Un pessic a l'ànima

Diumenge passat la tarda era prou xafogosa per cercar el recer en qualsevol local on hi hagués aire condicionat. Habitualment en detesto el seu ús exagerat que se'n sol fer arreu. Però vet aquí que en la Sala del Foment, l'aire hi és condicionat en una mesura que a mi em sembla prou encertada. Tal vegada sia motivada per la deficiència de l'aparell o potser, qui sap, si per l'encert de qui n'ha fixat el grau. Tant se val. El que mana en aquest cas és que d'aquesta tarda de cinema no em quedarà a la memòria les percepcions tèrmiques disparatades.
Anem a l'objecte del post. La pel·licula en qüestió era l'única opció possible en aquella hora i espai, vaig doncs acceptar la proposta sense tenir-ne referències i empès pel desassossec climàtic . Ni tan sols recordava cap crítica de quan va ser premiada en els darrers Òscars. De fet, aquests premis mai m'han destapat grans passions, i sovint he acabat per no prendre'ls com a mesura fiable alhora de prendre una decisió cinèfila. Tot i així en aquesta ocasió valoro positivament l'adjudicació del premi.

No pretenc fer cap crítica cinèfila, mancat com sóc de coneixements amplis en la matèria. Però des d'una perspectiva d'espectador puc apuntar diverses coses. D'una banda la bona narrativa del film, en cap cas es fa pesat ni hi vaig trobar excessos recursos tècnics que em distreguessin de la narració i que sovint s'inclouen per a donar lluïment als diferents professionals, als dels efectes especials, al director de fotografia, al mateix guionista, etc ... La música hi té una força important, però també l'argument hi juga a favor. En algun moment potser se n'abusa d'aquesta facilitat, però no desentona ni molesta aquest petit pecat formal. La història és prou simple i fins i tot previsible en molts moments, però aquesta previsibilitat no li fa perdre valor. El que vaig copsar-ne era un retrat d'una societat, la nipona, que ens cau molt llunyana, i en la que sovint no hi recalem prou i de la qual segurament en podríem aprendre prou coses. El mateix fet d'afrontar la mort, com el retrata el film, ens hauria de fer repensar les nostres cerimònies. Així com les pròpies manifestacions d'afecte que es transmeten en les relacions humanes. Les faccions orientals sovint ens semblen molt inexpressives, deu ser una percepció molt personal, però crec que pot ser una consideració molt compartida per d'altra gent del meu entorn. A la pel·licula doncs s'agraeix que la narració compti amb molt pocs diàlegs i que el joc de mirades i expressions dels actors tingui tanta importància. M'ha semblat que les interpretacions han estat força reeixides, tot i el distanciament cultural que m'impossibilita valorar l'assertivitat d'aquesta afirmació. Més enllà de la bona factura fotogràfica, molt plaent i agradosa, en destaco aquesta emotivitat instrumentalitzada en la seva justa mesura. Si ets un sentimental de mena, i estàs en un temps vital en el que revises certs preceptes personals, potser et caurà una petita llàgrimeta. Hi ha escenes d'una gran tendresa i d'una emotivitat molt ben assolida. A la fi el que ens queda d'una bona pel·licula és aquell munt de sensacions que ens acompanyaran durant un bona estona mentre abandonem la butaca i retornem al carrer. Aquelles sensacions que intento retenir sense deturar-me a pensar en els que com jo abandonen la sala. No busco coneguts per no perdre'm aquest petit gaudi personal. Vull fruïr-ne fins arribar al carrer. Després que tot es vagi diluïnt i que un cop refredat, en el fangar de la xafogor d'aquesta tarda d'agost, m'apunti la possibilitat de tornar-la a veure en una altra ocasió, a casa, i sabent que em plaurà revisar i recrear-me en tot un seguit de detalls. Aquesta és la mesura d'una bona pel·lícula: apuntar-la en la llista de les revisualitzables.