Esventrada de buits

Havent traspassat els límits de la racionalitat me n'adono de l'estupidesa dels gestos. En sóc plenament conscient. Però tammateix més enllà de la sensació de ridiculesa hi ha el menyspreu als convencionalismes, una negació tenyida de falsa sinceritat. Abocats a l'abisme som plenament conscients de l'engany de les certeses. Hem bastit el nostre present de mentides que ens sostenen. I arribada l'hora ens hi aferrerem, si el fat ens ho permet. Recordo aquella mirada derrotada mentre l'hi feia costat al llit de mort. Recordo com vaig oblidar qualsevol retret i vaig deixar que els petits gestos i la meva veu l'acompanyés. A les portes de l'adéu vaig plantar-hi la tendresa. Ho vaig fer aturant el meu temps, abandonant els meus deures, renunciant als meus somnis. Sé que el vaig sorprendre en la mesura que el seu estat li ho permetia. Però també vaig tenir consciència d'uns sentiments, paralels, que mai no es van trobar. Ara amb la recança del buit, aprenc a sentir la meva pròpia petjada. Miro als ulls i la mar és ben llunyana oblidant com m'acaronava en les profunditats de l'ahir segellat. Ni tan sols em retorna al blau d'aquell primer bes de despit o d'aquells altres que van quedar sense donar. Podria dir: No!. Deixa-ho. No hi ha res a dir. Tant m'he fa. M'està bé si a tu t'hi està. Al cap i a la fi, es tant sols un joc, de paraules, de gestos. Ara em venen a la memòria les paraules de ràbia de qui pacientment m'esguardava. Les abocà mirant l'horitzó ennegrit mentre m'aferrava desesperadament a uns ulls que em foragitaríen poc després. Mai no gosà travessar el llindar de les ànimes que avui estic temptant d'esquivar. Sempre m'ha quedat la recança d'un menysteniment. Ara, però, ben aprop, no em fa res. Tinc el bes de l'aire damunt la cara. Retinc en la mirada l'escalf dels primers ratjos del sol a trenc d'alba. Esperaré, sabent l'adéu, negat el futur, En tinc prou del present rebut. D'haver bastit un nou traç sobre les roderes del passat. Sovint la vida ens depara aquestes coses. Abatuts sense esperança ens esclata, del no res, la rialla. Potser hi ha poc sentit en tot plegat. Però, si em plau, per què negar-ho?