dissabte, 19 d’abril del 2008

TIM, per sempre!

Avui m'ha colpit saber del teu traspàs quan m'ho ha comunicat la Meritxell. Però abans de dir-m'ho ja intuïa que potser m'havia de donar una mala notícia.
No sé com dir-ho. Se'm fa estrany estar avui pensant en tu. Recordo l'afecte que ens vàrem tenir, n'he estat conscient en la distància, i sobretot fa ben poc dies.
Poques coses ens resten d'aquella adolescència que vàrem compatir, tan sols els solcs d'aquella força per viure.
Fa tot just un mes enrera, em vaig retrobar un vell amic, un d'aquells que sense grans confessions ni grans terrabastalls emocionals, però sí vivencials, s'ostatgen per sempre més en un racó profund de l'ànima. Me'l vaig retrobar després d'anys de no saber-ne gairebé res. Els seus ulls encara reflectien aquell reconeixement que traspua la bona amistat.
I vet aquí que feia ben poc havia estat a Africa (potser em va dir Mali i no ho vaig retenir). Ara sé amb certesa que devia ser Mali. Perque aleshores em va donar records teus, sí records d'en Tim!. Va ser una doble sorpresa i una major satisfacció: primer retrobar un vell amic i alhora saber que un company d'estudi (i amic, no en tinc pas cap dubte) em recordava i m'enviava una forta abraçada.
Malauradament l'alegria m'ha durat ben poc en assabentar-me del teu decés.
Tim, moltes gràcies per aquest darrer gest envers mi, malgrat casual era ben sincer (venint de tu no podia ser d'altra manera). Un gest de recordança que no vaig pas interpretar com a simple compliment de cortesia, no. Em va reconfortar. Ara m'ajuda a prendre consciència del teu fins sempre. Gràcies.