La meva alimentació a l'estiu es redueix bàsicament als tomàquets i a la síndria. El tan lloat pa amb tomàquet que m'ha acomapanyat durant gran part de la meva existència ha quedat reduït aquests darrers anys a la mínima expressió. Panarra com sóc he cedit al xantatge del bon estar i ara sols el tasto en diades assenyalades. Però d'aquest canvi d'hàbits n'he descobert la meva feblesa pel tomàquet. Des de que vaig començar a cultivar-ne, anys enrere en aquell peculiar exercici de masoveria, no en puc passar. Devoro amanides de tomàquets amb formatge fresc, tonyina, panses, nous, enciam, poma, espàrrecs, blat de moro, arròs, olives ... tant s'hi val què hi hagi sempre però amb la prevalença del tomàquet, com més vermell millor. De les amanides vaig arribar al gaspatxo. Molt recomanable a l'estiu. Però a voltes un excés de vinagre o d'alls m'ha abocat a reconduir-lo, reintrepretar-lo fent-ne unes particulars sopes casolanes. N'he reduït els ingredients tracionalment andalusos (all, pa i vinagre) i hi he acabat afegint síndria. La troballa, que no pas invent, ha estat molt bona i satisfactòria, m'aporta la frescor justa per combatre les calorades d'estiu. No us en deixo recepta perque sóc molt mal cuiner, a la xarxa en trobareu de molt bones. Però això sí us en recomano el tast, i si potser en un bon restaurant molt millor, està empíricament comprovat. L'únic inconvenient potser en serà la disponibilitat de dispendi. Una altra molt bona combinació són els batuts de síndria amb iogurt, aliment bàsic i imprescindible de la meva dieta de contenció anti-cent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada