CONCERT D'IVETTE NADAL

CONFIRMAT!!!!!!!!!!

L'altra cara del barri

Fins avui no havia postejat cap imatge de Burriac. Injustament l'oblidava. Del barri estant sempre se m'ha fet present en la bellesa de les seves postes de sol, especialment a finals d'estiu, quan els cels rogencs se'ns fan més evidents. Aquesta foto data de primers de setembre.

Quan ens ho mirem des d'un altre punt

Vista del Barri de Peramàs

La realitat que crèiem conèixer ens guarda petites o grans sorpreses. Contemplar l'espai on has estat submergit durant anys des d'una alçada considerable et convida a relativitzar les coses. Altalaiar el barri és prendre consciència de la pròpia transformació i de tot allò que hem acabat perdent, o guanyant. De totes maneres l'allunyament, encara que només sigui visual, ens recorda preferentment les pèrdues. L'infant que vam deixar, l'adolescent que no vam entendre i tot aquell món que encara avui se'ns desborda quan ens trontollen els ressorts del present.

Del que ens arriben a dir les cançons ...

http://www.lastfm.es/music/Ivette+Nadal/_/L

L'ARISTÒCRATA

Aquesta nit he tingut un malson,
M'he despertat cridant en Lluís,
El germà gran,
El preferit.

He tingut por de la foscor,
Que volen
Aquests senyors?

Voleiaven pel cel,
Llibres i quaderns...

Mare
En Lluís és mort,
Mare
En Lluís és mort,
I no m'espanta res,
No morireu mai més..

Aquesta nit he tingut un malson,
M'he despertat cridant en Lluís,
El germà gran,
El preferit.

He obert tots els porticons,
I a fora l'herba
Es penjava el dolor.
En Lluís és mort,
Mare
En Lluís és mort,

I no m'espanta res,
No morireu mai més..


Lletra i música: Ivette Nadal


I si us ha agradat ...
http://www.ivettenadal.com/

De la xocolata del lloro i altres bestieses

Ahir vaig assitir, tard com no pot ser d'altra manera (ho comentaré en una altra ocasió), a l'Audiència Pública que va tenir lloc al Centre Cívic del Pla d'en Boet en la qual sota un embolcall de "participació" es presentava el PAM 2009 de l'Ajuntament de Mataró. Em saltaré l'apartat dels detalls de la llista de prioritats i aniré a una qüestió que sovint he sentit en boca de moltes persones.
El pressupost municipal es presentà com a un esforç important en aquest moments de crisi i es posà un cert accent en la congelació salarial dels regidors i alts càrrecs de confiança. Fins i tot hi va haver qui ho va remarcar com a un gest important i molt significatiu, gairebé titllant el gest d'austeritat com a una proesa digna de reconeixement públic. I aquí és on rau el quit de la qüestió: Què em separa d'aquella intervenció que es felicitava d'aquesta mesura?
Per què m'ofen aquesta mena d'intervencions i els intercanvis d'opinions personals al respecte que vaig tenir a la sortida? Per què?
Segurament la resposta rau en el valor que hom li doni a les coses i de les divergents escales de valors que tenim tots plegats, especialment quan ens referim a allò que és públic i a tot allò que pertany a l'àmbit privat. Segurament. Però quan et verbalitzen indirectament la mercantilització del fet polític i alhora en deslliguen l'acció política del mercat entenc, i ho percebo d'aquesta manera, que qui així raona està fent trampa. És com aquell jugador de póquer que reparteix les cartes a consciència. Ell les ha marcat i així marca el ritme del joc. No li calen farols. Arriscarà a cada jugada sabent-se guanyador. O com a mínim no hi perdrà mai. És aquesta la "grandesa" del "professional"?
(Bé. Ho deixo aquí .... No sé pas si m'he explicat, en tot cas ja hi tornaré si m'és possible. De moment en aquest post, hi anoto allò que caldria expandir i que de moment tan sols embasto.)

MATINAL DE CINEMA (de retruc: cuetades)

Més d'un any esperant l'estrena de la darrera pel·licula del Woody i ves per on quan arriba el dia se'm fa molt costós anar-hi. El delit per veure que carai n'havia sortit de tot aquell xou mediàtic que va suposar la gravació s'ha esvaït el mateix dia de l'estrena. Deixo passar els primers dies i finalment opto per la sessió matinal del diumenge. A la sala número 4 hi ha tot just una desena de persones. M'assec a la fila que em pertoca, però curiosament de les quatre entrades que portem dues ja estan ocupades. No hi fa res. Seiem on ens plau. La sessió comença amb una llarga seqüència de trailers de les properes novetats i d'alguns anuncis. Quan comença la pel·licula poc a poc te n'adones de la lleugeresa de l'obra. No hi fa res. Em deixo transportar per la curiositat de veure'm, què hi farem. Però ja que hi som val la pena analitzar-la una mica. Guió poc acurat i molt superficial. Un simple entreteniment. Però ai làs, correcte. Quantes americanades no ens hem empassat amb guions insuportables. En conjunt es tracta d'un simple entreteniment sense més pretensions que publicitar la ciutat de Barcelona, i permetre la reconciliació o retrobament d'un director nordamericà amb els seus conciutadants. Sí. Perque si alguna cosa té de trascendent és aquesta amagada intenció de complaure un determinat públic que sovint l'hi ha girat l'esquena a un dels seus millors directors. Perque tot i la simplicitat del film cal destacar-ne la qualitat d'execució. Fotogràficament molt bona. Seqüencialment crec que també correcte per a un neòfit com jo. Tan sols comentar que les escenes en les que hi participo corresponen al segon dia de rodatge i en canvi no aprareixen fins al darrer tram de la pel·licula. Coses de l'ofici, m'imagino. Més enllà però em queda el rebombori de la meva presència quan un periodista local se'n fa ressò en un article en el web del seu mitjà. Ves per on, tans sols em resta el consol que no he estat jo qui l'ha anat a buscar. Si hagués passejat pels blocs de la ciutat què en fa de temps que ho sabria. Jo ja vaig avisar. Amics i coneguts, no m'he de justificar. De totes maneres aquesta anècdota encara ha de donar més sarau. Vinga a jugar, doncs.

Represa de la normalitat

Aquesta setmana s'ha reprès la rutina social més esperada:

Les escoles han obert les seves aules.

Les ciutats i la xarxa viària del país perceben aquesta represa. Les congestions tornen, als carrers, a les xerrameques semafòriques i als cafès de mig matí servits en barres de qualsevol dels milers de bars emergits de les cícliques crisis sectorials. Avui aquests establiments canvien de mans, d'aquell treballador del tèxtil o de la construcció reconvertit en cambrer hi trobem ara els nou vinguts, alguns d'ells desertors o desfillats del camp, dels tallers tèxtils submergits o exmanobres temporers.

Tornen les cantarelles de la manca d'escoles bressol, tornen els comentaris sobre l'escola pública i les repercusions dels nous ciutadants en la confecció de les aules i els grups d'acollida o de reforç, s'anuncien vagues corporativades per massmedies disfressats de fiscals socials, repunten les lamentacions dels costos dels llibres (també entre les classes mitges i ben situades), i de la manca de reciclatge dels manuals de consulta en un entorn d'expansió global de les TIC.
La crisi es manifesta imperturbable aliena a aquest retrobament. N'haurem de parlar de tot plegat. M'ho apunto.