Ahir vaig assitir, tard com no pot ser d'altra manera (ho comentaré en una altra ocasió), a l'Audiència Pública que va tenir lloc al Centre Cívic del Pla d'en Boet en la qual sota un embolcall de "participació" es presentava el PAM 2009 de l'Ajuntament de Mataró. Em saltaré l'apartat dels detalls de la llista de prioritats i aniré a una qüestió que sovint he sentit en boca de moltes persones.
El pressupost municipal es presentà com a un esforç important en aquest moments de crisi i es posà un cert accent en la congelació salarial dels regidors i alts càrrecs de confiança. Fins i tot hi va haver qui ho va remarcar com a un gest important i molt significatiu, gairebé titllant el gest d'austeritat com a una proesa digna de reconeixement públic. I aquí és on rau el quit de la qüestió: Què em separa d'aquella intervenció que es felicitava d'aquesta mesura?
Per què m'ofen aquesta mena d'intervencions i els intercanvis d'opinions personals al respecte que vaig tenir a la sortida? Per què?
Segurament la resposta rau en el valor que hom li doni a les coses i de les divergents escales de valors que tenim tots plegats, especialment quan ens referim a allò que és públic i a tot allò que pertany a l'àmbit privat. Segurament. Però quan et verbalitzen indirectament la mercantilització del fet polític i alhora en deslliguen l'acció política del mercat entenc, i ho percebo d'aquesta manera, que qui així raona està fent trampa. És com aquell jugador de póquer que reparteix les cartes a consciència. Ell les ha marcat i així marca el ritme del joc. No li calen farols. Arriscarà a cada jugada sabent-se guanyador. O com a mínim no hi perdrà mai. És aquesta la "grandesa" del "professional"?
(Bé. Ho deixo aquí .... No sé pas si m'he explicat, en tot cas ja hi tornaré si m'és possible. De moment en aquest post, hi anoto allò que caldria expandir i que de moment tan sols embasto.)
El pressupost municipal es presentà com a un esforç important en aquest moments de crisi i es posà un cert accent en la congelació salarial dels regidors i alts càrrecs de confiança. Fins i tot hi va haver qui ho va remarcar com a un gest important i molt significatiu, gairebé titllant el gest d'austeritat com a una proesa digna de reconeixement públic. I aquí és on rau el quit de la qüestió: Què em separa d'aquella intervenció que es felicitava d'aquesta mesura?
Per què m'ofen aquesta mena d'intervencions i els intercanvis d'opinions personals al respecte que vaig tenir a la sortida? Per què?
Segurament la resposta rau en el valor que hom li doni a les coses i de les divergents escales de valors que tenim tots plegats, especialment quan ens referim a allò que és públic i a tot allò que pertany a l'àmbit privat. Segurament. Però quan et verbalitzen indirectament la mercantilització del fet polític i alhora en deslliguen l'acció política del mercat entenc, i ho percebo d'aquesta manera, que qui així raona està fent trampa. És com aquell jugador de póquer que reparteix les cartes a consciència. Ell les ha marcat i així marca el ritme del joc. No li calen farols. Arriscarà a cada jugada sabent-se guanyador. O com a mínim no hi perdrà mai. És aquesta la "grandesa" del "professional"?
(Bé. Ho deixo aquí .... No sé pas si m'he explicat, en tot cas ja hi tornaré si m'és possible. De moment en aquest post, hi anoto allò que caldria expandir i que de moment tan sols embasto.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada