"Els mots cauen pels espadats de l'oblit i de la cordialitat. La mar del desesper espetega amb força contra l'ànima retallada d'incerteses i despits ajornats. Ara tot seguit m'envaeix una densa boira que t'ennuvola. Ressentiments que malmeten les passions somortes i les fereixen en la seva docilitat. M'esperonen els desitjos d'accelerar un temps que no em pertany. D'omplir uns espais que s'han de mantenir erms i que malgrat la plena consciència d'aquesta inquebrantable realitat voldria veure rics i generosos en fruits. Retrets que s'escolen pel degoteig arrítmic d'una persistència dilatada. I això dol i remou la mar del delit. Ara retornen a la consciència aquelles tendreses embolcallades de paraules i de la seva transmutació càlida a l'aridesa de la cordialitat més estricta. No he estat capaç de treure'n l'entrellat. Em demano per què aquest canvi. Un distanciament sobtat després d'abordar la tendresa. No. M'és dificícil d'entendre si no fós per la intució que m'envaeix i em confon imaginant-te enmig d'una mar revoltada. Un simple gest podria alleugerir-te, però molt em temo que ens abocaria al no res. Ens arrecererem en els silencis i anirem contemplant com decau aquest present que ens acompanya. Qui sap si a la fi sabrem reprendre el temps de l'ahir. Però per reprendre'l hauríem d'acometre l'oblit. I això és una fal·làcia que no em perdonaria."
[He rellegit aquests mots escrits dos mesos enrere. M'han agradat i ara els publico sense cap pretensió. No importa el rerefons que hi pogués haver. Ara sols m'interessa aquesta cadència de proposicions i de pensaments mig embastats. Tal vegada retrobi aquell paisatge emotiu que me'l va inspirar. Però no és pas aquest el meu desig avui. Així doncs aquí ho deixo i així em justifico.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada