La meva cita pendent de Sitges: The Road

D'aquesta escapada a Sitges m'emporto l'impacte que m'ha causat el cartell de The Road. Acabo de descobrir que el director de fotografia és Javier Aguirresarobe. No us sona? Doncs a mi sí. Formo part de la seva obra. Hehehehe. Va ser a Vicky Cristina Barcelona. Així doncs ja tinc una excusa per declarar-me'n admirador. Queda doncs apuntat el meu desig de poder veure aquesta nova pel·lícula que tant bones crítiques està acumulant. Fins ara totes les imatges que he vist em produeixen molt bones sensacions. Retinc encara la impressió que em va causar aquest cartell mentre feia cua per entrar a l'Auditori. Vaig comentar-te que m'agradaria endur-me'l a casa. Ara postejant-lo aquí és com si ho hagués fet. Em ve a la memòria aquell tòpic que vam dir-nos més tard: La primera impressió és la bona.

Sorpreses en el Festival de Sitges

Vaig deixar-me endur per un munt de curiositats i vaig topar amb un dels darrers fenòmens de la industria cultural mundial. Millennium 2 va ser una proposta cinèfila d'entreteniment prou suportable. En un primer moment la calor incomodava però poc a poc l'aire condicionat va tornar a posar les coses al seu lloc, tal i com pertoca en aquesta magnífica sala que és l'Auditori de Sitges. Poc a poc s'anava desfent la troca d'aquest enrabassat joc d'intrigues i d'enigmes. El final em va semblar molt forçat, i ben poc creïble, segurament fruit de la seva configuració parcial en la triologia. Però més enllà del film m'agradaria perdrem per d'altres sorpreses que em va oferir Sitges. D'una banda l'esplèndid sol que lluïa em va oferir la possibilitat d'un passeig agradós per alguns dels seus carrers més emblemàtics. També és cert que la ruta va ser el fruit d'una particular rutina. No hi va haver possibilitat de trencar-la més enllà dels comentaris correctament amicals. Deixava anar els meus jocs de paraules, sovint no eren prou ben entesos. Segurament vaig ser poc hàbil comunicativament parlant. O vés a saber, també potser no era el meu millor dia. De totes maneres vaig sentir-me'n alliberat quan em manifestà la virtut desconnectora. No m'hi vaig capficar. En el fons ho presentia. Vaig intentar maldestrament explorar aquesta actitud però no em vaig treure res. O potser sí. Un silenci d'autoprotecció. Vaig intentar retenir la blavor d'aquells ulls però m'era impossible. Recordo, ara, aquells altres ulls que temps enrera, no fa pas massa, m'interrogaven sobre el vol de la mirada. Aleshores vaig sentir-me amonestat. Ahir en canvi no vaig saber invertir la situació. Vaig consentir aquella fugida i no vaig trobar cap paraula per advertir-la. En tenia prou mantenint un bon clima i poder respirar tranquil·lament. Percebia indiferència no pas animadversió. Em va quedar una estranya sensació d'acidesa. No hi fa res. No tinc cap dret d'immiscir-me. Tan sols em resta l'honesta predisposició i la recança de la inhabilitat comprensiva. A l'esquiu no se li pot demanar temperància. Acomodar-se també requereix valor. Rera un no poden aixoplugar-se pors i temences. Cal saber copsar-ho. Potser tan sols eren respostes d'un mateix mecanisme d'autoprotecció atresorat. Res a dir, doncs. El darrer gest, cordial. Sensacions? No n'estic segur, era un simple ritu, vés a saber. Tal vegada sí que me'n va quedar alguna percepció molt lleugera. L'hauria de descriure? No ho crec pas. Ser fantasiós té aquestes coses. La realitat es distorsiona i es confon.

Rebobino i torno al Bar de tapes. Érem a la barra mentre una parella s'asseiè a la taula que havíem desestimat. Preníem, tots, els típics "montaditos". Al cap d'una estona me'ls vaig mirar mentre una panerola passava ben aprop dels seus peus. Vaig entretenir-m'hi fins que la noia se'n va adonar. Els seus ulls resseguien el terra. En poc més d'un quart d'hora era la tercera panerola que veia. En va tenir prou. Van marxar. Nosaltres també.

De retorn alguna confidència des de la seguretat que dona esquivar la mirada seguint els contorns de la carretera. Em vaig perdre un munt de matisos que el temps amanirà i que el silenci engolirà.

El primer de la resta

Una nova descoberta molt satisfactòria. Encara hi ha bones raons per anar al cinema. Un bon guió, una bona realització, bons actors i un munt de molt bones sensacions. La sala era prou plena. Un fet a destacar en una ciutat que ha deixat morir d'innanicció les velles sales de cinema. Aquest fet ens demostra que la seva desaparició del centre de la ciutat fou un fet derivat dels interessos de les grans distribuïdores i de determinats interessos econòmics. És molt probable que tot sia el fruit d'una desencertada gestió cultural. Tot i així s'ha d'agraïr l'aposta del Foment d'arriscar-se a aquesta mena de projeccions. Sort en tenim aquells que volem veure cinema més enllà de les propostes merament comercials.

Retorno al film en qüestió i m'agradaria ressaltar-ne la força dels petits moments. Situacions molt personals que trascendeixen el simple fet personal i poden ser fàcilment assumibles per un públic heterogeni. Les disputes generacionals i les personals, alimentades per les complexes realitats emocionals dels protagonistes, són fàcilment identificables per una majoria d'espectadors. Aquest sol fet garanteix la pluralitat dels espectadors i en certa manera en possibilita la gran acceptació. També ens dona la possibilitat d'entendre la vida de cadascú desproveïnt-nos dels rols tòpics que acaben emmascarant les nostres vides. Un retrat precís i alhora universal. Una saviesa narrativa espectacular. Detalls insignificants que ens manifesten clarament la profunditat individual de cadascun dels protagonistes. Moments dramàtics plens d'ironia desdramatitzadora. Un retrat reeixit de la vida i de com s'hi enfronta cadascú. El món gira i nosaltres amb ell. Som tots tant iguals!

Com ens ho farem?

Les darreres notícies sobre l'exploració de l'espai sideral no poden emmudir la reprovació que ens provoca aquesta mena d'ínfula. Tot jugant m'he demanat on anirem a raure, o deixar-nos-hi caure, tots aquells que tant sovint ens hi perdíem. Ho feiem per fugir d'una realitat que ens desagradava, potser no l'enteníem, aleshores. Ara en canvi, amb el cúmul d'experiències recollides, apilades any rera any, sabem amb una clarividència que ens aclapara, que no hi ha cap posibilitat de comprensió. Ens estan minant el referent poètic de la nostra evasió, la nostra petita pàtria on hi enterràvem tantes hores i hores de pensaments. On anirem a cercar refugi? Què diran els nostres amics, les nostres mares quan ens agafin absents? La consciència els traïrà i ja no ens deixaran anar aquell: Estàs a la lluna!