Més enllà però em queda el rebombori de la meva presència quan un periodista local se'n fa ressò en un article en el web del seu mitjà. Ves per on, tans sols em resta el consol que no he estat jo qui l'ha anat a buscar. Si hagués passejat pels blocs de la ciutat què en fa de temps que ho sabria. Jo ja vaig avisar. Amics i coneguts, no m'he de justificar. De totes maneres aquesta anècdota encara ha de donar més sarau. Vinga a jugar, doncs.

Represa de la normalitat

Aquesta setmana s'ha reprès la rutina social més esperada:

Les escoles han obert les seves aules.

Les ciutats i la xarxa viària del país perceben aquesta represa. Les congestions tornen, als carrers, a les xerrameques semafòriques i als cafès de mig matí servits en barres de qualsevol dels milers de bars emergits de les cícliques crisis sectorials. Avui aquests establiments canvien de mans, d'aquell treballador del tèxtil o de la construcció reconvertit en cambrer hi trobem ara els nou vinguts, alguns d'ells desertors o desfillats del camp, dels tallers tèxtils submergits o exmanobres temporers.

Tornen les cantarelles de la manca d'escoles bressol, tornen els comentaris sobre l'escola pública i les repercusions dels nous ciutadants en la confecció de les aules i els grups d'acollida o de reforç, s'anuncien vagues corporativades per massmedies disfressats de fiscals socials, repunten les lamentacions dels costos dels llibres (també entre les classes mitges i ben situades), i de la manca de reciclatge dels manuals de consulta en un entorn d'expansió global de les TIC.
La crisi es manifesta imperturbable aliena a aquest retrobament. N'haurem de parlar de tot plegat. M'ho apunto.

Reinterpretació dels simbols

Una altra de les paraules que calia definir gràficament era LLIBERTAT.
Vaig seguir el recurs fàcil que m'oferia el gran Perich.

La ridiculització d'un dels simbols americans (Estats Units). La unidireccionalitat de la llibertat condicionada i dirigida sota la llei d'una única bandera.

I tot remirant aquest vell acudit se'm fa present aquella proposició que mai he acabat d'entendre:

Per què mai ningú, a casa nostra, ha gosat titllar els nordamericans de nacionalistes i en canvi quan els catalans fem expressió dels nostres senyals identitaris som objecte d'escarni, fins i tot dels propis conciutadants?

Els països "normals" poden fer manifestació pública dels seus simbols sense caure en el ridícul ni en la carrincloneria. Nosaltres en canvi patim aquesta autoflagel·lació simbòlica. Estem en una situació de confrontació identitària permanent i partim d'una posició de inferioritat. Estem acomplexats, ens manca autoestima i tenim uns representants polítics que són el reflex del que som i així es comporten: Van a pidolar a Madrid allò que és nostre.

Fins quan ens perpetuarem en aquesta anorreació col·lectiva?

Una visió molt particular

Tot regirant calaixos de l'ahir he topat amb un exercici dels meus anys d'estudiant. Calia cercar imatges per definir cadascuna de les paraules d'una llista que el professor ens va dictar i fer-ne una breu exposició de motius. D'aquesta ja fa més de de 25 anys jo en vaig dir:

"DEMOCRÀCIA. La recerca partia d'un desig crític i desmitificador d'un terme que en la seva pràctica real permet coses contradictòries a la seva teoria o ideal. ... La imatge conté una forta càrrega ideològica en la seva crítica a l'aparell policial dels estats democràtics. ... Govern i policia són la mateixa cosa amb expressions externes diferents."

Les dues cares de la mateixa moneda.
Han passat els anys però l'acudit segueix força vigent.

Tornem-la a penjar, doncs!

Enguany l'estelada ha fet 100 ANYS. S'ha engegat tota una campanya per penjar-la en els blocs. Apa, doncs som-hi. D'altra banda el PSAN també commemora els seus particulars 40 ANYS. En el video m'hi reconec.

Més enllà però en resta els meus +25 anys de pública afiliació independentista. I m'hi mantinc, què hi farem!

De les curiositats de la xarxa i de la vida

Aquest univers que és internet ens posa a l'abast infinitat de possibilitats. Hi ha qui escorcolla el passat d'il·lustres personatges per trobar-hi aquelles febleses de les històries personals que els permetran donar cops baixos que d'altres no gosaran aturar. Amb aquests gestos poc generosos, i molt malaltissos de poder, hauran escombrat el seu camí no tan sols de males herbes i bardisses sinó també de roses ... Deixem-ho aquí. (Qui s'en senti al·ludit ja m'entendrà, si vol, però m'afiguro que des de la seva poltrona no disposarà del temps necessari per aflorar penediments que distreurien la seva meteòrita carrera. Apa!) Però també, i aquí anava amb aquest post, hi ha sorpreses curioses com les d'aquesta foto de l'any 1974. Ens vam conèixer fa més de 25 anys i ara ja en fa gairebé tants que l'hi vaig perdre la pista ... però vet aquí que amics comuns me la van retornar a la memòria per casuals viaranys de la vida. Així doncs les casualitats de la xarxa no són res més que una projecció de les que generem les persones. Recordo Paris, sense haver-hi estat, petons!

Cotylorhiza tuberculata (Nom comú: Ou ferrat)

M'he passat les vacances temptant la sort... vés per on, avui l'he acabada!

Aquest matí la mar era ben plana, l'aigua ben clara, ni tan sols hi surava aquella brutícia quotidiana que dia rere dia hi feia presència en forma de bombolles sabonoses i clapes olioses efervescents de coloraines a contrallum. La megafonia mandrosa (contaminació acústica de riquesa políglota que esclata a partir de les 10 del matí en les nostres renovades platges que res tenen a veure amb aquelles que guardem en la memòria de la nostra infantesa) que ens avisa cada dia del persistent assentament «medusaire» a les nostres platges es mantenia callada en aquelles hores del matí. Tant li fa. La seva presència però m'és ben manifesta en els altaveus que utilitzo de referència per nedar els meus 200 metres.

Dies enrere visualitzava éssers solitaris oscil·lant entre les onades, de color verdós i del tamany d'un puny, res a veure amb aquelles plaga gregària que vaig veure l'any passat i que eren molt blanquinoses i petites, gairebé transparents. Poc a poc la insistent alerta de plaga de meduses, que he obviat durant gran part de les vacances, m'ha omplert de temors que el meu limitat «intrepidisme» ha volgut combatre. Avui però tot havent doblat els meus 400 metres he persistit en l'exercici. Mala pensada. Aleshores en una braçada he notat quelcom que entrava en contacte amb el meu costat esquerre (quina ironia!).

Des d'aleshores la coïssor m'acompanya i d'això ja en fa més de cinc hores. Paciència. Els científics em donen bones esperances, si és que no l'he errat en l'espècie, ves per on no ho tinc massa clar. Peró si he de fer cas en les observacions fetes dies enrere, la que més s'hi assembla és la que explica el Sr.Josep-Maria Gili (És el coordinador del Consell Assessor de Recerca en Acció, Professor d’Investigació del CSIC), Subdirector de l’ICM de Barcelona. Crador del Grup d’Ecologia del Bentos Marí. Membre de l’Associació pel Foment de la Ciència):

Cotylorhiza tuberculata (Macri, 1778) (Nom comú: Ou ferrat)
Morfologia: és molt característica la forma i el color de la ombrel·la (diàmetre: 20-35 cm) aplanada, marronosa-grogosa, amb un cert grau de verd, en funció de les algues simbionts que viuen al seu interior. Presenta una destacada protuberància pardosa-ataronjada. Té 8 braços orals coberts d'apèndixs a modus de petits tentacles amb l'extrem en forma de botó blanc o blavós. El perímetre de la ombrel·la està dividit en 16 lòbuls subdividits, a la vegada, en més de cent. Com en la resta de rizostòmids, la vora de la ombrel·la no té tentacles.
Perillositat: Baixa.
La capacitat de produir urticària és limitada, en part degut a l'escassa longitud dels seus tentacles. Però, sobretot, a la baixa densitat de cèl·lules urticants en els mateixos. Els seus efectes són molt lleus, no passant d'irritació de la pell i picor. A no ser que hi hagi una reacció de tipus al·lèrgic, no requereix atenció mèdica, a la majoria dels casos.

Què coi té el vermell, per no parlar del roig!

La meva alimentació a l'estiu es redueix bàsicament als tomàquets i a la síndria. El tan lloat pa amb tomàquet que m'ha acomapanyat durant gran part de la meva existència ha quedat reduït aquests darrers anys a la mínima expressió. Panarra com sóc he cedit al xantatge del bon estar i ara sols el tasto en diades assenyalades. Però d'aquest canvi d'hàbits n'he descobert la meva feblesa pel tomàquet. Des de que vaig començar a cultivar-ne, anys enrere en aquell peculiar exercici de masoveria, no en puc passar. Devoro amanides de tomàquets amb formatge fresc, tonyina, panses, nous, enciam, poma, espàrrecs, blat de moro, arròs, olives ... tant s'hi val què hi hagi sempre però amb la prevalença del tomàquet, com més vermell millor. De les amanides vaig arribar al gaspatxo. Molt recomanable a l'estiu. Però a voltes un excés de vinagre o d'alls m'ha abocat a reconduir-lo, reintrepretar-lo fent-ne unes particulars sopes casolanes. N'he reduït els ingredients tracionalment andalusos (all, pa i vinagre) i hi he acabat afegint síndria. La troballa, que no pas invent, ha estat molt bona i satisfactòria, m'aporta la frescor justa per combatre les calorades d'estiu. No us en deixo recepta perque sóc molt mal cuiner, a la xarxa en trobareu de molt bones. Però això sí us en recomano el tast, i si potser en un bon restaurant molt millor, està empíricament comprovat. L'únic inconvenient potser en serà la disponibilitat de dispendi. Una altra molt bona combinació són els batuts de síndria amb iogurt, aliment bàsic i imprescindible de la meva dieta de contenció anti-cent.

La meva bici

Ara que tinc els grans viatges ajornats «sine annus» he retornat a la btt per abellir-me les vacances. Un esport que curiosament vaig descobrir ja fa més de vint anys de la mà d'amics muntanyencs. Encara conservo aquella primera bici, marca peugeot, que va resistir tarteres i una pila de camins. Em fa cosa llençar-la, doncs encara roda, amb les seves limitacions, clar, però em va donar tantes bones sensacions!. Ara fa un any vaig adquirir aquesta modesta eina, però fins ara m'ha respost molt bé. Té la sort de no haver de passar pels tràngols de la seva predecessora doncs em troba més mancat de forces. De totes maneres ho intentaré de nou. De moment ja fa dies que ens prenem mides voltant el front marítim. Quan em senti fort afrontaré la serralada com feia en els meus bon temps. De debó, si us abelleix l'exercici i la natura no podeu deixar de provar aquesta modalitat esportiva. Això sí feu-ho gradualment, no fos cas que un atac de cruiximent us fes repensar la vocació. Us ho dic per pròpia experiència. Fa una setmana vaig estat totalment cruixit com mai, coses de l'edat. Però sóc tossut i no m'he aturat pas. Ans el contrari em tormento dia rera dia. Gairebé ara que vaig per terrenys plans ja només uso el plat gran.

Can Cabanyes (Argentona)

Per arrodonir la celebració familiar vam acabar visitant aquesta masia d'interès familiar. Els avis materns hi feien de masovers abans de la seva venda i canvi de propietaris el 1925. D'això ja en fa molts anys. Però els records de la meva familia sempre han estat lligats en certa manera a aquesta casa. Actualment la masia ha estat ben conservada i se li ha afegit tot un conjunt d'elements de nova construcció molt ben pensats, mantenen l'encant propi d'una masia d'aquesta bella planta i responen completament a les necessitats dels nous usos: casaments d'alta volada.
Cal dir que en principi no és visitable si és que no teniu interès de contractar els seus serveis. Però vés per on vam aconseguir visitar-la ben guiats per un molt amable responsable de manteniment, el que correspondria a la figura de masover en l'antigor.

Qui hi vulgui celebrar un banquet només cal que tingui present que tan sols hi ha cabuda per poc més d'un miler de convidats, això sí tots podran seure adientment i no caldrà patir per les inclemències del mal temps. No és pas poca cosa. No vam demanar si per drets històrics ens podrien fer un descompte!

Castell de Santa Florentina (Canet de Mar)

Una visita molt recomanable. Una bella mostra de les recreacions del modernisme. La d'aquesta masia és obra de Domènech i Montaner donat els vincles familiars que hi tenia.
Si us bé de gust heu de saber que és una finca privada i sovint hi és habitada. També s'hi fan convits diversos i a l'agost s'hi celebra un Festival de Música. Les visites però han de ser concertades.
Ben a prop tenim joies que desconeixem, qui sap si per mandra, no les hem visitat mai.
Aquesta visita l'he feta amb motiu d'una celebració familiar i de bon cor us dic que va ser un encert.

De la sequera, els hàbits domèstics, la política i ...

Ara que la sequera sembla haver caigut en l'oblit retorno al punt on vaig quedar:

La meva darrera dada de consum domèstic, datada del mes de juny, ha ascendit a l'astronòmica xifra de 165 litres/dia, la qual cosa es tradueix en 35 litres per persona i dia.

El consum a l'àrea metropolitana es situava sobre el 182 litres i el govern català en fixa el consum mitjà en 272 litres.

Quina barra! En el meu consum més exagerat tan sols he arribat a 77 litres per persona i dia.

Qui es beu la meva aigua?

Calia que respongués a la crida pública d'estalvi quan, segons les seves dades, jo ja n'estava fent un consum ajustat? Per quins set sous no se'ns reconeix (a tots aquells que estem per sosta la mitjana) la nostra conducta energètica?

Per quins set sous m'he hagut d'embrancar en aquesta tasca d'estalvi?

Consciència cívica?

No, senzillament, no.

Me n'adono que sóc un friqui social per no malbaratar recursos energètics!

Em nego a revisar els consum de gas i electricitat no fos cas que prengués consciència de les meves aptituds asocials. Encara no entenc com les companyies no m'han denunciat pel meu baix consum. Ja ho entenc, els ajudo a rebaixar la mitjana i a sobre percentualment els hi pago els serveis a preu d'or!

No és això companys, no!

Les polítiques de gestió dels recursos són molt alegres, massa, malbaratem recursos hídrics (queda plenament constatat en aquest petit estudi de camp domèstic), fonem recursos econòmics públics en estudis superflus, en càrrecs innecesaris (no remeneu en l'Ajuntament de Mataró, si us plau), en obres mal projectades i deficientment supervisades, ... i m'aturo perque miro al meu voltant i veig com de malament es fa tot plegat.

Com de mísers som tots plegats. Hi ha qui amb la feina ben assegurada i amb una renda superior de la mitjana encara gosa queixar-se de la crisi i de la seva situació econòmica. Però, ai làs, no deixarà de fer vacances, a la platja, a l'hotel, la casa rural o l'apartament.

Però retorno a la cosa pública que m'ha esvalotat el post: Així doncs en aquest temps de «crisi» quina credibilitat es mereixen els nostres gestors?

Poca, cap o nul·la us ho deixo al vostre gust.

PD: Serà la calor d'aquest agost o l'absència d'aire condicionat el que m'ha provocat aquesta escalfada?

«La nau dels bojos» (Conte núm.3)

Tan sols un tast per agraïr el nou treball de l'Albert Sánchez Piñol, tot ell ple de "perles" com aquesta:

"... Malalts que semblen perduts per laberints d'una demència minoica, sorprenentment, intueixen l'amenaça i no s'embarquen. En canvi, individus d'aparença normal són víctima d'entusiasmes místics. Il·lusos, perquè fins i tot les rates oloren l'amenaça i fugen en bandades, ..."

COMENTARI:
El més dur ha estat comprovar l'adicció que genera. Tenint-lo entre les mans m'he aturat en una terrassa, n'he començat la lectura, a casa l'he acabat gairebé picant de mans amb un darrer conte genial «Només digues si encara m'estimes».
Conclusió: 14 euros molt ben gastats. coi!

Un buit per refer novament el retrobament

Després de la tempesta ve la calma. Reformulo el blog. Tot mig aprofitant les vacances. Poc a poc l'aniré refent, canvio colors, i qui sap, si no perdo el tremp i m'omplen les ganes, n'obriré d'altres menys caòtics que no pas aquest.

LES FESTES DEL BARRI

Són molts dies de silenci tot elaborant i coordinant unes festes pel barri. He deixat una mica oblidat aquest bloc com tantes altres coses. S'acosta la calor i ja trobarem´temps per fer-nos molt més visibles. Apa. Qui vulgui saber-ne més de les festes que s'espavili i busqui arreu informació sobre els concerts, correfoc, cercavila de gegants, teatre infantil, espectacles, festival, ballada, cinema, marxa peru, arrossada, exposicions dels tallers, ... moltes coses per quatre dies.

Apa si us quedeu a casa que no sia per mandra!!!

CONSULTEU PROGRAMACIO clicant a l'enllaç de l'Associació de Veïns

o feu-ho directament aquí www.aikido.cat/Esmandies

Hi ha una secció FESTES DEL BARRI hi trobareu tota la informació.

De la sequera i els hàbits domèstics

La fi de la sequera sembla aproximar-se. Han estat mesos de reeducació del consum domèstic. La reutilització de l'aiqua de la dutxa, de la neteja dels plats, de l'esbandida de la rentadora i fins i tot de les escasses pluges, ens ha portat a prendre consciència de la nul·la optimització de la nostra particular xarxa domèstica.
En la gràfica postejada les dades encara són irrellevants. Ni tan sols s'hi reflecteix el trencament d'una canonada amb afectació per inundació al veï de sota. Les mesures extremes adoptades han reduït pràcticament a zero l'afecctació d'aquella incidència particular.
Caldrà atènyer la propera factura per avular l'èxit de les mesures preses.

Ens empenyen!

Il·lustracions de la meva filla Carla.

L'estel de mans, metàfora comunitària.

ESTRELLA
Fotografia de mes filles




La meva perversa
reinterpretació!

Emmig de la tempesta s'obre una clariana.

He recuperat aquesta imatge del febrer passat. El dia d'avui també és gris i plujós. Perdre'm en l'horitzó m'allibera una mica de la pesantor dels deures. És un bon exercici d'estirament neuronal, potser també espiritual.

Avui he sentit en Carod en l'acte d'ERC Futur. I si he de ser sincer, no m'ha agradat gens el to amb que s'ha expressat. Molt malament deuen estar les coses a Can Esquerra perquè aquest senyor parli així. Ha perdut el nord. Degota rancúnies. Escenifica retrets ja viscuts. Sembla un retorn al passat d'algú que no ha entès que potser ja li ha arribat l'hora d'assumir altres rols.

I aquesta percepció em retorna a la trobada que vàrem tenir dimecres passat. En un restaurant de l'eixample barceloní ens vàrem retrobar una trentena de independentistes per donar la nostra benvinguda a l'Àngel Colom. Un actiu de la política catalana que no es mereixia l'ostracisme a que se'l va condemnar. El temps a la fi, tard o d'hora, posa a cadascú al seu lloc.

Al sopar hi vaig assistir envaït per la curiositat. Volia saber de primera mà el perquè d'aquest retorn. Les paraules de l'Àngel eren engrescadores. Vaig trobar que encara manté un discurs prou ben articulat i ple de fermes conviccions. Tot i el meu escepticisme sobre la seva anàlisi de la realitat política del país, em va plaure sentir-lo amb ganes de plantar cara.

Pot ser un referent a tenir en compte en aquests moments de desgavell del nacionalisme català.

La seva estratègia és influir en els congressos de CDC i d'ERC amb la intenció de recompondre els ponts de diàleg que el país necessita. No es planteja cap rol més enllà d'articular puntuals respostes cíviques al declivi nacional que representa l'actual tripartit. En part manté aspectes d'aquell messianisme que l'hi assignaven els seus detractors, però que no és res més que la presa de consciència de la delicada situació del nostre país en quan a la identitat nacional. Mentre els adversaris no afluixen en el seu embat identitari expansiu nosaltres, els catalans, aparantem defugir-los-hi la mirada àdhuc l'abaixem. Cal recuperar veus pròpies de reconeguda autoritat. I l'Àngel n'és una. Estarem amatents.

"Cameo" per la Barcelona Woodyana

Perdoneu la qualitat de la imatge. Però és molt curiosa. L'he captat amb el mòbil directament del trailer de la pel·licula. No es tracta d'una revisió de la Bella i la Bèstia, no! Podeu veure l'escena a l'enllaç Vicky Cristina Barcelona. Sense proposar-m'ho eclipso l'Scarlett !

La Mar de "normals"! (No som pas "tontos"!!!)

El 31 de març de l'any passat l'Ajuntament de mataró inaugurava un nou Parc (?) a la façana marítima. Curiosament tal esdeveniment es produïa poc abans del tret de sortida de la campanya electoral. I tant precipitadament fou la inauguració que no van poder ni espererar que el verd arrenqués. Aquella festeta (quatre duros de no res de protocol) va quedar deslluïda per la ira dels deus: ventada, trons i pluja.

L'endemà de les eleccions, no podia ser d'altra manera, el nou Parc ja patia les primeres intervencions per fer-hi uns arranjaments de no res. (Cosa que no vol dir pas que fossin petites les obres, eh?). Se'n van oblidar o ho van deixar per més endavant davant la premura que marquen les campanyes electorals? No hi va haver mala gestió? No clar, per tant poca cosa ... ai làs, quanta gent malpensada hi ha pel món.

Però vet aquí que tot no s'acabà així. No ha passat ni un any que el Parc ha tornat a patir una intervenció també de no res: una ampla zona s'ha foradat per a passar-hi canonades. S'ha malmès l'ajardinament i els elements decoratius d'obra. Però tant se val, el parc va estar llest just abans d'arrencar la campanya electoral, i això era el que comptava.

Tristament aquesta mena d'actuacions les hem acabat assumint tots plegats com a "normals" i no crec pas que ho siguin. Eren o no públics els diners del Parc?

El més lamentable de tot plegat és que darrera d'aquesta actuació hi ha un cap pensant, algú a qui se l'hi ha acudit accelerar una urbanització d'un Parc per poder-ne fer una inauguració abans d'unes eleccions. Podrem mai saber el nom d'aques geni?.

Gaudí en el cor de Lleó.

Un Palau Gaudinià en el cor de Lleó. Tot i sentint-me foraster, i estranger, vaig poder copsar un cert aire respectuós amb el foraster. Els lleonesos són gent normal, una mica durs en les formes i tossuts en les conviccions cotidianes, però també saben consentir que algú parli català sense ganes d'ofendre'ls. Una cosa em va quedar ben clara: l'estrès el tenen gairebé foragitat. I les seves nits en el barri 'húmedo' són un gran què!. 'Tapejar' és un art que potser estaria bé d'importar si sabéssim valorar la grandesa del temps esmerçat en bona companyia tot assaborint la vida en la seva justa dimensió.

Trobada Gaudiana a Astorga

Tot passejant per Astorga, a la recerca d'un restaurant vaig topar amb aquesta obra d'en Gaudí. El record anirà acompanyat dels cigrons amb "callos" que vaig prendre tot dinant. I la convicció que un bon àpat depèn molt de la bona companyia, de l'amabilitat de l'espai i de l'ofici del restaurador. Salut i un bon record en aquesta meva curta incursió en terrers lleoneses. Em plagué visualitzar pintades: "León Sólo" i "País Llionés". Potser no serviran de res, però em reconcilien amb una part dels habitants del sud europeu.

Quaranta anys després, el maig que heretàrem.

Hem entrat en un nou més de maig. Els meus primers referents infantils m'evoquen a aquell més de flors, principalment lliris, que portava a escola. No entenia el perquè. Poc a poc vaig anar entenent allò del mes de Maria. De totes maneres jo mirava ma germana i no ho acabava d'entendre. Tant li fa, però. Amb els anys aquella referència va sucumbir sota l'intel·lectualitat d'un maig francès molt sonor a través de la nova cançó. Amb aquelles cançons vaig anar percebent poc a poc l'abast d'aquell mes del 68. Vaig saber de les seves cuatades mimetitzades en aquells festivals de Canet, on mai vaig assistir. Però ai làs, sempre vaig viure-ho intensament, de molt lluny, sí. Jo era encara un infant. Més endavant vaig comprendre que la meva adolescència va ser el que va ser en part gràcies a aquells fets. Què hauria estat de nosaltres sense aquella petita revolució? Com hauríem subsistit en la negror del franquisme sense aquella alenada?

Ara quaranta anys després quan algú en parla, sento l'agror de no haver-lo viscut plenament, però també em plau haver estat de les primeres generacions que se'n van beneficiar.

Avui, quan ja estic de tornada de tots els mites, em plau sentir, encara, els meus cabells llargs deixats a mercè del vent. Un acte més de reconeixement a un moviment que sobre el seu fracàs aparent va trencar moltes i moltes barreres.

Avui he anat a cercar la sorra de platja sota el meu carrer, però dissortadament ja no hi ha llambordes per aixecar! Però no patiu, m'he descalçat i ... hi havia sorra en les meves sabates!

Reveure's, un exercici d'autoreconeixement.

Retrobar-nos any rera any és un exercici d'autoreconeixement en aquells amb qui vam compartir els millors anys de les nostres vides. Tot i haver dut vides ben diferents quan ens retrobem ens reconeixem i per uns instants ens adonem que mantenim uns vincles més enllà de les afinitats que vàrem tenir en el passat. Enguany hem tingut un record per en Tim.

TIM, per sempre!

Avui m'ha colpit saber del teu traspàs quan m'ho ha comunicat la Meritxell. Però abans de dir-m'ho ja intuïa que potser m'havia de donar una mala notícia.
No sé com dir-ho. Se'm fa estrany estar avui pensant en tu. Recordo l'afecte que ens vàrem tenir, n'he estat conscient en la distància, i sobretot fa ben poc dies.
Poques coses ens resten d'aquella adolescència que vàrem compatir, tan sols els solcs d'aquella força per viure.

Fa tot just un mes enrera, em vaig retrobar un vell amic, un d'aquells que sense grans confessions ni grans terrabastalls emocionals, però sí vivencials, s'ostatgen per sempre més en un racó profund de l'ànima. Me'l vaig retrobar després d'anys de no saber-ne gairebé res. Els seus ulls encara reflectien aquell reconeixement que traspua la bona amistat.

I vet aquí que feia ben poc havia estat a Africa (potser em va dir Mali i no ho vaig retenir). Ara sé amb certesa que devia ser Mali. Perque aleshores em va donar records teus, sí records d'en Tim!. Va ser una doble sorpresa i una major satisfacció: primer retrobar un vell amic i alhora saber que un company d'estudi (i amic, no en tinc pas cap dubte) em recordava i m'enviava una forta abraçada.

Malauradament l'alegria m'ha durat ben poc en assabentar-me del teu decés.

Tim, moltes gràcies per aquest darrer gest envers mi, malgrat casual era ben sincer (venint de tu no podia ser d'altra manera). Un gest de recordança que no vaig pas interpretar com a simple compliment de cortesia, no. Em va reconfortar. Ara m'ajuda a prendre consciència del teu fins sempre. Gràcies.

Piconats

S'han acomplert els mals presagis. Els resultats electorals ens mostren altra vegada la perplexitat del nostre entorn social.

Espanya és reduïda a una bipolaritat extrema, tan sols acolorida per testimonials presències d'alguns partits que no deixen de ser rèmores del passat. Són residuals, malgrat la pàtina de novetat que ens volen imbuir, cal però no subestimar el nombre elevat de vots que han assolit. El sistema electoral els menysté però no pas per això n'hem d'oblidar la seva ascendència en la col·lectivitat que habiten.

La Catalunya estricte, aquella reduïda a quatre tristes províncies (on ha anat a parar aquella reivindicació d'una sola província?) en canvi ha mantingut in extremis la seva particular excepcionalitat. Cinc forces polítiques amb desigual representació.

La majoritària, és sistèmica. Viu d'un aferrament orgànic i sap usar els mecanismes populistes. Aquesta vegada ens han venut la por. La por al passat, aquell ahir negre que encara molts recordem. La por que d'altres s'han entestat a posar davant nostre per fer creïble la crida d'aquests nous salvadors que tot ho poden. L'engany s'ha acomplert. Els vents de l'economia ens apropen tempestes que molts ja percebem amb greu neguit. Però tant li fa. Els resultats prevalen, ells qui sovint han escarnit les esquerres per missatges irreals i mancats de projecte, ells que s'han ventat de la fortalesa ideològica han reduït tota la campanya a inflar la por. Temien perdre el poder que tant els honora i no han dubtat a escollir els mitjans que repudiaven. És la demagògia en el seu estat més pur: Han fonamentat el seu missatge polític en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels electors fal·laçment prevalent el manteniment de les pròpies situacions de privilegi.

En segon lloc hi tenim la Catalunya desorientada. Aquella que vol i dol. Resisteix com a mal menor, davant la irracionalitat de les propostes dels seus naturals competidors, a la dreta per la vessant econòmica, a l'esquerra per la vessant nacional. Malgrat tot hem d'agrair-los la seva persistència. Són la seguretat inconscient dels fills emancipats. Quan els temps s'enrareixen la llar paterna esdevé l'aixopluc més fiable. A contracor caldria agrair-los l'existència, però malauradament han jugat més a preservar el propi patrimoni que no pas a ajudar als fills a emprendre el camí que ells que no van gosar.

De la discòrdia en tercera posició, més ens valdria no parlar-ne. Són l'anacronisme irreverent d'una societat que no acaba de restituir la seva consciència nacional. Els seus valors són corrosius: ataquen l'ordre establert. Tan sols cal veure la seva persistent càrrega contra la llengua, en neguen la persecució i promouen la segregació social. Hi ha res més pervers.

Dels perdedors poca cosa més en podem dir: són els representants autoanomenats d'esquerra i d'alliberament nacional. Però s'han rendit a les servituds del poder i això els traeix.

Ens en refarem?

Tornarem a lluitar ....

L'ofensa bipolar que ens infonen

"La llibertat comença alliberant el propi pensament i deixant de pensar com ells." (V.Partal)

Rèmora i claudicació lingüística en l'empresa privada, crònica d'un retrocés.

La normalitat de la llengua en l'àmbit privat de les empreses és sens dubte un dels punts febles de l'estat del català en la nostra societat. Fa més de vint anys que em moc en el món laboral en l'àmbit de l'empresa privada. I en tots aquests anys he pogut contrastar abastament la invisibilitat de qualsevol política activa per part de les entitats públiques i de qualsevol altra organització o entitat. La presència del català en tota mena de documentació sovint ha estat un exercici heroic individual. Tots veiem amb normalitat que les factures i els pressupostos sobre qualsevol bé de consum se'ns facin a mans estrictament en castellà. Ningú gosa rondinar al professional o industrial contractat, n'hi tant sols es gosa suplicar que se'ns presenti la documentació en la nostra llengua. Hem desistit no tant sols en pro de la "bona educació" sinó també empesos per una incomoditat relacional, no volem molestar i importunar l'altre. Serem mal interpretats, acusats d'extremistes i radicals.

Ben segur la meva visió és molt reduïda i no em permet fer una radiografia ajustada, no crec però que n'esbiaixi la realitat.

Parteixo de la generació a la que pertanyo: aquella encapçalada pel baby boom del 60, l'escolarització de la qual va ser majorment en castellà. Ara aquesta generació ha assolit la seva plenitud, productiva o de posició social i laboral, tot mostrant sense embuts i sense vergonya les seves incapacitats lingüístiques. No m'equivoco pas quan em considero membre d'una generació catalana gairebé analfabeta funcionalment si en basem en els usos lingüistics fora de l'àmbit de l'ensenyament i d'una part del funcionariat. Recordo els anys de batxillerat, en plena transició, com un gran moment vital en el qual se'ns va obrir la possibilitat de trencar amb un passat negacionista tot apostant per implementar l'ús social del català. Ja aleshores vaig poder comprovar com companys, dels anomenats 'catalanoparlants', preferien prendre els apunts de classe en castellà enlloc d'usar la pròpia llengua. El català, amb moltes dificultats, es va anar obrint pas en les aules de la mà generosa d'aquells professors desconcertats que van saber comprometre's amb un país que emergia de les misèries del feixisme. Però el seu esforç i entusiasme no va ser pas degudament correspost per l'alumnat, ni per tots els ensenyants. I encara menys reconegut socialment.

Ara, trenta anys després, me n'adono que aquell preàmbul de l'aplicació de la immersió lingüística en l'ensenyament, no deu distar molt, en resultats reals, als de les generacions posteriors d'estudiants que ens varen succeir. I això certament no és pas una gran fita. Hem guanyat en coneixement teòric de la llengua, fruit de la immersió. Però, ai làs, hem retrocedit en l'ús social de la llengua entre els amics, al barri, al carrer. I segons apunten certes enquestes també entre els lectors de llibres.

En aquest país es percep el castellà com a primera llengua relacional en la majoria d'àmbits. Fins i tot s'ha perdut la mala consciència i està envaïnt espais culturals i socials on el català era l'única llengua vehicular. El català a assolit l'equiparació al llatí, llengua culta, imprescindible per a l'ascens social però no pas per a la supervivència. I aquests és el veritable mal o sagnia de la nostra llengua.

Deixo de banda les motivacions que m'han empès a esbossar aquestes ratlles i que inialment volia reflectir. Quedi doncs tant sols el títol com a simple acte de denúncia. Constato així que la bonança lingüística en el nostre país és una interessada entelèquia dels nostres polítics per frenar el tímid embat d'aquells que ens volen exterminar i no donar-los'hi el protagonisme mediàtic que busquen.

El mal que fan però ja tan sols és la continuació d'una vella història de molts segles i no serem capaços de revertir el flux si no se'ns incorporen la majoria de nou vinguts... això però sons figues d'un altre paner però que ens remetran a una situació més precària encara.

Un matí, i vint-i-tres

Inesgotable font de vitalitat, l'albada, llum de matisos eixamplant l'horitzó. Es filtra entre la pell, irradiant l'esperit. Placidesa d'un matí a ciutat, vincle natural. Avui repasso aquell ahir escolat, no pas oblidat.

Revifant mirades

Soca (Santa Fe del Montseny)

Un matí qualsevol

Avui al L'Ofici de Viure, el programa d'en Gaspar Hernàndez a Catalunya Ràdio, han parlat de la Llum i l'estat d'ànim.

Acompanyo aquesta referència amb una imatge de dies enrera.

Els primers ratjos del dia acomiadaven la lluna que voltava ponent-se rera el canviat contorn d'una ciutat que algú s'ha entestat a redimensionar-la.

En diuen progrés. Malmeten memòria.

Les albades a la platja veuen d'aquesta llum que regenera l'esperit ...

Retorn al Montseny

D'aquests paratges no me'n canso mai ...

La força de la natura es fa present en tot ...

Refaig camins que em retornen ...

El silenci d'una absència ...

La descoberta de l'oblit ...

La frisança d'un alè ...

La por del dubte ...

Finalment

el passat

desdibuixat en aquest present

se m'escola entre els dits ...
Hauríem de ser més tenaços

deixar-nos envaïr d'aquesta natura malmesa.
Potser ens n'adonarem, a redòs del capvespre,

que la seva dissort serà l'avantsala de la nostra fi.

Amatents

MANIFEST

TEMPS DE RE-VOLTES, POSEM EN MARXA EL DECREIXEMENT!
Vivim immersos en un model de vida impossible de mantenir, indesitjable i injust. El sistema actual, basat en el creixement exponencial i infinit que no té en compte la lògica empírica de la finitud de recursos del planeta, ens està portant i ens portarà a viure en un món inhabitable.
En gran part, el nostre model de vida es basa en l'explotació dels recursos energètics fòssils i finits com el petroli, el gas i el carbó que cada vegada més, estan i estaran en declivi. Tard o d'hora doncs, haurem d'aprendre a viure en un món de baixa energia perquè ni tota la tecnologia del món, ni totes les renovables juntes podran aconseguir que seguim vivint com si tinguéssim tres planetes. Perquè cap invenció podrà negar-se a veure que de planeta només en tenim un, maltractat, espoliat, contaminat i assaltat en tota la seva fragilitat.El canvi climàtic és una conseqüència del nostre model de vida, un avís que ens indica que estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en un sistema de creixement de la producció i del consum tan gran que no és gratuït, que té implicacions, una d'elles l'augment constant de les emissions. No podem aturar el canvi climàtic sense decréixer.
A més, haurem d'aprendre a viure en un món nou, en un món en crisi, crisi de l'alimentació que amb el model de vida actual depèn del transport de mercaderies completament insostenible arreu del món, que depèn al mateix temps, dels combustibles fòssils que declinen. Una alimentació cada cop menys variada, menys pròpia i més dependent de la compra de llavors a grans multinacionals. Més imprevisible per a la salut degut a la generalització dels transgènics, menys abundant si seguim pensant que és millor dedicar la terra a plantar aliments per alimentar els cotxes, enlloc de plantar per alimentar les persones.
Per altra banda, molt del mal que anem fent dia a dia, incansablement contra l'ecosistema pot arribar a ser irreversible. Vivim a costa de l'extracció d'uns materials que han costat a la terra milions d'anys de produir, amb una flota pesquera que pot pescar més del que pot arribar a haver-hi al mar. La desertització avança i la biodiversitat es redueix dràsticament. La tecnologia ens ha permès guanyar momentàniament l'assalt contra el planeta, guanyar temps de manera que anem deu passes davant seu, i el seu ritme natural de regeneració no ens pot seguir. Anem massa ràpid, i més tard o més d'hora haurem de frenar. Nosaltres no volem esperar a tallar fins l'últim arbre per adonar-nos que els diners no es poden menjar.
Per si no n'hi ha prou, el sistema financer i econòmic actual és també i en gran part, responsable del caos ecològic del planeta i de la nostra esclavització sense precedents. Un sistema que crea els diners del no res i que a sobre, ens cobra interessos. Un sistema que necessita que seguim consumint, que seguim creixent, demanant crèdits i pagant els nostres deutes per a seguir funcionant. Un sistema que no té en compte el valor real de les coses, governat amb les regles d'uns pocs per tal d'explotar als altres i destrossar el nostre medi i mitjà de vida. Volem lluitar contra un sistema econòmic que ens condemna a la precarietat, volem deixar de viure explotades per un sistema que sembla que no té cares però que sabem clarament que no és producte d'una mà invisible.
Davant d'això, no ens quedem de braços plegats. Posem en Marxa el decreixement perquè és Temps de Re-voltes, perquè és necessari construir una altra manera de viure, i perquè per fer-ho, cal conèixer com vivim i a on porta el model de vida que ens estan venent. És hora de començar una Marxa, respectuosa amb la natura, que recorri, visiti, intercanvii, i creii amb les persones i organitzacions locals de cada territori. És hora d'alliberar-nos del poder del sistema dominant, d'organitzar la insubmissió, de reagrupar-nos, de prioritzar les alternatives, i d'interconnectar-les unes amb les altres. És hora de deixar de treballar per l'economia de creixement, i dedicar-nos a practicar el decreixement.
Pedalem per una vida on decidim nosaltres. La crítica és necessària però necessitem projectes, necessitem idees, necessitem veure que hi ha alternatives possibles. Alguns diran que som utòpics. Els utòpics són ells!

Aproximació

RETORN AL POTSER

Gairebé ha passat un mes des de la darrera entrada... Tant li fa, però, no hi ha voluntat de continuïtat temporal. Les aportacions sistemàtiques poden perdre valor en esdevenir rigorosos compromisos.

Ara intento percebre el buit / hi ha tant de neguit en suspens / les contradiccions afloren / les esperances ens malmeten el present / l'ahir ens mutila, en part, la mirada del demà / veig el sol quan s'alça cada matí / deixo que les onades m'envaeixin / a mercè del fred l'ànima frueix del temps / s'escola / en percebo, però, la serenor que em cala / poc a poc altero les regles / d'un joc que em creia / em sé prou trampós per negar-ho / però demà tornaràs per recordar-me / per recordar-te per recordar-los / per recordar-nos / vergonya d'un silenci / allà on callo per no ferir / esperant, potser / mentre remous els pous / del meu present ... / on reposes.