De les curiositats de la xarxa i de la vida

Aquest univers que és internet ens posa a l'abast infinitat de possibilitats. Hi ha qui escorcolla el passat d'il·lustres personatges per trobar-hi aquelles febleses de les històries personals que els permetran donar cops baixos que d'altres no gosaran aturar. Amb aquests gestos poc generosos, i molt malaltissos de poder, hauran escombrat el seu camí no tan sols de males herbes i bardisses sinó també de roses ... Deixem-ho aquí. (Qui s'en senti al·ludit ja m'entendrà, si vol, però m'afiguro que des de la seva poltrona no disposarà del temps necessari per aflorar penediments que distreurien la seva meteòrita carrera. Apa!) Però també, i aquí anava amb aquest post, hi ha sorpreses curioses com les d'aquesta foto de l'any 1974. Ens vam conèixer fa més de 25 anys i ara ja en fa gairebé tants que l'hi vaig perdre la pista ... però vet aquí que amics comuns me la van retornar a la memòria per casuals viaranys de la vida. Així doncs les casualitats de la xarxa no són res més que una projecció de les que generem les persones. Recordo Paris, sense haver-hi estat, petons!

Cotylorhiza tuberculata (Nom comú: Ou ferrat)

M'he passat les vacances temptant la sort... vés per on, avui l'he acabada!

Aquest matí la mar era ben plana, l'aigua ben clara, ni tan sols hi surava aquella brutícia quotidiana que dia rere dia hi feia presència en forma de bombolles sabonoses i clapes olioses efervescents de coloraines a contrallum. La megafonia mandrosa (contaminació acústica de riquesa políglota que esclata a partir de les 10 del matí en les nostres renovades platges que res tenen a veure amb aquelles que guardem en la memòria de la nostra infantesa) que ens avisa cada dia del persistent assentament «medusaire» a les nostres platges es mantenia callada en aquelles hores del matí. Tant li fa. La seva presència però m'és ben manifesta en els altaveus que utilitzo de referència per nedar els meus 200 metres.

Dies enrere visualitzava éssers solitaris oscil·lant entre les onades, de color verdós i del tamany d'un puny, res a veure amb aquelles plaga gregària que vaig veure l'any passat i que eren molt blanquinoses i petites, gairebé transparents. Poc a poc la insistent alerta de plaga de meduses, que he obviat durant gran part de les vacances, m'ha omplert de temors que el meu limitat «intrepidisme» ha volgut combatre. Avui però tot havent doblat els meus 400 metres he persistit en l'exercici. Mala pensada. Aleshores en una braçada he notat quelcom que entrava en contacte amb el meu costat esquerre (quina ironia!).

Des d'aleshores la coïssor m'acompanya i d'això ja en fa més de cinc hores. Paciència. Els científics em donen bones esperances, si és que no l'he errat en l'espècie, ves per on no ho tinc massa clar. Peró si he de fer cas en les observacions fetes dies enrere, la que més s'hi assembla és la que explica el Sr.Josep-Maria Gili (És el coordinador del Consell Assessor de Recerca en Acció, Professor d’Investigació del CSIC), Subdirector de l’ICM de Barcelona. Crador del Grup d’Ecologia del Bentos Marí. Membre de l’Associació pel Foment de la Ciència):

Cotylorhiza tuberculata (Macri, 1778) (Nom comú: Ou ferrat)
Morfologia: és molt característica la forma i el color de la ombrel·la (diàmetre: 20-35 cm) aplanada, marronosa-grogosa, amb un cert grau de verd, en funció de les algues simbionts que viuen al seu interior. Presenta una destacada protuberància pardosa-ataronjada. Té 8 braços orals coberts d'apèndixs a modus de petits tentacles amb l'extrem en forma de botó blanc o blavós. El perímetre de la ombrel·la està dividit en 16 lòbuls subdividits, a la vegada, en més de cent. Com en la resta de rizostòmids, la vora de la ombrel·la no té tentacles.
Perillositat: Baixa.
La capacitat de produir urticària és limitada, en part degut a l'escassa longitud dels seus tentacles. Però, sobretot, a la baixa densitat de cèl·lules urticants en els mateixos. Els seus efectes són molt lleus, no passant d'irritació de la pell i picor. A no ser que hi hagi una reacció de tipus al·lèrgic, no requereix atenció mèdica, a la majoria dels casos.

Què coi té el vermell, per no parlar del roig!

La meva alimentació a l'estiu es redueix bàsicament als tomàquets i a la síndria. El tan lloat pa amb tomàquet que m'ha acomapanyat durant gran part de la meva existència ha quedat reduït aquests darrers anys a la mínima expressió. Panarra com sóc he cedit al xantatge del bon estar i ara sols el tasto en diades assenyalades. Però d'aquest canvi d'hàbits n'he descobert la meva feblesa pel tomàquet. Des de que vaig començar a cultivar-ne, anys enrere en aquell peculiar exercici de masoveria, no en puc passar. Devoro amanides de tomàquets amb formatge fresc, tonyina, panses, nous, enciam, poma, espàrrecs, blat de moro, arròs, olives ... tant s'hi val què hi hagi sempre però amb la prevalença del tomàquet, com més vermell millor. De les amanides vaig arribar al gaspatxo. Molt recomanable a l'estiu. Però a voltes un excés de vinagre o d'alls m'ha abocat a reconduir-lo, reintrepretar-lo fent-ne unes particulars sopes casolanes. N'he reduït els ingredients tracionalment andalusos (all, pa i vinagre) i hi he acabat afegint síndria. La troballa, que no pas invent, ha estat molt bona i satisfactòria, m'aporta la frescor justa per combatre les calorades d'estiu. No us en deixo recepta perque sóc molt mal cuiner, a la xarxa en trobareu de molt bones. Però això sí us en recomano el tast, i si potser en un bon restaurant molt millor, està empíricament comprovat. L'únic inconvenient potser en serà la disponibilitat de dispendi. Una altra molt bona combinació són els batuts de síndria amb iogurt, aliment bàsic i imprescindible de la meva dieta de contenció anti-cent.

La meva bici

Ara que tinc els grans viatges ajornats «sine annus» he retornat a la btt per abellir-me les vacances. Un esport que curiosament vaig descobrir ja fa més de vint anys de la mà d'amics muntanyencs. Encara conservo aquella primera bici, marca peugeot, que va resistir tarteres i una pila de camins. Em fa cosa llençar-la, doncs encara roda, amb les seves limitacions, clar, però em va donar tantes bones sensacions!. Ara fa un any vaig adquirir aquesta modesta eina, però fins ara m'ha respost molt bé. Té la sort de no haver de passar pels tràngols de la seva predecessora doncs em troba més mancat de forces. De totes maneres ho intentaré de nou. De moment ja fa dies que ens prenem mides voltant el front marítim. Quan em senti fort afrontaré la serralada com feia en els meus bon temps. De debó, si us abelleix l'exercici i la natura no podeu deixar de provar aquesta modalitat esportiva. Això sí feu-ho gradualment, no fos cas que un atac de cruiximent us fes repensar la vocació. Us ho dic per pròpia experiència. Fa una setmana vaig estat totalment cruixit com mai, coses de l'edat. Però sóc tossut i no m'he aturat pas. Ans el contrari em tormento dia rera dia. Gairebé ara que vaig per terrenys plans ja només uso el plat gran.

Can Cabanyes (Argentona)

Per arrodonir la celebració familiar vam acabar visitant aquesta masia d'interès familiar. Els avis materns hi feien de masovers abans de la seva venda i canvi de propietaris el 1925. D'això ja en fa molts anys. Però els records de la meva familia sempre han estat lligats en certa manera a aquesta casa. Actualment la masia ha estat ben conservada i se li ha afegit tot un conjunt d'elements de nova construcció molt ben pensats, mantenen l'encant propi d'una masia d'aquesta bella planta i responen completament a les necessitats dels nous usos: casaments d'alta volada.
Cal dir que en principi no és visitable si és que no teniu interès de contractar els seus serveis. Però vés per on vam aconseguir visitar-la ben guiats per un molt amable responsable de manteniment, el que correspondria a la figura de masover en l'antigor.

Qui hi vulgui celebrar un banquet només cal que tingui present que tan sols hi ha cabuda per poc més d'un miler de convidats, això sí tots podran seure adientment i no caldrà patir per les inclemències del mal temps. No és pas poca cosa. No vam demanar si per drets històrics ens podrien fer un descompte!

Castell de Santa Florentina (Canet de Mar)

Una visita molt recomanable. Una bella mostra de les recreacions del modernisme. La d'aquesta masia és obra de Domènech i Montaner donat els vincles familiars que hi tenia.
Si us bé de gust heu de saber que és una finca privada i sovint hi és habitada. També s'hi fan convits diversos i a l'agost s'hi celebra un Festival de Música. Les visites però han de ser concertades.
Ben a prop tenim joies que desconeixem, qui sap si per mandra, no les hem visitat mai.
Aquesta visita l'he feta amb motiu d'una celebració familiar i de bon cor us dic que va ser un encert.

De la sequera, els hàbits domèstics, la política i ...

Ara que la sequera sembla haver caigut en l'oblit retorno al punt on vaig quedar:

La meva darrera dada de consum domèstic, datada del mes de juny, ha ascendit a l'astronòmica xifra de 165 litres/dia, la qual cosa es tradueix en 35 litres per persona i dia.

El consum a l'àrea metropolitana es situava sobre el 182 litres i el govern català en fixa el consum mitjà en 272 litres.

Quina barra! En el meu consum més exagerat tan sols he arribat a 77 litres per persona i dia.

Qui es beu la meva aigua?

Calia que respongués a la crida pública d'estalvi quan, segons les seves dades, jo ja n'estava fent un consum ajustat? Per quins set sous no se'ns reconeix (a tots aquells que estem per sosta la mitjana) la nostra conducta energètica?

Per quins set sous m'he hagut d'embrancar en aquesta tasca d'estalvi?

Consciència cívica?

No, senzillament, no.

Me n'adono que sóc un friqui social per no malbaratar recursos energètics!

Em nego a revisar els consum de gas i electricitat no fos cas que prengués consciència de les meves aptituds asocials. Encara no entenc com les companyies no m'han denunciat pel meu baix consum. Ja ho entenc, els ajudo a rebaixar la mitjana i a sobre percentualment els hi pago els serveis a preu d'or!

No és això companys, no!

Les polítiques de gestió dels recursos són molt alegres, massa, malbaratem recursos hídrics (queda plenament constatat en aquest petit estudi de camp domèstic), fonem recursos econòmics públics en estudis superflus, en càrrecs innecesaris (no remeneu en l'Ajuntament de Mataró, si us plau), en obres mal projectades i deficientment supervisades, ... i m'aturo perque miro al meu voltant i veig com de malament es fa tot plegat.

Com de mísers som tots plegats. Hi ha qui amb la feina ben assegurada i amb una renda superior de la mitjana encara gosa queixar-se de la crisi i de la seva situació econòmica. Però, ai làs, no deixarà de fer vacances, a la platja, a l'hotel, la casa rural o l'apartament.

Però retorno a la cosa pública que m'ha esvalotat el post: Així doncs en aquest temps de «crisi» quina credibilitat es mereixen els nostres gestors?

Poca, cap o nul·la us ho deixo al vostre gust.

PD: Serà la calor d'aquest agost o l'absència d'aire condicionat el que m'ha provocat aquesta escalfada?

«La nau dels bojos» (Conte núm.3)

Tan sols un tast per agraïr el nou treball de l'Albert Sánchez Piñol, tot ell ple de "perles" com aquesta:

"... Malalts que semblen perduts per laberints d'una demència minoica, sorprenentment, intueixen l'amenaça i no s'embarquen. En canvi, individus d'aparença normal són víctima d'entusiasmes místics. Il·lusos, perquè fins i tot les rates oloren l'amenaça i fugen en bandades, ..."

COMENTARI:
El més dur ha estat comprovar l'adicció que genera. Tenint-lo entre les mans m'he aturat en una terrassa, n'he començat la lectura, a casa l'he acabat gairebé picant de mans amb un darrer conte genial «Només digues si encara m'estimes».
Conclusió: 14 euros molt ben gastats. coi!

Un buit per refer novament el retrobament

Després de la tempesta ve la calma. Reformulo el blog. Tot mig aprofitant les vacances. Poc a poc l'aniré refent, canvio colors, i qui sap, si no perdo el tremp i m'omplen les ganes, n'obriré d'altres menys caòtics que no pas aquest.