MATINAL DE CINEMA (de retruc: cuetades)

Més d'un any esperant l'estrena de la darrera pel·licula del Woody i ves per on quan arriba el dia se'm fa molt costós anar-hi. El delit per veure que carai n'havia sortit de tot aquell xou mediàtic que va suposar la gravació s'ha esvaït el mateix dia de l'estrena. Deixo passar els primers dies i finalment opto per la sessió matinal del diumenge. A la sala número 4 hi ha tot just una desena de persones. M'assec a la fila que em pertoca, però curiosament de les quatre entrades que portem dues ja estan ocupades. No hi fa res. Seiem on ens plau. La sessió comença amb una llarga seqüència de trailers de les properes novetats i d'alguns anuncis. Quan comença la pel·licula poc a poc te n'adones de la lleugeresa de l'obra. No hi fa res. Em deixo transportar per la curiositat de veure'm, què hi farem. Però ja que hi som val la pena analitzar-la una mica. Guió poc acurat i molt superficial. Un simple entreteniment. Però ai làs, correcte. Quantes americanades no ens hem empassat amb guions insuportables. En conjunt es tracta d'un simple entreteniment sense més pretensions que publicitar la ciutat de Barcelona, i permetre la reconciliació o retrobament d'un director nordamericà amb els seus conciutadants. Sí. Perque si alguna cosa té de trascendent és aquesta amagada intenció de complaure un determinat públic que sovint l'hi ha girat l'esquena a un dels seus millors directors. Perque tot i la simplicitat del film cal destacar-ne la qualitat d'execució. Fotogràficament molt bona. Seqüencialment crec que també correcte per a un neòfit com jo. Tan sols comentar que les escenes en les que hi participo corresponen al segon dia de rodatge i en canvi no aprareixen fins al darrer tram de la pel·licula. Coses de l'ofici, m'imagino. Més enllà però em queda el rebombori de la meva presència quan un periodista local se'n fa ressò en un article en el web del seu mitjà. Ves per on, tans sols em resta el consol que no he estat jo qui l'ha anat a buscar. Si hagués passejat pels blocs de la ciutat què en fa de temps que ho sabria. Jo ja vaig avisar. Amics i coneguts, no m'he de justificar. De totes maneres aquesta anècdota encara ha de donar més sarau. Vinga a jugar, doncs.

Represa de la normalitat

Aquesta setmana s'ha reprès la rutina social més esperada:

Les escoles han obert les seves aules.

Les ciutats i la xarxa viària del país perceben aquesta represa. Les congestions tornen, als carrers, a les xerrameques semafòriques i als cafès de mig matí servits en barres de qualsevol dels milers de bars emergits de les cícliques crisis sectorials. Avui aquests establiments canvien de mans, d'aquell treballador del tèxtil o de la construcció reconvertit en cambrer hi trobem ara els nou vinguts, alguns d'ells desertors o desfillats del camp, dels tallers tèxtils submergits o exmanobres temporers.

Tornen les cantarelles de la manca d'escoles bressol, tornen els comentaris sobre l'escola pública i les repercusions dels nous ciutadants en la confecció de les aules i els grups d'acollida o de reforç, s'anuncien vagues corporativades per massmedies disfressats de fiscals socials, repunten les lamentacions dels costos dels llibres (també entre les classes mitges i ben situades), i de la manca de reciclatge dels manuals de consulta en un entorn d'expansió global de les TIC.
La crisi es manifesta imperturbable aliena a aquest retrobament. N'haurem de parlar de tot plegat. M'ho apunto.

Reinterpretació dels simbols

Una altra de les paraules que calia definir gràficament era LLIBERTAT.
Vaig seguir el recurs fàcil que m'oferia el gran Perich.

La ridiculització d'un dels simbols americans (Estats Units). La unidireccionalitat de la llibertat condicionada i dirigida sota la llei d'una única bandera.

I tot remirant aquest vell acudit se'm fa present aquella proposició que mai he acabat d'entendre:

Per què mai ningú, a casa nostra, ha gosat titllar els nordamericans de nacionalistes i en canvi quan els catalans fem expressió dels nostres senyals identitaris som objecte d'escarni, fins i tot dels propis conciutadants?

Els països "normals" poden fer manifestació pública dels seus simbols sense caure en el ridícul ni en la carrincloneria. Nosaltres en canvi patim aquesta autoflagel·lació simbòlica. Estem en una situació de confrontació identitària permanent i partim d'una posició de inferioritat. Estem acomplexats, ens manca autoestima i tenim uns representants polítics que són el reflex del que som i així es comporten: Van a pidolar a Madrid allò que és nostre.

Fins quan ens perpetuarem en aquesta anorreació col·lectiva?

Una visió molt particular

Tot regirant calaixos de l'ahir he topat amb un exercici dels meus anys d'estudiant. Calia cercar imatges per definir cadascuna de les paraules d'una llista que el professor ens va dictar i fer-ne una breu exposició de motius. D'aquesta ja fa més de de 25 anys jo en vaig dir:

"DEMOCRÀCIA. La recerca partia d'un desig crític i desmitificador d'un terme que en la seva pràctica real permet coses contradictòries a la seva teoria o ideal. ... La imatge conté una forta càrrega ideològica en la seva crítica a l'aparell policial dels estats democràtics. ... Govern i policia són la mateixa cosa amb expressions externes diferents."

Les dues cares de la mateixa moneda.
Han passat els anys però l'acudit segueix força vigent.

Tornem-la a penjar, doncs!

Enguany l'estelada ha fet 100 ANYS. S'ha engegat tota una campanya per penjar-la en els blocs. Apa, doncs som-hi. D'altra banda el PSAN també commemora els seus particulars 40 ANYS. En el video m'hi reconec.

Més enllà però en resta els meus +25 anys de pública afiliació independentista. I m'hi mantinc, què hi farem!

De les curiositats de la xarxa i de la vida

Aquest univers que és internet ens posa a l'abast infinitat de possibilitats. Hi ha qui escorcolla el passat d'il·lustres personatges per trobar-hi aquelles febleses de les històries personals que els permetran donar cops baixos que d'altres no gosaran aturar. Amb aquests gestos poc generosos, i molt malaltissos de poder, hauran escombrat el seu camí no tan sols de males herbes i bardisses sinó també de roses ... Deixem-ho aquí. (Qui s'en senti al·ludit ja m'entendrà, si vol, però m'afiguro que des de la seva poltrona no disposarà del temps necessari per aflorar penediments que distreurien la seva meteòrita carrera. Apa!) Però també, i aquí anava amb aquest post, hi ha sorpreses curioses com les d'aquesta foto de l'any 1974. Ens vam conèixer fa més de 25 anys i ara ja en fa gairebé tants que l'hi vaig perdre la pista ... però vet aquí que amics comuns me la van retornar a la memòria per casuals viaranys de la vida. Així doncs les casualitats de la xarxa no són res més que una projecció de les que generem les persones. Recordo Paris, sense haver-hi estat, petons!

Cotylorhiza tuberculata (Nom comú: Ou ferrat)

M'he passat les vacances temptant la sort... vés per on, avui l'he acabada!

Aquest matí la mar era ben plana, l'aigua ben clara, ni tan sols hi surava aquella brutícia quotidiana que dia rere dia hi feia presència en forma de bombolles sabonoses i clapes olioses efervescents de coloraines a contrallum. La megafonia mandrosa (contaminació acústica de riquesa políglota que esclata a partir de les 10 del matí en les nostres renovades platges que res tenen a veure amb aquelles que guardem en la memòria de la nostra infantesa) que ens avisa cada dia del persistent assentament «medusaire» a les nostres platges es mantenia callada en aquelles hores del matí. Tant li fa. La seva presència però m'és ben manifesta en els altaveus que utilitzo de referència per nedar els meus 200 metres.

Dies enrere visualitzava éssers solitaris oscil·lant entre les onades, de color verdós i del tamany d'un puny, res a veure amb aquelles plaga gregària que vaig veure l'any passat i que eren molt blanquinoses i petites, gairebé transparents. Poc a poc la insistent alerta de plaga de meduses, que he obviat durant gran part de les vacances, m'ha omplert de temors que el meu limitat «intrepidisme» ha volgut combatre. Avui però tot havent doblat els meus 400 metres he persistit en l'exercici. Mala pensada. Aleshores en una braçada he notat quelcom que entrava en contacte amb el meu costat esquerre (quina ironia!).

Des d'aleshores la coïssor m'acompanya i d'això ja en fa més de cinc hores. Paciència. Els científics em donen bones esperances, si és que no l'he errat en l'espècie, ves per on no ho tinc massa clar. Peró si he de fer cas en les observacions fetes dies enrere, la que més s'hi assembla és la que explica el Sr.Josep-Maria Gili (És el coordinador del Consell Assessor de Recerca en Acció, Professor d’Investigació del CSIC), Subdirector de l’ICM de Barcelona. Crador del Grup d’Ecologia del Bentos Marí. Membre de l’Associació pel Foment de la Ciència):

Cotylorhiza tuberculata (Macri, 1778) (Nom comú: Ou ferrat)
Morfologia: és molt característica la forma i el color de la ombrel·la (diàmetre: 20-35 cm) aplanada, marronosa-grogosa, amb un cert grau de verd, en funció de les algues simbionts que viuen al seu interior. Presenta una destacada protuberància pardosa-ataronjada. Té 8 braços orals coberts d'apèndixs a modus de petits tentacles amb l'extrem en forma de botó blanc o blavós. El perímetre de la ombrel·la està dividit en 16 lòbuls subdividits, a la vegada, en més de cent. Com en la resta de rizostòmids, la vora de la ombrel·la no té tentacles.
Perillositat: Baixa.
La capacitat de produir urticària és limitada, en part degut a l'escassa longitud dels seus tentacles. Però, sobretot, a la baixa densitat de cèl·lules urticants en els mateixos. Els seus efectes són molt lleus, no passant d'irritació de la pell i picor. A no ser que hi hagi una reacció de tipus al·lèrgic, no requereix atenció mèdica, a la majoria dels casos.