De la sequera i els hàbits domèstics

La fi de la sequera sembla aproximar-se. Han estat mesos de reeducació del consum domèstic. La reutilització de l'aiqua de la dutxa, de la neteja dels plats, de l'esbandida de la rentadora i fins i tot de les escasses pluges, ens ha portat a prendre consciència de la nul·la optimització de la nostra particular xarxa domèstica.
En la gràfica postejada les dades encara són irrellevants. Ni tan sols s'hi reflecteix el trencament d'una canonada amb afectació per inundació al veï de sota. Les mesures extremes adoptades han reduït pràcticament a zero l'afecctació d'aquella incidència particular.
Caldrà atènyer la propera factura per avular l'èxit de les mesures preses.

Ens empenyen!

Il·lustracions de la meva filla Carla.

L'estel de mans, metàfora comunitària.

ESTRELLA
Fotografia de mes filles




La meva perversa
reinterpretació!

Emmig de la tempesta s'obre una clariana.

He recuperat aquesta imatge del febrer passat. El dia d'avui també és gris i plujós. Perdre'm en l'horitzó m'allibera una mica de la pesantor dels deures. És un bon exercici d'estirament neuronal, potser també espiritual.

Avui he sentit en Carod en l'acte d'ERC Futur. I si he de ser sincer, no m'ha agradat gens el to amb que s'ha expressat. Molt malament deuen estar les coses a Can Esquerra perquè aquest senyor parli així. Ha perdut el nord. Degota rancúnies. Escenifica retrets ja viscuts. Sembla un retorn al passat d'algú que no ha entès que potser ja li ha arribat l'hora d'assumir altres rols.

I aquesta percepció em retorna a la trobada que vàrem tenir dimecres passat. En un restaurant de l'eixample barceloní ens vàrem retrobar una trentena de independentistes per donar la nostra benvinguda a l'Àngel Colom. Un actiu de la política catalana que no es mereixia l'ostracisme a que se'l va condemnar. El temps a la fi, tard o d'hora, posa a cadascú al seu lloc.

Al sopar hi vaig assistir envaït per la curiositat. Volia saber de primera mà el perquè d'aquest retorn. Les paraules de l'Àngel eren engrescadores. Vaig trobar que encara manté un discurs prou ben articulat i ple de fermes conviccions. Tot i el meu escepticisme sobre la seva anàlisi de la realitat política del país, em va plaure sentir-lo amb ganes de plantar cara.

Pot ser un referent a tenir en compte en aquests moments de desgavell del nacionalisme català.

La seva estratègia és influir en els congressos de CDC i d'ERC amb la intenció de recompondre els ponts de diàleg que el país necessita. No es planteja cap rol més enllà d'articular puntuals respostes cíviques al declivi nacional que representa l'actual tripartit. En part manté aspectes d'aquell messianisme que l'hi assignaven els seus detractors, però que no és res més que la presa de consciència de la delicada situació del nostre país en quan a la identitat nacional. Mentre els adversaris no afluixen en el seu embat identitari expansiu nosaltres, els catalans, aparantem defugir-los-hi la mirada àdhuc l'abaixem. Cal recuperar veus pròpies de reconeguda autoritat. I l'Àngel n'és una. Estarem amatents.

"Cameo" per la Barcelona Woodyana

Perdoneu la qualitat de la imatge. Però és molt curiosa. L'he captat amb el mòbil directament del trailer de la pel·licula. No es tracta d'una revisió de la Bella i la Bèstia, no! Podeu veure l'escena a l'enllaç Vicky Cristina Barcelona. Sense proposar-m'ho eclipso l'Scarlett !

La Mar de "normals"! (No som pas "tontos"!!!)

El 31 de març de l'any passat l'Ajuntament de mataró inaugurava un nou Parc (?) a la façana marítima. Curiosament tal esdeveniment es produïa poc abans del tret de sortida de la campanya electoral. I tant precipitadament fou la inauguració que no van poder ni espererar que el verd arrenqués. Aquella festeta (quatre duros de no res de protocol) va quedar deslluïda per la ira dels deus: ventada, trons i pluja.

L'endemà de les eleccions, no podia ser d'altra manera, el nou Parc ja patia les primeres intervencions per fer-hi uns arranjaments de no res. (Cosa que no vol dir pas que fossin petites les obres, eh?). Se'n van oblidar o ho van deixar per més endavant davant la premura que marquen les campanyes electorals? No hi va haver mala gestió? No clar, per tant poca cosa ... ai làs, quanta gent malpensada hi ha pel món.

Però vet aquí que tot no s'acabà així. No ha passat ni un any que el Parc ha tornat a patir una intervenció també de no res: una ampla zona s'ha foradat per a passar-hi canonades. S'ha malmès l'ajardinament i els elements decoratius d'obra. Però tant se val, el parc va estar llest just abans d'arrencar la campanya electoral, i això era el que comptava.

Tristament aquesta mena d'actuacions les hem acabat assumint tots plegats com a "normals" i no crec pas que ho siguin. Eren o no públics els diners del Parc?

El més lamentable de tot plegat és que darrera d'aquesta actuació hi ha un cap pensant, algú a qui se l'hi ha acudit accelerar una urbanització d'un Parc per poder-ne fer una inauguració abans d'unes eleccions. Podrem mai saber el nom d'aques geni?.

Gaudí en el cor de Lleó.

Un Palau Gaudinià en el cor de Lleó. Tot i sentint-me foraster, i estranger, vaig poder copsar un cert aire respectuós amb el foraster. Els lleonesos són gent normal, una mica durs en les formes i tossuts en les conviccions cotidianes, però també saben consentir que algú parli català sense ganes d'ofendre'ls. Una cosa em va quedar ben clara: l'estrès el tenen gairebé foragitat. I les seves nits en el barri 'húmedo' són un gran què!. 'Tapejar' és un art que potser estaria bé d'importar si sabéssim valorar la grandesa del temps esmerçat en bona companyia tot assaborint la vida en la seva justa dimensió.

Trobada Gaudiana a Astorga

Tot passejant per Astorga, a la recerca d'un restaurant vaig topar amb aquesta obra d'en Gaudí. El record anirà acompanyat dels cigrons amb "callos" que vaig prendre tot dinant. I la convicció que un bon àpat depèn molt de la bona companyia, de l'amabilitat de l'espai i de l'ofici del restaurador. Salut i un bon record en aquesta meva curta incursió en terrers lleoneses. Em plagué visualitzar pintades: "León Sólo" i "País Llionés". Potser no serviran de res, però em reconcilien amb una part dels habitants del sud europeu.

Quaranta anys després, el maig que heretàrem.

Hem entrat en un nou més de maig. Els meus primers referents infantils m'evoquen a aquell més de flors, principalment lliris, que portava a escola. No entenia el perquè. Poc a poc vaig anar entenent allò del mes de Maria. De totes maneres jo mirava ma germana i no ho acabava d'entendre. Tant li fa, però. Amb els anys aquella referència va sucumbir sota l'intel·lectualitat d'un maig francès molt sonor a través de la nova cançó. Amb aquelles cançons vaig anar percebent poc a poc l'abast d'aquell mes del 68. Vaig saber de les seves cuatades mimetitzades en aquells festivals de Canet, on mai vaig assistir. Però ai làs, sempre vaig viure-ho intensament, de molt lluny, sí. Jo era encara un infant. Més endavant vaig comprendre que la meva adolescència va ser el que va ser en part gràcies a aquells fets. Què hauria estat de nosaltres sense aquella petita revolució? Com hauríem subsistit en la negror del franquisme sense aquella alenada?

Ara quaranta anys després quan algú en parla, sento l'agror de no haver-lo viscut plenament, però també em plau haver estat de les primeres generacions que se'n van beneficiar.

Avui, quan ja estic de tornada de tots els mites, em plau sentir, encara, els meus cabells llargs deixats a mercè del vent. Un acte més de reconeixement a un moviment que sobre el seu fracàs aparent va trencar moltes i moltes barreres.

Avui he anat a cercar la sorra de platja sota el meu carrer, però dissortadament ja no hi ha llambordes per aixecar! Però no patiu, m'he descalçat i ... hi havia sorra en les meves sabates!