Temps enrera vaig percebre l'Alzheimer en algú que m'era relativament proper però no suficientment per sentir-me'n afectat. En sabia el patiment d'aquells que l'atenenien dia rera dia. Però per molt que t'ho expliquessin mai te'n fas prou a la idea. Escoltes i acompanyes, sí, però se't fa molt difícil abastar tota la duresa que representa. Ara en canvi he vist l'esclat d'aquest mal de més aprop. Tenia la possibilitat de distanciar-me'n, però no sé perquè m'hi he deixat arrossegar. No en sé els motius ni m'importen gaire. Ara tan sols sé que m'hi trobo i prou. He vist aquella mirada interpel·lant i que tot d'una es mostra buida i es perd i no sap on és. He sentit aquell petit gest d'agraïment mentre encaixes les mans, les dues alhora, afectuosament, i tot seguit com la mirada s'esquerda. No hi ha paraules per expressar el dolor que se't clava. En sé poc de la seva història personal. Ben poc puc fer-hi per mantenir uns records que no em pertanyen. Ara tan sols em resta aquest fràgil present. Saber que em reconeix i que poc a poc m'oblidarà com tots aquells anys d'una estranya familiaritat que manteniem tot saludant-nos pel carrer. Ara però això importa ben poc. La malaltia ja s'ha cobrat una víctima, i ara des de la distància ploro tot el que ha esborrat i s'ha endut injustament. Li vaig dir adéu tot just acaronant-li la mà. Amb prou feines em va mirar. No tingué ni esma per saludar-me. Dos dies després moria. Aleshores no ho sabia. Ara en tinc la certesa. Ha estat víctima de la malatia del seu home. L'Alzheimer va actuar a traïció, s'abraonà sobre una presa fàcil, feble i temerosa. Poc a poc li anà cegant la vida al seu entorn, despietadament. Ara s'abat impunement sobre l'home que es perd. M'aclapara la ràbia de tanta dissort. Hem fallat, col·lectivament. Una vegada més la malaltia ha pres el seu camí i ha estat ferotge. Ara, mentre intento reconduïr aquest dolor m'abaten un munt de pensaments. Cal prendre'n consciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada