L'ABRAÇADA DE L'OMBRA

Temps enrera vaig percebre l'Alzheimer en algú que m'era relativament proper però no suficientment per sentir-me'n afectat. En sabia el patiment d'aquells que l'atenenien dia rera dia. Però per molt que t'ho expliquessin mai te'n fas prou a la idea. Escoltes i acompanyes, sí, però se't fa molt difícil abastar tota la duresa que representa. Ara en canvi he vist l'esclat d'aquest mal de més aprop. Tenia la possibilitat de distanciar-me'n, però no sé perquè m'hi he deixat arrossegar. No en sé els motius ni m'importen gaire. Ara tan sols sé que m'hi trobo i prou. He vist aquella mirada interpel·lant i que tot d'una es mostra buida i es perd i no sap on és. He sentit aquell petit gest d'agraïment mentre encaixes les mans, les dues alhora, afectuosament, i tot seguit com la mirada s'esquerda. No hi ha paraules per expressar el dolor que se't clava. En sé poc de la seva història personal. Ben poc puc fer-hi per mantenir uns records que no em pertanyen. Ara tan sols em resta aquest fràgil present. Saber que em reconeix i que poc a poc m'oblidarà com tots aquells anys d'una estranya familiaritat que manteniem tot saludant-nos pel carrer. Ara però això importa ben poc. La malaltia ja s'ha cobrat una víctima, i ara des de la distància ploro tot el que ha esborrat i s'ha endut injustament. Li vaig dir adéu tot just acaronant-li la mà. Amb prou feines em va mirar. No tingué ni esma per saludar-me. Dos dies després moria. Aleshores no ho sabia. Ara en tinc la certesa. Ha estat víctima de la malatia del seu home. L'Alzheimer va actuar a traïció, s'abraonà sobre una presa fàcil, feble i temerosa. Poc a poc li anà cegant la vida al seu entorn, despietadament. Ara s'abat impunement sobre l'home que es perd. M'aclapara la ràbia de tanta dissort. Hem fallat, col·lectivament. Una vegada més la malaltia ha pres el seu camí i ha estat ferotge. Ara, mentre intento reconduïr aquest dolor m'abaten un munt de pensaments. Cal prendre'n consciència.

De nit

Tres quarts de nou del vespre. Tanco el portal de casa. Enfilo carrer enllà amb un desig que haurà d'esperar alguns minuts encara per saber si rep cap oportunitat. El vespre és prou lluminós encara, la calor molt suportable. M'hi sento bé dalt de la bici. El desig m'amanyaga. Em mima. Va recorrent poc a poc tots els racons del cos per transmetre'ls la seguretat que reclama la meva consciència. Passen els metres sota les rodes. L'aire m'acarona la suor que apareix tot i el curt recorregut que porto. Pel camí de la riera em trobo alguns ciclistes que tornen. També alguns corredors i passejadors. Trepitjant els vells rails del tranvia que encara resten visibles abans d'arribar a Argentona he pres la decisió. Provaré de fer la volta pel Pou de Glaç de Canyamars passant per la Font del Malpas i Can Bruguera. Apa som-hi! Disset quilómetres fins al Pou, sense canviar plats ni pinyons. Ja es prou fosc. El camí comença a enfilar, cal deixar el plat gros i el pinyó petit. ....

Contrapunt

Tinc el record ben viu. Un ahir d'ombres que vagareja entre les certeses de l'adultesa. Les pautes, els ritmes de cadascú estan plegats de silencis i renúncies. Avui m'entretinc a contemplar aquest esclat de vida que intento amarar. Són petites incisions que faig en el meu temps per alleugerir la pesantor i la càrrega vital. Veure'ls com lluiten per sobreviure em situa en el meu punt just. Canaricultor de baixa intensitat, em complau gaudir del cant i de la bellesa. Vaig endinsar-m'hi esperonat per un bon veï, que ja fa temps va marxar per retornar a la seva Andalusia. Aleshores vaig recordar l'afició paterna pels ocells i de com gravada em va quedar aquella dèria en el meu incoscient. L'he resseguit com si fos un lligam emocional que no volia desprendre'm. Avui el refermo quan perdo una nova traça.

Vallderiolf

Sempre m'ha agradat recolzar-me en imatges. En la infantesa el meu món silent es manifestava oníricament, de nit i de dia. Les paraules fluïen amb comptagotes. Intentava relligar mots escapçats i no acabava mai de recompondre'ls. El temps gasiu de mots es defeia generosament en favor de la contemplació visual. Recordo colors d'infantesa, traçades d'incerteses. No hi havia voluntat pictòrica expressa en aquests exercicis. Era el resultat d'una naturalesa que m'amanyagava. Quan se'ns debilita un sentit, la seva fressa passa a ser deures d'un altre. Talment així, la meva escadussera verbàlia va encabritar el sentit de la meva mirada.

Aquestes paraules semblen voler justificar la imatge d'un paratge molt singular per a mí. Vallderiolf, ha estat el camí de sortida de casa quan enfilàvem vacances. Parpers era el mur que trencàvem per allunyar-nos de la costa, però fins que no atravessàvem Vallderiolf no captíem l'esperit d'abocar-nos a allò desconegut, nou i il·lusionador. Potser per això, ara que aquest enllaç viari ha perdut la seva vigència en els meus trajectes, sovint l'agafo pel pur plaer de satisfer la meva mirada. És la bellesa del Vallès, porta del Maresme. Tant d'anada com de tornada sempre que em plau m'hi deixo caure per eixamplar-me l'esperit.
Avui, en record d'una nova absència m'hi deixo portar.

Enfilar el Rocar d'en Serra és la vara de mesurar el meu estat de forma. Feia dies que somortament covava el propòsit d'aventurar-m'hi per primera vegada aquest any. Ho he afrontat sense neguit. Temia el desànim resultant d'una impaciència. Però vet aquí que tants dies d'esforç han donat el seu fruit. La pujada ha estat tot un èxit. Poc patiment i moltes bones sensacions. Un cop a dalt contemplar el paisatge que tant sovint maltractem i esgotem en pro d'un progrés que hauríem de revisar. M'envolta el silenci de la tarda del diumenge i els cants dels ocells que no sé destriar. Enfilo la pista del Parc i em desplau veure com l'han enxamplada i aplanada. La prevenció del patrimoni natural té a vegades aquestes contradiccions. Els camins han de fer també la funció de tallafoc. La visió però resulta feridora. Atempta contra el record d'aquell camí retingut en la memòria de quan vaig redescobrir el plaer de la bicicleta. Fa més de 20 anys. Tota la pista és molt sorranosa. Reté les pedalades. Enfilo direcció Òrrius. El sol va caient. Vol allitar-se. El silenci dels boscos m'acompanya. Estic sol i m'hi trobo bé. El cos agraeix l'esforç i la ment filtra el sons del paisatge marinat esmorteïnt el brunzit del trànsit de l'autopista. Espero el descens que emprendré un cop abandoni la pista pel vell camí trinxat de roderes. Un camí que em portarà a la pista que voreja les entranyables cases de Can Manyana i Altafulla de grata memòria adolescent. La baixada del veïnat de Clarà serà continguda. La Riera en el seu darrer tram intransitable. La sorra envaeix tot el llit i gairebé la fa impracticable. Travesso la carretera i vorejant la riera d'Argentona retornaré cap a casa amb la satisfacció de les bones sensacions copsades. Anem bé.

ULLS VERDS

Una molt bona recomanació descoberta en una tertúlia radiofònica sobre llibres (segurament Icatfm, no recordo ben bé el programa). M'en vaig convèncer tot resseguint comentaris de lectors en diversos blogs. No m'ho vaig pensar i vaig comprar-lo. Una adquisició encertada. Un regal. Es tracta d'una novel·la magnífica d'un autor jove, Marc Pallarès, que promet molt i que caldrà seguir. Si hi ha cap pega en el llibre aquesta deu ser el poc encert del disseny de la coberta i del subtítol que amaga la veritable riquesa de l'obra. No us el perdeu.

Esventrada de buits

Havent traspassat els límits de la racionalitat me n'adono de l'estupidesa dels gestos. En sóc plenament conscient. Però tammateix més enllà de la sensació de ridiculesa hi ha el menyspreu als convencionalismes, una negació tenyida de falsa sinceritat. Abocats a l'abisme som plenament conscients de l'engany de les certeses. Hem bastit el nostre present de mentides que ens sostenen. I arribada l'hora ens hi aferrerem, si el fat ens ho permet. Recordo aquella mirada derrotada mentre l'hi feia costat al llit de mort. Recordo com vaig oblidar qualsevol retret i vaig deixar que els petits gestos i la meva veu l'acompanyés. A les portes de l'adéu vaig plantar-hi la tendresa. Ho vaig fer aturant el meu temps, abandonant els meus deures, renunciant als meus somnis. Sé que el vaig sorprendre en la mesura que el seu estat li ho permetia. Però també vaig tenir consciència d'uns sentiments, paralels, que mai no es van trobar. Ara amb la recança del buit, aprenc a sentir la meva pròpia petjada. Miro als ulls i la mar és ben llunyana oblidant com m'acaronava en les profunditats de l'ahir segellat. Ni tan sols em retorna al blau d'aquell primer bes de despit o d'aquells altres que van quedar sense donar. Podria dir: No!. Deixa-ho. No hi ha res a dir. Tant m'he fa. M'està bé si a tu t'hi està. Al cap i a la fi, es tant sols un joc, de paraules, de gestos. Ara em venen a la memòria les paraules de ràbia de qui pacientment m'esguardava. Les abocà mirant l'horitzó ennegrit mentre m'aferrava desesperadament a uns ulls que em foragitaríen poc després. Mai no gosà travessar el llindar de les ànimes que avui estic temptant d'esquivar. Sempre m'ha quedat la recança d'un menysteniment. Ara, però, ben aprop, no em fa res. Tinc el bes de l'aire damunt la cara. Retinc en la mirada l'escalf dels primers ratjos del sol a trenc d'alba. Esperaré, sabent l'adéu, negat el futur, En tinc prou del present rebut. D'haver bastit un nou traç sobre les roderes del passat. Sovint la vida ens depara aquestes coses. Abatuts sense esperança ens esclata, del no res, la rialla. Potser hi ha poc sentit en tot plegat. Però, si em plau, per què negar-ho?